Situació i presentació
És considerat la capital de la comarca lluçanesa, de la qual constitueix la població més important i dinàmica. Situat en un altiplà al S del terme de Lluçà, entre les depressions de la riera de Lluçanès (E) i de Merlès (W), limita al N amb l’extens terme de Lluçà, al NE amb Sant Martí d’Albars, a l’E amb Olost, al SE i el S amb Oristà i a l’W amb Santa Maria de Merlès (Berguedà). Té un enclavament dit de la Bauma entre les terres d’Oristà i Sant Feliu Sasserra. El terme és ric en fonts, com la de la Coromina, la de les Canyes, etc. Biogeogràficament, hom pot parlar d’un domini de la vegetació eurosiberiana caracteritzada per la presència potencial d’un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
Comprèn, a més de la vila de Prats de Lluçanès, cap administratiu del municipi, les demarcacions parroquials de Santa Eulàlia de Pardines i Sant Andreu de Llanars.
Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-154 de Vic a Gironella que a l’altura de la vila de Prats de Lluçanès entronca d’una banda amb la carretera que la uneix amb Navars i de l’altra amb la que la uneix amb Sant Feliu Sasserra. A pocs metres de la sortida del poble i enllaçant amb la carretera de Navars hom troba una tercera via que dona accés a Sant Andreu de Llanars. La vila de Prats de Lluçanès i el poble d’Olost queden connectats per dues carreteres, una per Santa Creu de Joglars, pel N, i l’altra pel coll de l’Arç, pel S, que enllacen els dos trams de l antiga comarcal.
La població
La població (pradencs o pratencs) tenia el 1553 només una família prop de l’església i sis masos en la demarcació. La població de Prats de Lluçanès es formà al llarg del segle XVII, i el 1686 ja tenia 160 cases juntes. Aquest ràpid creixement feu que hom li atorgués el títol de vila el 1681. El 1719 encara s’esmenten a Prats 90 cases habitades i 80 de cremades i derruïdes, que formen el total de 170 famílies que tenia la població al voltant del 1700. Les llindes de pedra gravades daten les cases sobretot entre el 1720 i el 1770. El 1739 la vila tenia 98 cases habitades, el 1753 en tenia 155, i el 1777 ja eren 353. El cens havia passat de 359 persones el 1718 a 902 el 1787. Aquest augment feu desbordar l’antic nucli situat a la sagrera, prop de l’església de la Bona Sort, antiga església de Sant Vicenç. La població s’expandí vers el carrer Major i el N d’aquest antic nucli, i sobretot entorn de l’indret on el 1627 es començà a edificar l’actual església parroquial, acabada el 1649. El progrés de la vila continuà, i la població assolí els 2.170 h el 1857, xifra que començà a davallar a la fi del segle. El 1900 el nombre d’habitants fou el més baix de tot el segle XX, i durant mig segle la població fou la mateixa que la del darrer quart del XIX. Entre el 1981 i el 1991 la població augmentà en 359 h; el 1991 constaven en el cens 2.625 h i el 2001, 2.687 h. Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà (2.691 h el 2005; 2.627 h el 2022).
L’economia
Tot i que el terme disposa d’una agricultura força important, el pes de l’activitat econòmica recau en la indústria, el comerç i els serveis. Els principals conreus són els cereals (blat) i el farratge, mentre que la ramaderia té una forta incidència, sobretot la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’aviram.
Quant al sector industrial, tradicionalment Prats tenia com a indústria principal la parairia, amb un gremi que es constituí vers el 1720. Eren també importants els ferrers o elois i altres oficis menestrals. El 1822 s’hi introduí la indústria del cotó. La industrialització de les comarques del Llobregat i del Ter fou la causa del despoblament iniciat a partir del 1860. Amb tot, ja al segle XX, el ram del tèxtil continuà essent el de major importància, sense oblidar l’existència d’altres rams, com el de l’alimentació, el de la fusta i la construcció.
Prats celebra mercat setmanal el diumenge, però la importància com a centre del Lluçanès fa també que se celebrin dues fires anuals a la població: la Fira de Sant Jaume, a finals de juliol, i la Fira de Santa Llúcia, pel desembre, molt més important i que concentra un bon nombre d’actes de caràcter cultural i festiu a l’entorn de l’exposició de maquinària agrícola i de bestiar.
Pel que fa als serveis, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat. Disposa de diverses instal·lacions esportives, com les que es troben prop de l’indret pintoresc de la font de les Coves, i d’establiments d’allotjament.
