Se'n conserven diverses versions llatines (la més antiga de les quals és atribuïda a Enric de Saltrey, benedictí del s XII), franceses, provençals i italianes. A la península Ibèrica, la primera difusió de la llegenda correspon a una versió lleonesa del s XIII. Aquesta llegenda fou també molt coneguda a Catalunya. Hi ha una traducció catalana del Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii de Saltrey (vers el 1189) feta per Ramon Ros, jurista de Tàrrega, dedicada a Beatriu, muller de Guillem d’Anglesola, senyor de Bellpuig, i datada el 1320, d’un cert interès lingüístic. Joan I, home de temperament supersticiós, demostrà molt sovint una gran curiositat per aquesta llegenda d’ultratomba, i així a l’agost del 1386 escrivia al vescomte Ramon de Perellós, aleshores governador del Rosselló, que li trametés els escrits d’un cavaller que hom deia que havia anat al Purgatori de Sant Patrici. Mort el rei, Ramon de Perellós escriví el seu Viatge al Purgatori de Sant Patrici, basat essencialment en el Tractatus de Saltrey, però que, entre altres elements personals, intercala l’aparició de l’ànima del monarca situada entre els purgants. Existeixen altres traduccions catalanes medievals de visions d’ultratomba d’origen irlandès, encara que independents del text més conegut del Purgatori de Sant Patrici, com és ara les tres de Tundal i la de Drythelm.