Lloctinent de Catalunya (1618-22), es creà en pocs mesos l’animadversió de tot el Principat: de la noblesa, en obligar-la a enrolar-se a l’exèrcit reial; de la petita noblesa rural, embolicada en el bandolerisme, en la represa de les mesures d’excepció, com l’enderrocament dels seus castells i cases; de la ciutat de Barcelona, amb la reaparició del projecte de cobrament, per part del rei, d’una cinquena part dels drets cobrats al Principat a partir del 1599; de la generalitat, per la insistència a voler incorporar a la flota reial la flota d’aquest organisme.
La mort de Felip III (1621) i la pròrroga del seu mandat per Felip IV sense el previ jurament de les constitucions catalanes, agreujaren les tensions. Reactivà, amb tot, les seves pretensions financeres i suggerí al rei de celebrar corts al Principat per revocar aquelles constitucions que impedien l’exercici del poder absolut, fets que li reportaren l’enemistat del consell d’Aragó. Cessà en el càrrec pel setembre del 1622. Fou més tard virrei de Nàpols (1629-31) i governador de Milà (1636).