La vila de Prats de Lluçanès
Morfologia urbana
El lloc és conegut des del 905 com a petita sufragània de Santa Maria de Lluçà, parròquia independent entre els segles XI i XIV; a causa del despoblament dels segles XIV-XV fou unida el 1435 com a sufragània a Santa Eulàlia de Pardines, i conservà aquesta dependència fins el 1787. La vila de Prats de Lluçanès (707 m) tingué una part molt activa en la llarga etapa de guerres civils entre carlins i liberals del segle XIX, i la població fou fortificada a partir del 1835: hi ha encara elements de la fortificació a l’indret conegut pel Fort, al carrer de la Presó. Foren fetes, a més, una sèrie de millores: el nou campanar (1854), l’hospital (1856), la carretera a Sant Feliu (1868), comunicacions per a diligència (1878) i el Centre Catòlic (1879), que foren interrompudes, però, amb el descens demogràfic. L’arribada de l’electricitat (1908) afavorí un cert redreçament.
L’antiga església de la Bona Sort, al S de l’actual població, correspon a la primitiva parròquia de Sant Vicenç, edifici rectangular amb capelles laterals a manera de creuer, de tradició romànica, obra de la fi del segle XII; tenia un cementiri i un campanar, que fou aterrat pel carlí Benet Tristany, i es manté en bon estat de conservació, amb un portal rectangular fet el 1555; restà com a santuari dedicat a la Mare de Déu de la Bona Sort en traslladar-se la parroquialitat el 1649 a la nova església. Aquesta nova església parroquial de Sant Vicenç és del tipus barroc rural, amb una gran nau central i dues de laterals, formades per capelles que es comuniquen, i ha sofert ampliacions i renovacions posteriors. El 1936 prengué els antics retaules, entre els quals destacava el retaule barroc realitzat per Segimon Pujol a finals del segle XVII, i el parament actual és modern.
Resten, especialment al carrer Major, a la plaça Major i als carrers de la Bona Sort i de Santa Eulàlia, notables edificis de pedra amb grans llindes. D’entre les cases més populars de la vila, destaquen Cal Bernat, amb portals adovellats en forma d’arc de mig punt, i Cal Camps, on s’hostatjaren coneguts personatges (Alfons Carles de Borbó i la seva muller Maria de les Neus de Braganza, Cabrinetty, Savalls, etc.). A part les restes ja esmentades de les fortificacions, es destaquen també una típica font sota arcs i un bonic passeig enjardinat amb cases i una pèrgola de tipus modernista.
Durant els darrers decennis del segle XX, la vila ha crescut i s’ha desenvolupat de manera que ha contribuït al millorar l’aspecte, més modern, de la població. L’any 1990 hom inaugurà un monument a la tradicional Trencadansa al bell mig del passeig del Lluçanès.
La cultura i el folklore
La vila de Prats és una població amb una vitalitat cultural molt marcada. El nombre d’associacions i grups dedicats a l’esbarjo i la cultura és força destacable. Tant el teatre com la música han destacat en la vida artística de la vila. Ja des del principi de segle XIX es representaven obres de teatre de caràcter hagiogràfic, i les primeres notícies d’una orquestra pradenca es remunten al 1865.
Al carrer de la Bona Sort hi ha l’edifici on es troba el Museu Municipal Miquel Soldevila, inaugurat el 1983. Conté troballes arqueològiques, com són ara fòssils o restes de l’edat de bronze o de l’etapa del ferro-ibèric, monedes romanes i medievals trobades a la comarca que poden ésser datades entre el segle IX i el segle XIII, eines i estris del camp utilitzats al llarg del segle XIX i XX, una col·lecció de goigs de les diferents esglésies del Lluçanès i impresos, dibuixos originals i reproduccions fotogràfiques de les obres del pintor Miquel Soldevila.
A Prats se celebra un nombre important de festes i reunions al llarg de tot l’any. La festa major s’escau el dia 22 de gener en honor a sant Vicenç, durant la qual té lloc la Trencadansa, la dansa més popular. El 5 de febrer se celebra Santa Àgata, amb un repic de campanes; es commemora que les tropes de Felip V deixaren la vila, la qual cremaren, saquejaren i destruïren. El mes de juny, té lloc la festa major d’estiu dita de Sant Joan i els Elois, coneguda també com la Festa dels Traginers, originària del segle XVIII. Durant aquests dies es fan balls, cercaviles amb cavalls, castell de focs, etc.; es balla el Contrapàs, una de les danses més típiques i antigues de la població. Coincidint amb el Corpus es fan les festes als quatre barris de la població, amb actes com un ball popular i jocs de cucanya. Finalment, per Pasqua de Pentecosta, es recuperà el Ball de Cinquagesma, al voltant de la Pedra Dreta, un monòlit situat a 2 km de la vila, ja en terme de Lluçà.
