Valentí Puig i Mas

(Palma, Mallorca, 14 d’abril de 1949)

Valentí Puig i Mas

(CC BY-SA 4.0)

Escriptor i crític literari.

Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Destacat articulista en la premsa diària i en revistes (El País, Diario de Mallorca, El Temps, ABC, del qual fou corresponsal a Londres en 1990-93, La Vanguardia, etc.), en aquest vessant i com a assagista reivindica la tradició de pensament conservador amb el moderantisme com a fil conductor.

Autor versàtil, la seva trajectòria literària s’inicià amb el recull de proses i reflexions Bosc endins (1982), punt de partida d’una abundant producció assagística i memorialística que comprèn els dietaris Matèria obscura (1991), continuació evolutiva de l’anterior, Cent dies del mil·lenni (2001), Porta incògnita (2003), Annus horribilis (premi Crítica Serra d’Or 1993) i L’home de l’abric (premi Josep Pla 1998), impressions a l’entorn de Josep Pla  i la seva obra, als quals dedicà també el Diccionari Pla de literatura (2001). Més polèmic fou l’assaig L’os de Cuvier. Cap a on va la cultura catalana (2004), després del qual reprengué el gènere autobiogràfic amb Rates al jardí (2011), Dones que dormen (2015) i La bellesa del temps (2017).

La seva primera obra en prosa de ficció fou el recull de narracions Dones que fumen (1983), i guanyà el premi de la Crítica de narrativa catalana per Maniobres privades (1999), però ha estat especialment prolífic en el gènere novel·lístic des de Complot (1986), a la qual han seguit Somni delta (1987, premi Ramon Llull), Primera fuga (1997), La gran rutina (2006, premi Sant Joan), Barcelona cau (2012) i La vida és estranya (2014). És també autor dels reculls de poesia L’estiu madur (1985), Blanc de blancs (2001), Molta més tardor (2004), Passions i afectes (2007), Altes valls (2011), Dormir mil anys (2015), Oratges de la memòria (2017) i La segona persona (2020).

En castellà ha publicat llibres de viatges, biografies i, especialment, assaigs sobre pensament polític i literatura (Progres, 1994; Cuando sea rey, 1998; Por un futuro imperfecto, 2004; La fe de nuestros padres, 2007; Moderantismo, 2008; Los años irresponsables, 2013; A la carta, 2014). Entre el juny del 2012 i el desembre del 2014 fou membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). L’any 2018 aquesta institució el guardonà amb el Premi Nacional de Cultura.