Fou presentada com a segona època de la revista d’igual títol de Madrid (1898-1905) i es convertí en la publicació teòrica anarquista de més llarga durada del país. Hom hi definí un anarquisme pur o filosòfic, força crític envers el sindicalisme de la CNT i, a partir del 1930, hom hi defensà la FAI sense, però, identificar-s’hi del tot. Entre els col·laboradors més regulars i valuosos figuraren Max Nettlau (que hi oferí part de les seves recerques històriques sobre el temps de la Primera Internacional), Adrián del Valle (amb escrits fonamentalment literaris), Charles Malato (que hi féu una regular crònica des de París), Diego Abad de Santillán (que durant algun temps escriví des de Berlín), a més de Jean Grave, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, L. Fabri, Camillo Berneri, etc. Cap a la fi de la Dictadura s’incorporà, de fet, al cos de redacció Germinal Esgleas, que s’encarregà sobretot dels temes sindicals. Des del 1924 hom publicà unes pàgines com a Suplemento de la Revista Blanca, que volgué ésser una mena de periòdic de combat i polèmica amb els sindicalistes de la CNT i en el qual escriviren, a part Urales i Esgleas, Casimir Pla, Joan Gallego i Crespo, V. Márquez Sicilia, Jaume Aragó, Joan Ferrer, Valentí Obach, Felipe Alaiz, etc. Aquest suplement fou substituït el 1931-33 per El Luchador. D’altra banda, al voltant de la revista sorgí una tasca editorial de vàlua, amb colleccions literàries de molt èxit popular, com La Novela Ideal o La Novela Libre.