Altres indrets del terme
Aspecte del santuari de Lurda de Prats
© CIC-Moià
El santuari de Lurda de Prats, dalt la serra que limita la vall de la Riera Gavarresa (741 m), prop de la carretera de Prats a Vic, fou erigit el 1882, i ampliat i transformat, amb un nou atri i campanar, segons els plans de Josep M. Pericas, el 1958, centenari de les aparicions de Lorda (Occitània). El quart diumenge d’agost, s’hi celebra una festa que commemora la seva construcció.
L’antiga parròquia rural de Santa Eulàlia de Pardines és situada al SE del terme, a 670 m, prop de la carretera de Prats a Sant Feliu Sasserra. Esmentada ja el 944 dins la demarcació del castell d’Oristà, aviat passà al domini dels senyors de Lluçà. Per la seva importància li foren unides el 1435, en qualitat de sufragànies, les antigues parròquies de Sant Vicenç de Prats i de Sant Andreu de Llanars, que se n’independitzaren el 1787. Malgrat mantenir la seva categoria de parròquia, és a cura dels sacerdots de Prats de Lluçanès i en la seva demarcació hi ha vuit masies del municipi d’Oristà i dues del d’Olost. La gran església és un edifici entre barroc i neoclàssic bastit en 1790-1809, amb la rectoria adossada. Els masos més destacats del seu terme són Galobardes (convertida en residència casa de pagès) i el Soler de Nuc, antiga casa senyorial i residència de cavallers, amb una torre de defensa.
El santuari de Sant Sebastià, en un puig a 744 m, a l’W de la població, temple votiu originat arran d’alguna de les pestes del principi del segle XVI, és un altre santuari molt arrelat en la devoció local. L’edifici actual, amb la casa dels ermitans, s’inicià vers el 1780 i s’inaugurà el 27 d’octubre de 1804. Fou fortificat en la guerra del 1875.
L’antiga parròquia rural de Sant Andreu de Llanars, sufragània primer de Santa Eulàlia de Pardines (1435) i després de la de Prats de Lluçanès (1787), sense culte des del 1936, es troba a la part de ponent del terme. Existia ja el 1034, i és un magnífic edifici romànic del segle XII, ben proporcionat, amb un petit campanar de torre, esvelt i lleuger, sobre el mur i la volta de ponent. Hom l’habilità per a magatzem agrícola.
L’antic castell del Quer es troba a uns 2 km al S de Prats. Esmentat el 1056, era propietat dels senyors de Lluçà, i fou cedit com a dotació al canonge Berenguer Sunifred de Lluçà, futur bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, que en morir el llegà a la canònica de Sant Pere de Vic (1099). L’Església de Vic l’infeudà als Lluçà, i estigué a cura dels castlans del mateix cognom fins al segle XIV. En resta una gran torre rodona sobre un gran penyal (quer). Als seus peus es construí un gran casal, reformat i ampliat al segle XVIII per un fill del mas Galobardes, i per això fou anomenat també casal de Galobardes o de Santa Llúcia, aquest segon nom per la capella de Santa Llúcia, edifici de tradició romànica aixecat vers el 1280 per Pere d’Oló, fill de Pere de Lluçà, que es conserva restaurada als peus del castell.
Entre les masies notables sobresurt Sant Marçal, al NE del terme, encarada a la vall Gavarresa, existent ja el 1176, sota el domini dels senyors de Lluçà, que tenia una capella dedicada a sant Marçal; l’actual fou refeta per Climent Marçal el 1746. No lluny seu es conserva un tros de l’antiga carretera o camí ral de Berga a Vic, que algú ha considerat d’època romana, sense prou fonament.
Adscrit a la comarca d’Osona, Prats de Lluçanès fou un dels municipis impulsors del moviment per a la constitució d’una comarca per dret propi, que es materialitzà en la creació, el 2001 del Consorci del Lluçanès, amb seu a Olost. El 25 de juliol de 2015 se celebrà una consulta per decidir la constitució o no de la nova comarca i si el municipi volia formar-hi part, i Prats, amb una participació del 61,19% votà afirmativament amb gairebé el 95% de vots. Finalment, el maig del 2023, el Parlament de Catalunya aprovà la constitució de la comarca independent del Lluçanès, formada per Prats de Lluçanès i vuit municipis més pertanyents a Osona i el Bages.