Fou instituïda, pel moviment obrer, com una jornada de lluita del proletariat internacional en la darrera sessió del Congrés Internacional Socialista, celebrat a la sala Pétrelle de París del 14 al 20 de juliol de 1889. La data fou escollida en commemoració de la vaga general convocada a Chicago i altres ciutats nord-americanes per al dia 1 de maig de 1886 per reivindicar la jornada de vuit hores, que fou secundada per prop de 200.000 persones. Les manifestacions dels dies següents esdevingueren violentes: el dia 3, amb enfrontaments dels manifestants amb la policia, i el dia 4, amb una explosió a la Haymarket Square de Chicago que provocà diverses víctimes mortals. Com a resultat de la repressió subsegüent vuit manifestants foren condemnats a mort, condemna que s’aplicà a quatre d’ells, i el seu funeral (11 de novembre) esdevingué un acte d’afirmació del moviment obrer nord-americà de repercussió internacional.
El Primer de maig tenia per finalitat aplegar en una jornada de lluita internacional la quotidiana i local de la classe obrera enfront del capital, que, en el moment d’instituir-se, nasqué sota la reivindicació immediata dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans), però tenint com a horitzó la transformació de la societat capitalista en socialista. La legalització i institucionalització d’aquesta diada pels diferents estats, al llarg del segle XX, juntament amb la generalització de l’estat del benestar a gran part d’Occident, han convertit habitualment el sentit reivindicatiu originari en marginal, transformant una jornada de lluita reivindicativa del proletariat en una festa del treball.
Als Països Catalans, en 1881-83 les reivindicacions de la jornada de 8 hores foren ja presents a través de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. Les primeres repercussions dels fets de Chicago del 1886 es produïren a Barcelona i a Sant Martí de Provençals el mateix any; els medis anarquistes obriren una intensa campanya que desembocà en la creació d’una comissió interina de les 8 hores, embrió de la Federació de Resistència al Capital creada el 1888. A partir de la instauració de la diada internacional a París el 1889, sorgí una clara diferenciació entre els plantejaments socialistes i anarquistes. L’u de maig de 1890 els primers impulsaren al Principat i País Valencià la celebració de manifestacions o mítings pacífics que lliuraven peticions obreres a les autoritats. Els anarquistes, per llur banda, retrobaren la vella estratègia de la vaga general i aconseguiren que a gran part del Principat es decidís la vaga indefinida fins a l’efectiva consecució de la jornada de 8 hores (a Barcelona i comarques dels voltants la vaga fou efectiva fins els dies 12-14; també hi hagué vaga de diversos dies a València, Castelló i Alcoi). En definitiva, si la consecució de la jornada de 8 hores en determinats rams fou efímera, en canvi, hi hagué un rellançament de l’organització obrera i s’inaugurà una acusada sensibilització entorn de la qüestió social.