Els comtes i marquesos de Provença a Arle i a Avinyó
Pel tractat de Prüm (855) fou atribuït a Carles I (mort el 863), fill de l’emperador Lotari I, i a la seva mort quedà extingit, però fou ressuscitat el 879 per al duc Bosó I (mort el 887) —germà de Riquilda, muller de l’emperador Carles II—, que es casà amb Ermengarda, filla de l’emperador Lluís II i deixà el regne al seu fill Lluís I el Cec (mort el 928), que esdevingué emperador (901) amb el nom de Lluís III. El regne de Provença fou també conegut com a regne de la Borgonya Cisjurana (o Baixa Borgonya), regne d’Arle o de Viena, per les seves seus capitalines. Englobava les províncies eclesiàstiques d’Ais, Arle, Embrun i Viena del Delfinat i augmentà amb el comtat de Lió i els bisbats d’Usès i Tarentesa. En 934/935 el rei Hug I (Hug d’Itàlia) cedí el seu regne de Provença (excepte el bisbat d’Usès) al rei Rodolf II de la Borgonya Transjurana, però la incorporació no es feu efectiva fins a la seva mort (947). Els reis borgonyons només tingueren una sobirania teòrica sobre Provença, car el poder efectiu estigué a les mans dels comtes d’Arle i d’Avinyó nomenats en començar el seu regnat el rei Conrad I (vers 948/949), fill de Rodolf II.
Els comtes de Provença a Forcalquier, branca del Casal de Barcelona
El comte Guillem I de Provença a Arle (mort el 993), dit l’Alliberador, fill del comte Bosó I (mort poc abans del 967) esdevingué marquès de Provença després d’haver expulsat els sarraïns del seu reducte del Frainet, i cap de la línia dels comtes de Provença a Arle de la primera dinastia, i el seu germà el comte Rotbald I (mort vers el 1002) ho fou de la línia dels comtes de Provença a Avinyó (la seva neta, Emma, es casà amb el comte Guillem IV de Tolosa, i foren pares del comte Ponç II de Tolosa, que heretà la part del comtat coneguda com a marquesat de Provença, i el comte Bertran I, iniciador de la dinastia dels comtes de Provença a Forcalquier, acabada amb la seva filla la comtessa Hildegarda, dita Eva). La marca de Provença comprenia aleshores les tres províncies eclesiàstiques d’Arle, Ais i Embrun i la part de les d’Avinyó i Arle a la ribera dreta del Roine, així com la de Dia. El comte Guillem II de Provença a Arle i a Sisteron (mort el 1018), fill de Guillem I, fou pare del comte Jofre I de Provença a Arle (mort el 1063) —avi de la comtessa Dolça I de Provença, muller del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, iniciador de la segona dinastia comtal de Provença— i del comte Folc Bertran I (mort el 1050/54), que, pel seu matrimoni amb la comtessa Hildegarda, dita Eva, esdevingué comte de Provença a Forcalquier i foren avis de la comtessa Adelaida I de Provença a Forcalquier, vídua del comte Ermengol IV d’Urgell, iniciadors de la tercera dinastia del comtat de Provença a Forcalquier. A la fi del segle XI la descendència del comte i marquès Guillem I l’Alliberador, posseïdora dels drets indivisos sobre el comtat i el marquesat de Provença, acabà com hem vist amb femelles, les quals transmeteren llurs drets als comtes de Tolosa, de Barcelona i d’Urgell. Tots aquests cohereus passaren al segle XII amb rivalitats a causa del dit indivís i, finalment, Provença fou partida en tres estats, els límits dels quals foren marcats aproximadament pels tractats del 1125 i del 1195. El marquesat de Provença, que quedà per als comtes de Tolosa, fou format amb el comtat d’Avinyó de Venaissí (conegut també amb el nom de Comtat i que passà als papes de Roma per cessió d’Alfons de Poitiers), amb Aurenja i Carpentràs i la terra d’Argence, amb drets eminents sobre el comtat de Dia (refermats per un homenatge fet pel comte de Dia el 1189. El comtat de Forcalquier, a vegades dit de l’Alta Provença, que restà assignat a la branca del Casal de Barcelona sorgida dels comtes d’Urgell, amb capital a Forcalquier, i amb el Gapencès, l’Embrunès els bisbats d’Apte i Sisteron i el Champsaur (que de tant en tant pagava una quèstia com a reconeixement de la seva pertinença al comtat). Posteriorment, el 1155, una rectificació fronterera de la diòcesi de l’Embrunès portà la frontera del comtat més amunt de l’Argentera, sobre l’alta Durença. Forcalquier s’uní al comtat de Provença, per enllaç matrimonial, el 1209. I el comtat de Provença, que fou la part dels comtes de Barcelona, restà delimitat entre el Roine, la Durença i els Alps, no tenint, però, gairebé autoritat sobre la Provença oriental. L’Isla i Avinyó, enclavaments dins el marquesat de Provença, restaren indivisos entre els marquesos de Tolosa i els comtes de Forcalquier.
