Situació i presentació
El terme municipal de Ribes de Freser (41,88 km2), limita al N amb el municipi de Queralbs, des del pla dels Emprius (1.900 m) a la serra d’Estremera, fins a la serra de la Canya passant pel serrat del Vent (Freser), el Massanell i el torrent de Serrallonga; a llevant limita amb Pardines des del Puig Cornador fins al Taga, passant per la Font Gran, travessant el Segadell i pujant prop de Mascunill i la font del Bisbe; des del Taga i seguint pel coll de Jou fins a la serra de Sant Amanç limita amb Ogassa; per migdia limita amb Campdevànol des de Sant Amanç passant per Corones i Sagnari fins al pont de la Cabreta; segueix el Freser, aigües amunt, des del pont de la Cabreta fins a Can Bardolet, encara que en algun indret, enfront de la Corba, el límit municipal traspassa el marge dret del riu, fent que sigui de Ribes algun petit indret del bisbat de Vic a la dreta del Freser. En canvi, alguns altres indrets que per la seva proximitat amb Ribes farien pensar que són del seu terme, com les llegendàries Coves de Ribes i el balneari de l’Hotel Montagut, pertanyen a Campelles, terme amb el qual limita per ponent. Des de Can Bardolet el límit municipal s’enfila fins al coll de Casassa al S de Sant Antoni, d’aquí inicia el descens fins a trobar el riu Rigard, i segueix aquest riu aigües amunt fins al pont de ferro on comença el límit de Planoles, des d’on s’enfila limitant amb aquest poble en direcció N cap al pla de l’Ajaguda, fins el pla dels Emprius a la serra d’Estremera.
Aquest terme comprèn, a més de la vila de Ribes de Freser, que és el cap de municipi, els llogarets de Bruguera, Batet, i Ventolà, el veïnat de Roquesblanques, Armàncies de Ribes, Ribesaltes i la Maçana, i la caseria de Serrat Roig a Bruguera; també hi pertanyen la Corba, antic hotelet noucentista situat al peu de la carretera, amb una capelleta de la Mare de Déu de la Salut, lloc de repòs; Can Perramon amb la seva capella de Mare de Déu del Roser, i també l’antic establiment d’Aigües de Ribes, actualment en ruïnes. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà passa per Ribes de Freser i dins d’aquest terme surten trencalls que enllacen amb Campelles, Pardines i Queralbs, com també d’altres que porten als agregats de Batet, Bruguera i Ventolà. Des del 1919 hi arriba el ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà, i a la mateixa estació d’aquest tren s’inicia el ferrocarril cremallera de Ribes-Queralbs-Núria.
La població i l’economia
Per trobar les dades de població (ribencs o ribetans) més allunyades d’aquest municipi cal recular fins el fogatjament del 1553, quan es registraven 71 focs a Ribes de Freser, 8 a Bruguera, i 6 a Ventolà. Al principi del segle XVIII hi havia 659 h a Ribes, 100 a Bruguera i 54 a Ventolà, mentre que al final del mateix segle (1787) el cap de municipi en tenia 800, i els altres dos agregats en tenien 137 i 78 respectivament. El segle XIX donà la xifra màxima de població, 1.505 h el 1860, per a tot el terme municipal, mentre que el segle XX s’iniciava amb 1.699 h que augmentaren dècada a dècada (2.510 h el 1920, 2.812 el 1940 i 3.564 el 1950), fins l’any 1960, que la població minvà a la xifra de 3.042 h i es produí un progressiu descens: 3.042 h el 1960, 2.942 el 1975 i 2.330 el 1991. Tendència que es mantingué al llarg de la darrera dècada del segle XX, arribant als 2.033 h el 2001. Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà i el 2005 hi havia 2.044 h.
La situació d’aquest municipi li atorga, pel que fa a l’economia, un gran conjunt de recursos naturals. D’una banda, la línia de falla que marca el contacte entre els Pirineus i els Prepirineus permet la surgència d’aigües naturals d’alt valor que són explotades des del segle XIX en diversos balnearis. En efecte, aquesta és una de les característiques del terme municipal de Ribes, l’abundància d’aigües procedents dels seus rius i de les nombroses fonts, no únicament les deus de Fontaga i Vall de Ribes, sinó les inacabables fonts que brollen arreu del terme, com la font del Faig i la del Saüc, la del Sofre i la del Ferro, la dels Capellans i la del Bisbe, la de la Margarideta i la de Capdevila, etc. D’altra banda, la muntanya proporciona extenses zones de pasturatge enfront de la reduïda superfície de terres llaurades, i importants extensions de terreny forestal, les quals són ocupades per boscos caducifolis i pinedes de pi roig. Així doncs, és un fet que el caràcter accidentat del relleu provoca que l’agricultura tingui un paper ben minso i es dediqui sobretot al conreu de farratge per tal de completar la ramaderia.
