Obtingut el grau de batxiller, estudià filosofia pel seu compte. Conreà la poesia i el 1903 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb un Idil·li maragallià. Publicà el 1904 el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, prologat per Maragall. Sota el pseudònim d'Augusto de Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada, El nuevo Pascual o la Prostitución (1906). Des del 1908, en què fou designat secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica d’art i col·laborà en nombroses publicacions: El Poble Català, Las Noticias, La Publicidad, Papitu, Vell i Nou, Picarol, Mirador, etc. Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l’Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà Concepte general de la Ciència catalana, on intentà de provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. L’any 1921 publicà els opuscles L’evolució i els principis immutables i La religió i la moral, i un Recull d’articles de crítica artística.
Contribuí a l’intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc. El 1926 es retirà a la seva Torre de les Hores de Martorell i publicà Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX, en dos volums, molt controvertida. Un altre assaig remarcable és La visió artística i religiosa de Gaudí (1927), on profetitzà la glòria de l’arquitecte, assaig que fou traduït al francès per Salvador Dalí (Lausana 1969). És autor, a més, de Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934) i Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó, “El problema peninsular” (1935).
El 1939 s’exilià i visqué a Prada i tot seguit a Montpeller. Havent tornat a Catalunya al començament del 1942, es reintegrà a la Torre de les Hores. Col·laborà a Ariel i Revista Europa sense deixar de treballar en una obra de la qual es conserven nombrosos apunts. Diletant i home d’esperit humorista i bon conversador, és més conegut per les seves dites i anècdotes que pels seus llibres.