Es doctorà en dret i filosofia i lletres i el 1882 s’inicià en els estudis àrabs, sota el mestratge de F. Codera. Fou catedràtic d’àrab a Saragossa (1887-1905), on col·laborà activament en la Revista de Aragón, i catedràtic d’història de les civilitzacions jueva i musulmana a la Universitat de Madrid (1905-28). La seva obra s’ocupà de la història social i cultural de l’islam de la península Ibèrica i de les seves possibles influències en els regnes cristians peninsulars: Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana (1896), Orígenes del Justicia de Aragón (1897), Orígenes de la filosofía de Raimundo Lulio (1899), i obres de tema musical com El cancionero de Abencuzmán (1912), La música de las Cantigas (1922), La música andaluza medieval en las canciones de troveros, trovadores y Minnesinger (1923-25), La música árabe medieval y su influencia en la española (1927; traduït a l’anglès el 1930) i La música de la jota aragonesa (1928). També deixà obres pedagògiques com La supresión de los exámenes (1900) i La superstición pedagógica (1908). El 1912 ingressà a l’Academia Española, amb un discurs sobre l’origen de la lírica provençal que encetava la polèmica que més tard havia d’oposar arabistes i romanistes. Edità i traduí diversos texts àrabs (Historia de los jueces de Córdoba de Aljoxaní, 1914; Historia de la conquista de España, de Abenalcotía, 1926), i col·laborà amb articles de temàtica valenciana a publicacions del País Valencià, en especial a la revista El Archivo, de Dénia.