A Ribes tingué tradicionalment una gran importància el bestiar oví i, menys, el bestiar boví, però a finals del segle XX el primer es trobà en franca regressió davant de l’increment del boví, important font de riquesa de tota la vall. També hi ha ruscs per a la producció de mel.
L’activitat industrial té una llarga tradició històrica que arrenca de l’explotació dels meners de diversos minerals. Al terme són coneguts i nombrosos els antics meners, tant a l’alta vall del Freser com a Bruguera i a Ventolà, on eren famosos els de coure i níquel, explotats, igual com els més corrents de ferro, que servien les seves antigues fargues. La indústria de la vila i del seu redós també fou afavorida per l’esmentada abundància d’aigua, que ocasionà la instal·lació de petites i diverses centrals hidroelèctriques. També hi ha una empresa envasadora d’aigua que comercialitza la marca “Aigua de Ribes”. Cal esmentar la creació d’indústries de filats com la fàbrica i colònia Recolons, situada al N del cap de municipi, que el 1972 tenia més de 200 treballadors, i després d’una forta crisi es transformà en l’empresa Saida que tancà definitivament el 1992. Destaca una empresa que es dedica als aprestos i acabats tèxtils d’alta qualitat i és situada al peu de la carretera N-152. També hi ha una empresa de transformació de plàstics, situada a la carretera de Queralbs, una empresa lletera que recull tota la llet de la vall, i diverses empreses constructores, a més d’un taller de construcció de xemeneies metàl·liques, etc.
El mercat setmanal de Ribes és el dissabte. Pel que fa a l’ensenyament, aquest és cobert fins a batxillerat. També hi ha el punt d’enllaç de la Vall de Ribes de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Quant al sector serveis, el comerç i el turisme es van consolidant com les activitats més importants del municipi. En efecte, el clima excel·lent i la bellesa dels paratges d’aquest terme, han fet de Ribes, des del principi del segle XX, un tradicional centre d’atracció per l’estiueig i el turisme de muntanya. Així doncs, el municipi compte amb una important oferta d’allotjament, hi ha establiments hotelers, pensions, residència casa de pagès, etc., a més de nombroses cases de segona residència per a estiuejants. Una bona part de l’oferta turística està relacionada amb el santuari de Núria, que es comunica amb Ribes de Freser per mitjà del tren cremallera. El santuari, a l’hivern, funciona principalment com a estació d’esquí, i la resta de l’any hi ha tota mena de serveis, equipaments i activitats a l’aire lliure, que han permès que es convertís en un gran centre de lleure durant tot l’any.
La vila de Ribes de Freser
Morfologia urbana
Vista del nucli antic de Ribes de Freser
© C.I.C. - Moià
La vila de Ribes de Freser (912 m i 1.864 h el 2005) va néixer a l’empara del castell dit de Sant Pere, i entorn de l’església parroquial de Santa Maria. El lloc i les cases de Ribes són esmentats l’any 982, però no se’n sap ni l’origen ni la primera evolució; només se sap que l’any 1370 era un lloc reial.
Aquesta població es troba en la confluència de tres rius (el Freser, el Segadell i el Rigard), i emparada per altes muntanyes, que la protegeixen dels freds excessius, com la serra del Castell i el Puig Cornador, al N, Mont-roig a llevant, els contraforts del Taga, cap a migdia, i les penyes de Sant Antoni o muntanya d’Ortellfret, a ponent. La població té tres sectors ben definits: el sector nou, que en trets generals és el que s’estén al llarg de la carretera de Puigcerdà; la part baixa, unida a l’anterior per un pont sobre el Rigard i que s’estén entre aquest riu i el Freser; i el sector antic o alt, amb un pont sobre el Freser, que s’allarga vers l’antic castell on hi hagué l’església de Sant Pere.
