Deixeble a Leiden (1621-23) dels pintors italianistes Jacob Isacszoon van Swanenburch i Jacob Symonszoon Pynas. El 1624, a Amsterdam, freqüentà el taller de Pieter Pieterszoon Lastman, el qual hom creu que conegué l’art de Caravaggio. Aquest mateix any obrí el seu estudi a casa dels seus pares. L’any 1631 es traslladà definitivament a Amsterdam. Es casà (1634) amb Saskia (dona rica que li donà la tranquil·litat econòmica i humana i la possibilitat a la seva afecció col·leccionista), que morí el 1642 després d’haver-li donat l’únic fill que sobrevisqué, Titus. Hom pot parlar de Rembrandt des d’una visió totalitzadora del fet artístic. Sociològicament pertany a una societat burgesa, econòmicament forta i consumidora d’art. Estilísticament parteix de la base italiana classicista i influïda per l’obra de Caravaggio. Psicològicament, Saskia fou l’element catalitzador del seu equilibri humà. Partint d’aquest darrer aspecte, és possible de parlar de dues etapes, clarament diferenciades per la mort de Saskia. La primera (1625-42) parteix d’un naturalisme encara no format i reforçat per un clarobscurisme més formal que ideològic. Temàticament, el retrat i els temes religiosos són comuns en ell. La llum i el color són suaus i potencien la bellesa plàstica del conjunt. Fa una pintura que, malgrat la forta personalitat estilística, és encara assimilable per la societat que paga l’obra. Hom destaca entre les obres d’aquest període: La lapidació de Sant Esteve (1625, Musée des Beaux-Arts, Lió), encara molt clàssica; La lliçó d’anatomia del Doctor Tulp (1632, Mauritshuis, la Haia); La parella feliç (autoretrat amb Saskia, 1634, Gemäldegalerie, Dresden) i l'Àrtemis (1634, Museo del Prado). El segon període es correspon amb la magra economia del pintor, que el portà a una situació personal anguniosa. Les seves obres accentuen tots els valors avui tan considerats per la moderna crítica artística però no assimilables per la societat holandesa. Aquesta inestabilitat fa que els temes siguin com més va més agres i que Rembrandt es vagi aïllant més i més en el seu món de praxi artística. Són, però, d’aquesta darrera etapa les seves obres més contundents, on es compendien els valors plàstics i les aportacions al món de l’art. La iconografia religiosa, assimilada al món protestant, és codificada per Rembrandt: Crist i l’adúltera (1644, National Gallery, Londres) i Josep i la dona de Putifar (1656) en són dues bones mostres. Hom destaca entre el conjunt de temàtiques darreres Els síndics del gremi de drapers (1662, Rijksmuseum, Amsterdam) i per damunt de tot l’obra que separa les seves dues etapes, La companyia del capità Frans Banning Cocq, més coneguda per la Ronda de nit (1642, Rijksmuseum, Amsterdam). Rembrandt és un fidel exponent de l’art holandès. El seu intimisme i la seva contundència ideològica es contraposen a la pretesa —per part d’una certa crítica i dins una primera lectura— artificiositat i ideologia de poder de l’escola flamenca i del corrent catòlic i aristocràtic del s XVII.
Retrat que féu d’ell mateix el pintor holandès Rembrandt (1606-1669) (Rijksmuseum, Amsterdam)
© Corel Professional Photos
Nom amb què és conegut Harmensz van Rijn, pintor holandès.