Cursà estudis de dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1927. Més tard es doctorà i amplià estudis a Roma, Berlín i la Haia. Fou professor de dret internacional a la Universitat de Barcelona i de problemes socials contemporanis a l’Escola d’Estudis Socials. Dedicat a l’activitat política, ingressà a Esquerra Republicana. Fou secretari tècnic de la Comissió Jurídica Assessora del govern català (1932). Dins de la docència, fou catedràtic a Sevilla (1935). Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya (1936) i sotssecretari d’Afers Estrangers de la República (1939). En acabar la guerra civil, el 1939, s’exilià a França i s’establí a París, on salvà materials lingüístics del filòleg J. Corominas. Hi elaborà el seu pensament sobre les bases de la transició de la dictadura a la democràcia i plantejà el nou federalisme europeu. Dins de l’organització de protecció dels exiliats a França, fou assessor del servei francès de protecció dels refugiats apàtrides. Es traslladà a Ginebra, on fou cap del servei de traduccions de l’OMS. Posteriorment, se n'anà als EUA i residí a Washington, on treballà entre 1953 i 1968. Tornà a ingressar a l’OMS, on treballà a l’oficina sanitària Panamericana. Destacat articulista de temes polítics i jurídics, col·laborà a Jus (Buenos Aires), La Ley (Buenos Aires), Revista de la Facultad de Derecho (Ciutat de Mèxic), Cuadernos de Cultura Iberoamericana (San José de Costa Rica) i Revista Interamericana de Bibliografía. El 1968 fixà la seva residència a Ginebra i el 1978 retornà a Catalunya. Entre d’altres obres, ha publicat El principio de autonomía de la voluntad en Derecho Internacional Privado (1930), La política de no intervención (1937), El bombardeo de ciudades abiertas (1938) i Estatuto jurídico de los refugiados españoles (1945). Col·laborà també a Quaderns de Perpinyà i La Nostra Revista de Mèxic.