El comtat de Provença
Els comtes de Provença, línia del casal de Barcelona
El comtat de Provença pròpiament dit fou la part governada per Ramon Berenguer III de Barcelona (Ramon Berenguer I de Provença) i els seus descendents a conseqüència de l’acord del 1125 amb el comte de Tolosa. Fou anomenat també comtat d’Arle o de la Baixa Provença. Tot i que la part reconeguda als comtes de Tolosa o Alta Provença és coneguda com a marquesat de Provença, els prínceps del Casal de Barcelona foren sovint anomenats marquesos de Provença, i algun cop ducs. Sembla que el títol de marquès fou conferit a Ramon Berenguer IV de Barcelona (Ramon Berenguer II de Provença) a l’assemblea de Tarascó el 1146, potser per distingir-lo del comte pròpiament dit, que era el seu nebot d’igual nom. Ramon Berenguer III de Barcelona, per casament amb Dolça I, filla i hereva de Gerberga I de Provença (1112), i per donació de la seva muller (1113), començà a governar en aquest país. A la seva mort deixà el comtat de Provença al seu segon fill Berenguer Ramon I de Provença que el 1144 morí a Melgor en lluita contra els genovesos. Essent molt jove el seu fill i hereu Ramon Berenguer III de Provença, el govern de Provença fou exercit per Ramon Berenguer IV de Barcelona. En morir aquest el 1162, el seu nebot governà sol un temps molt breu, perquè el 1166 morí lluitant al setge de Niça. No tenint descendència masculina, el succeí el seu cosí Alfons I de Catalunya-Aragó (Alfons I de Provença), que hagué de lluitar durament contra el comte Ramon V de Tolosa, que, aliat amb el de Forcalquier, havia ocupat el país. El 1167 Alfons I donà el comtat en comanda al seu germà Pere, que canvià el seu nom pel de Ramon Berenguer IV de Provença. Aquest morí el 1181 en un aguait que li parà Ademar, senyor de Murviel. Alfons venjà la mort del seu germà i posà en el seu lloc com a procurador el seu altre germà Sanç I de Provença, però el 1185 el destituí i posà en el govern el seu fill Alfons II de Provença, que el succeí a la mort del pare el 1196. El 1193 s’havia casat amb Garsenda de Sabran, neta i hereva del darrer comte de Forcalquier Guillem VI. Alfons II morí a Palerm el 1209 deixant un fill menor, de nom Ramon Berenguer V de Provença, i una filla anomenada Garsenda. El rei Pere I de Catalunya-Aragó, germà del comte Alfons, hagué de tutelar el seu nebot, i per darrera vegada Catalunya i Provença foren governades ensems per un sobirà del Casal de Barcelona. Ramon Berenguer V fou dut a Catalunya i, a la mort de Pere I a Muret (1213) fou custodiat a Montsó pels templers juntament amb el seu cosí germà Jaume I. Mentrestant el comte Sanç regí Provença en nom seu. El 1216 Ramon Berenguer V tornà a Provença i inicià el seu govern. A la seva mort sense descendència masculina (1245) s’extingí la branca provençal del Casal de Barcelona. Amb el casament (1246) de la seva filla i hereva Beatriu I de Provença amb el príncep Carles de França (Carles I de Provença), després comte d’Anjou i rei de Sicília i Nàpols (Carles I de Nàpols), començà a regnar al comtat la dinastia dels Anjou, i pels tractats del 1258 amb els comtes de Ventimiglia i del 1262 amb Gènova, Carles I incorporà localitats del comtat de Ventimiglia.