De salut molt fràgil, la seva infància es veié sempre envoltada d’atencions. Malgrat tot, feu estudis excel·lents al liceu Condorcet i més tard a l’Escola de Ciències Polítiques i a la Sorbona, on seguí els cursos de filosofia de Bergson, d’influència decisiva sobre la seva problemàtica del temps. A la seva sensibilitat malaltissa, s’hi ajuntà, des de l’adolescència, un sofriment moral molt més profund, la seva homosexualitat, que el mantingué en una lluita constant tota la seva vida. Proust es convertí aviat per als contemporanis en el personatge diletant i superficial (només en aparença), estimat de l’alta societat, que freqüentà assíduament i que feu objecte del seu estudi. Fruit d’aquesta primera època són Les plaisirs et les jours (1896), recull d’articles i assaigs. Cap al 1895 començà una llarga novel·la autobiogràfica, Jean Santeuil, que no el satisfeu i que abandonà anys després (fou publicada el 1952); s’hi troben ja prefigurats temes i formes que apareixeran més tard a la Recherche. Però el seu estil peculiar es revelaria, primer, a través de les seves lectures (Sainte-Beuve, Saint-Simon) i sobretot gràcies a les traduccions de Ruskin que publicà a començament de segle. Ruskin li ensenyà de circumscriure la realitat metafòricament i també d’abordar-la a través del filtre de la sensibilitat (la metàfora és fonamental en l’estil proustià, i es forneix tant d’imatges sensorials com de plantes o animals, o de política o ciències, o de les belles arts, com la pintura i sobretot la música).
El 1905, morts ja els seus pares, s’aïllà completament de la societat i començà la composició d’À la recherche du temps perdu. Agreujada la seva malaltia. Proust es dedicà, en una desesperada cursa contra la mort, al treball de preparació i correcció de les últimes parts (l’obra era ja totalment acabada), desig que no satisfeu plenament. L’obra de Proust és una lluita contra el temps, i una manera de vèncer-lo serà la memòria, l’evocació del passat. Partint de la percepció d’una sensació, l’autor remunta el fil dels seus records i, amb un retrat extraordinàriament precís del món en què visqué, fa conèixer el París elegant de la Belle Époque. Però aquesta recerca del passat està centrada en la pròpia personalitat, sovint conflictiva (malaltia, homosexualitat, sentiments frustrats), de manera que moltes vegades ofereix una concepció moralista de la novel·la, que passa del nivell particular al general. Ultra aquesta exploració meticulosa del cor humà, Proust convida a seguir, pas a pas, aquesta lluita contra la solitud i l’obsessió de la mort que constitueix la Recherche. La mateixa frase proustiana, llarga, sinuosa, segueix els meandres de la memòria i tracta de copsar, a un mateix temps, la complexitat de les sensacions.
Proust és el veritable inspirador de les tendències més avantguardistes de la literatura juntament amb James Joyce, amb qui té més d’un punt en comú. Un volum de Pastiches et Mélanges (1919), un de Chroniques (1927), un llarg i interessantíssim assaig Contre Sainte-Beuve (1954) i una riquíssima correspondència completen l’obra d’aquest autor. Als Països Catalans l’obra de Proust es divulgà vers el 1920, gràcies a Joaquim Borralleres, i després a través dels assaigs de Jaume Bofill i Ferro. Pla, Joan Sacs, Marià Manent, Maurici Serrahima, amb el llibre Marcel Proust (1971), i Joaquim Molas contribuïren als estudis proustians. Influí sobre Sagarra —Vida privada—, Llorenç Villalonga i J. Puig i Ferrater —El pelegrí apassionat—. L’obra fonamental À la recherche du temps perdu fou editada en castellà a Barcelona per Josep Janés.