De família modesta de procedència ciutadana, després d’uns primers estudis a l’Escolania de Lluc (a partir del 1892) passà el 1895 al seminari de Mallorca, on aviat es dedicà a la poesia. El 1900, el bisbe Campins el nomenà patge seu, i obtingué premis importants a certàmens i jocs florals a partir del 1903. Ordenat de sacerdot el 1905, aquell mateix any fou nomenat catedràtic de retòrica i poètica i perfecció de llatí al seminari. Entusiasta del moviment catalanista —ja de seminarista ajudà Antoni M. Alcover en l’Obra del Diccionari—, col·laborà activament a la revista literària Mitjorn (1906-07) i intervingué al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals del 1910, el 1912 publicà el llibre de poemes A sol ixent , que el qualificà com el millor deixeble de Miquel Costa i Llobera, molt menys contingut, molt més barroc i més entusiasta pel món grecollatí que el seu mestre. Desitjós d’incorporar-se a la vida literària i cultural del moment, el 1913 s’instal·là a Barcelona, on féu de capellà d’una família aristocràtica i treballà com a traductor al Foment de Pietat Catalana i a la Fundació Bernat Metge. Continuant la trajectòria iniciada a Lliris del camp (1909), redactà llibres religiosos en prosa més o menys poètica i retòrica: Vida i actes del Reverend Mestre i Benaventurat Màrtir Ramon Llull (1916), Els sants de Catalunya (1919-22), Els camins del paradís perdut (1920), Vida abreujada del Benaventurat Ramon Llull (1921), Any cristià (1929-30) i Per l’altar i per la llar (1928). El 1917 publicà un llibre de poemes hagiogràfics ( Les Corones ) i, després de traduir Virgili (1917-18), reprengué la pròpia obra amb Al sol alt (1924), que representà el final de la seva activitat com a poeta, poc en sintonia amb els corrents literaris en voga. Des d’aleshores intensificà, en canvi, les col·laboracions als diaris i a revistes. El 1927 fou nomenat “representant regional” de Mallorca a l’Academia Española de Madrid, cosa que li valgué l’enemistat d’Antoni M. Alcover i la suspicàcia del clericat català, perseguit per la Dictadura. Des d’aquell moment augmentà les seves relacions amb Madrid, on s’establí d’una manera definitiva després de la guerra civil. A poc a poc s’anaren refredant les seves conviccions catalanistes i el 1935 començà a col·laborar a la revista dretana de Ramiro de Maeztu Acción Española , bé que el mateix any aparegué el seu volum de memòries La minyonia d’un infant orat . Del juliol del 1936 fins al 1939 visqué a Campanet —on havia anat a passar les vacances d’estiu— i donà classes a l’Institut Ramon Llull de Palma. Després de la guerra, féu un bon nombre de traduccions en castellà, a preu fet, i escriví llibres de divulgació històrica, també en castellà. El 1949 foren iniciades les seves Obres completes catalanes, el segon volum de les quals sortí pòstumament (1962).
Llorenç Riber i Campins
© Fototeca.cat
Escriptor.