Situació i presentació
És a l’extrem septentrional de la comarca, ja al límit amb la Noguera, a la Ribera de Sió. Limita al N amb els termes d’Agramunt i Oliola (Noguera), a l’E amb Ossó de Sió, Tàrrega i Tornabous, al S amb Barbens (Pla d’Urgell) i a l’W amb Agramunt i l’enclavament de Tarròs (del municipi de Tornabous).
Puigverd d’Agramunt ocupa una superfície important de la vall del Sió, la qual s’estén al voltant del poble. El terme, després de travessar en direcció S-W la serra d’Almenara, s’estira en una llenca llarga i estreta en la mateixa direcció fins a tocar el terme de Barbens. Els darrers quilòmetres són de terres planes, regades pel canal d’Urgell.
L’únic nucli de població és el poble i cap de municipi de Puigverd d’Agramunt. El principal eix de comunicacions és la carretera local d’Agramunt a Cervera, que passa a tocar del poble i enllaça amb la C-14 i l’A-2.
La població i l’economia
La població (puigvertins) s’incrementà notablement al segle XVIII (es triplicà, amb escreix, dels 86 h del 1718 als 329 h del 1787), i continuà creixent i arribà a 710 h el 1860, però des d’aleshores la davallada fou contínua i progressiva. L’any 1900 hi havia 551 h, 504 el 1920, 489 el 1936, 403 el 1950, 310 el 1970, 260 el 1981, 252 el 1991 i 245 el 2001. A l’inici del segle XXI, la tendència es capgirà i, el 2005, s’enregistraren 260 h.
Les activitats agràries són la base econòmica del terme. Els conreus són en la seva majoria extensius, tant al secà (ordi i ametllers), com a les terres de regadiu (hortalisses). Altres conreus són la fruita dolça (pomeres, pereres), l’alfals, i residualment alguna hectàrea d’olivera i vinya. Destaca la cria de bestiar porcí i d’aviram.
El poble de Puigverd d’Agramunt
El poble de Puigverd d’Agramunt es troba a 336 m d’altitud, enfilat en un tossal que s’aixeca a la dreta del Sió, presidit pel que resta de l’antic castell de Puigverd, l’església parroquial de Sant Pere i la plaça. Els carrers, amb un traçat en ziga-zaga per suavitzar els pendents, davallen fins al pla del riu. En temps antics, el poble ocupà només el planell més elevat i anà després creixent i estenent-se pels vessants del tossal. De la primitiva església romànica, a penes queda algun rastre a l’actual sagristia, separada de l’actual, refeta al segle XVIII. Als afores hi ha una capella dedicada a Sant Miquel. Prop del riu es conserva el massís edifici del que fou molí de farina i els grans murs que feien de contrafort a la gran bassa del molí. La festa major d’estiu se celebra el tercer cap de setmana de setembre, i la d’hivern s’escau el segon diumenge de maig, pel Roser.
La història
Les restes arqueològiques més antigues que s’han trobat en aquestes terres fins el moment parlen d’hàbitat d’època romana. En efecte, el 1961, en una heretat del terme propera al poble de Castellnou de Montfalcó (Ossó de Sió) es descobriren uns paviments de mosaic que formen part de les restes d’una antiga vil·la romana (els quals han estat recollits en part pels organismes oficials competents). Aquesta hipòtesi ja s’havia donat per bona a partir de troballes anteriors de ceràmica també datables d’aquesta època.
En temps medievals, aquest terme fou conquerit per Ermengol IV d’Urgell i cedit a un noble del llinatge Puigverd, originari probablement del Puiverd d’Occitània, el qual donà nom al poble. Aquest llinatge apareix vinculat a la comitiva comtal urgellesa des de la fi del segle XII. Un Pere de Puigverd assistí al setge de Lleida el 1149 i fou afavorit amb beneficis i propietats (fou ell qui donà possiblement origen al lloc de Puigverd de Lleida). Un Guillem de Puigverd signà, entre d’altres, la carta de poblament d’Agramunt el 1163. Pere de Puigverd fou abat de Santes Creus (1158-85) i donà un gran impuls al cenobi. Un personatge homònim fou bisbe d’Urgell en 1204-30. Foren senyors del lloc i del castell Berenguer Puigverd (que testà el 1243), conseller de Pere I en el pacte de casament del futur Jaume I i Aurembiaix d’Urgell (1210), que no s’arribà a realitzar; personatge molt dedicat a la política, dominava també Oliola, Ponts, Agramunt i altres llocs de la Conca de Barberà. Aquest llinatge perdé el domini del lloc i del castell el 1314, quan s’incorporà als dominis dels comtes d’Urgell, fins que, en desfer-se aquest comtat (1413) el poble passà a mans d’altres jurisdiccions. El 1468 la baronia de Puigverd era de Pere de Queralt-Perellós, del llinatge dels futurs marquesos de Santa Coloma; passà a Guerau de Queralt i de Requesens, a Jaume Florià de Queralt i de Cardona, a Joan de Queralt i de Ribes (governador general de Catalunya en 1603-11) i després als Pinós, marquesos de Santa Maria de Barberà, que la detenien, com Seró, el 1831.