Vida
Estudià arquitectura a l’Escola Tècnica Superior (ETS) de Barcelona, i n’obtingué el títol l’any 1916; presentà el projecte de la nova façana per a l’església del Sant Esperit de Terrassa. Aviat deixà els projectes per exercir de professor d’ensenyament artístic (1928) i història de l’art (1930), activitats vinculades a la seva vocació de dibuixant i pintor. Amb Enric C. Ricart i Rafael Sala formà un grup artístic, i a Barcelona fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, a redós del qual fundà amb Josep Llorens i Artigas l’Agrupació Courbet.
La primera exposició on participà l’Agrupació Courbet fou al Palau de Belles Arts el 1918, on Ràfols exposà vuit projectes arquitectònics. El 1919 es feu conèixer com a dibuixant amb motiu de l’exposició a les Galeries Laietanes, al costat d’Enric C. Ricart, Joan Miró, Marià Antoni Espinal, Rafael Benet i Josep Obiols. Els seus dibuixos, eminentment figuratius, es caracteritzen per la nitidesa, amb l’existència de línies inequívoques, precises, que defineixen les formes amb rigor. Treballà per al Repertori Iconogràfic de l’Exposició de Barcelona sota les ordres de Jeroni Martorell. També feu estudis gràfics dels enteixinats policroms de Catalunya i d’altres dos d’aragonesos: el de Santa Maria de Maluenda i el de la catedral de Terol; sobre aquest tema presentà un treball al Congrés d’Història de l’Art de París (1921). El 1921 feu la primera exposició individual a les Galeries Dalmau. El 1922, becat per la Junta para Ampliación de Estudios de Madrid, viatjà nou mesos a Itàlia, on descobrí i admirà l’art del Renaixement, i aprofità per a fer una exposició a la llibreria Gonelli de Florència. Per la seva educació catòlica, pogué treballar com a secretari dels Amics de l’Art Litúrgic (1923) i feu la crònica artística de la revista La Paraula Cristiana.
Com a arquitecte, no fou gaire prolífic. Començà treballant com a delineant al taller de la Sagrada Família, amb Antoni Gaudí, i d’ajudant, entre d’altres, als despatxos de F. Villar i J.M. Madorell; Esteve Terradas l’elegí per a projectar l’estació de ferrocarril Reus-Montroig. L’obra arquitectònica pròpia és escassa, i es concentra en una sèrie d’edificis de notable interès plàstic de Vilanova: l’antiga Caixa d’Estalvis (Caputxins, 7, 1920), la casa Castanys (passeig del Carme, 9, 1921), l’escola Montessori (1922, enderrocada), la casa Junoy (passeig del Carme, 20, 1924) i la casa Galceran (pl. de la Verdura, 14, 1925). Elogiat per la seva tendresa i senzillesa, la simplicitat clàssica es mostra a la casa Méndiz de Vilanova (Rambla de Sarrià, 4, 1924).
Com a historiador de l’art, té articles en revistes com El Vilanoví, Gazeta de Sitges, Vell i Nou, D’Ací i d’Allà, Les Arts Catalanes, Destino i Mirador. Col·laborà habitualment en Themis (1915-16), La Veu de Catalunya (1925-26 i 1933-36), El Matí (1932-35) i Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (des del 1931) amb articles dedicats a les arts plàstiques, i, de tant en tant, amb comentaris literaris especialment sobre escriptors catòlics com Léon Bloy, de qui fou traductor i introductor a Catalunya. El seu primer llibre fou un estudi monogràfic dedicat a Torres García (1926), seguit poc després per Techumbres y artesonados españoles. Com a tractadista d’art publicà manuals (Arquitectura del Renacimiento Italiano, 1926, llibre que influí en el brunel·leschisme de diversos arquitectes noucentistes; Arquitectura del Renacimiento Español, 1929, i Pintura y Escultura del Renacimiento Italiano, 1930) i assaigs (Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya, 1934). Fou el primer biògraf de Gaudí (Antoni Gaudí, 1928), l’obra del qual el portà a interessar-se pel Modernisme, i fou el primer a ocupar la Càtedra Gaudí (1956) de l’Escola d’Arquitectura, on era catedràtic d’història de l’art des del 1943, i col·laborà a la revista Destino. Fou un dels primers a tractar el Modernisme català (El arte modernista catalán, 1943; Modernismo y modernistas, 1949, considerat el primer tractat complet de l’època i del moviment, que en feu canviar la percepció i en marcà l’inici de l’estudi). Publicà també l’inventari Diccionario biográfico de artistas de Cataluña (1951-54), en tres volums, la sèrie divulgativa Speculum Artis, que redactaren també Alexandre Cirici i Josep Selva, El arte romántico en España (1954) i les monografies Ramon Casas, pintor (1948) i Degas y Rusiñol (1948), entre d’altres. Com a pintor, conreà un cézannisme líric i intimista.
Bibliografia
- BENET, R.: “Josep F. Ràfols, l’arquitecte de la tendresa”, La Ciutat & la Casa, 3, 1925, p. 14-17.
- BERGÓS, J.: “La arquitectura de J.F. Ràfols”, Cuadernos de Arquitectura, 59, 1965, p. 6-7.
- CORTÉS, J.: “La inspiración humana de J.F. Ràfols”, Cuadernos de Arquitectura, 59, 1965, p. 4-5.
- d. a.: Josep F. Ràfols: 1889-1965, Fundació Caixa Penedès, Vilanova i la Geltrú 2001.
- GARRUT, J.M.: Dos siglos de pintura catalana (XIX i XX), Ibérico Europea de Ediciones, Madrid 1974.
- GAYA NUÑO, J.A.: Historia de la crítica de arte en España, Ibérico Europea de Ediciones, Madrid 1975.
- LACUESTA, R.R.: “Recordem Ràfols”, Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, 144, 1981, p. 44, 47.
- TEIXIDOR, J.: “J.F. Ràfols, profesor y tratadista de arte”, Cuadernos de Arquitectura, 59, 1965, p. 3.