La gran renovació que ha sofert la població en temps moderns li ha fet perdre el tipisme dels pobles de muntanya. Al principi del segle XX la vora del Freser fou urbanitzada, amb la construcció del passeig d’Àngel Guimerà, amb la idea de convertir-lo en una ciutat jardí. Dintre d’aquesta concepció foren bastits els dos xalets Sau (1934), obra de l’arquitecte Josep Riera i Regué, i el xalet Morera. Ribes és una agradable vila amb carrers estrets de cases desproporcionadament altes, hotels, bancs, comerços i un trànsit notable de gent i automòbils, sobretot en la carretera de Puigcerdà, que forma l’eix de la vila. Hi resten encara, però, alguns carrerons típics, com l’antic carrer de la Cerdanya, amb un fort pendent per on passava l’antic camí de la Cerdanya. Aquest carrer acabava a l’indret de la capelleta de Sant Cristòfol, que encara existeix. La pietat dels antics habitants havia fet construir capelles a les quatre sortides de la població: la de Sant Cristòfol, ja esmentada; la de Gràcia, desapareguda i substituïda per una petita capelleta allotjada en una de les últimes cases del carrer, a la carretera de Pardines; la del Roser, al camí de Ripoll; i la dels Desemparats, al de Núria. D’entre les edificacions més interessants del nucli de Ribes cal destacar les antigues Escoles Municipals, edifici de la plaça del Mercat, bastit el 1899 segons un projecte de l’arquitecte Antoni Coll i Fort, que fou transformat en caserna de la guàrdia civil. Les Escoles Públiques, situades al passeig d’Àngel Guimerà, i bastides el 1924 segons un projecte de l’arquitecte Jeroni Martorell. La casa del carrer de Núria, edifici d’habitatges construït el 1935 segons plànols de l’arquitecte J. Danés i Torras. Un xalet de la carretera de Barcelona, modernista, bastit el 1917 per l’arquitecte Antoni Coll i Fort. I la font de la Margarideta, situada prop de l’estació del cremallera, i projectada per Josep Danés i Torras el 1933. Pel que fa a l’arquitectura industrial cal esmentar l’estació del cremallera de Núria (1929), obra, probablement, del darrer arquitecte esmentat, i La Paperera del Freser (1947), al carrer de les Eres, sobre el Freser, molt malmesa per les reformes posteriors.
L’església parroquial de Santa Maria, documentada al principi del segle XI i que és centre de l’arxiprestat de Ribes, és una església moderna que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. És un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, situada al centre de la població, al carrer Major, que comunica la carretera N-152 amb la que va a Queralbs. De la primitiva església romànica resten tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Tot es troba en bon estat de conservació. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del cimbori romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII.
El que resta del castell de Ribes es troba dins del nucli urbà de la vila, a uns 100 m vers tramuntana del carrer de Nostra Senyora de Gràcia (que en sortir del poble esdevé carretera de Pardines) tot just passat el pas a nivell del cremallera que mena a Núria. El castell és situat damunt un petit turó a tocar del camí del cementiri, i segons sembla prengué d’una capella pròxima el nom de castell de Sant Pere. Hom data les restes d’aquest castell als segles XIV i XV, però algun parament podria datar-se al segle XII.
La cultura i el folklore
L’activitat cultural de la vila és notable; hi ha nombroses associacions esportives i culturals que organitzen diverses activitats durant tot l’any.
La festa major de Ribes se celebra el 15 d’agost, per la Mare de Déu d’agost, i la festa major petita el 14 de febrer, per Sant Valentí. Aquesta festa sembla que se celebra des de l’any 1666, quan el bisbe de la Seu d’Urgell va lliurar una de les seves relíquies a Ribes. La llegenda explica que va ser escollit patró de la vila després de salvar els nens de la vila d’una malaltia. Actualment, la relíquia es guarda dins d’una imatge del sant, que es venera durant una missa que se celebra per la seva diada. Al juliol se celebra el Concurs de Rams de Flors de Muntanya.
Els concursos d’habilitat amb gos d’atura es van iniciar a Ribes de Freser el 15 d’agost de 1948, i es continuen fent el primer diumenge de setembre, a iniciativa d’Agustí Franco, aleshores veterinari de la població, el qual és recordat al costat del monument al pastor (a l’entrada de la població). El concurs es divideix en dues parts. El pastor ha de col·locar-se en una zona delimitada que no pot traspassar, i des d’allí mana al seu gos perquè pugui superar les diferents proves. A la primera part hi participen tots els concursants. En primer lloc, el gos ha de passar per un carreró de 4 m d’amplada i ha d’aturar-se dues vegades seguint les ordres del seu amo. Després el gos ha de conduir el ramat d’ovelles fins a un cercle i seguidament fer passar les ovelles per un portell assenyalat. A la segona prova només hi poden accedir els participants que hagin obtingut una millor puntuació durant la primera part. En aquesta fase final, el gos ha de recollir el ramat i conduir-lo amb suavitat fins a fer-lo entrar dins d’una cleda, i després l’ha de fer sortir.
El primer diumenge d’agost, a la plaça del mercat, es fa l’aplec de la Sardana, i el segon cap de setmana d’octubre s’organitza una fira de bestiar i la Festa del Bolet.
Altres indrets del terme
La capella de Sant Antoni i el castell de Segura
Un dels indrets més pintorescos del terme és la capella de Sant Antoni, al SW de la vila, a 1.271 m d’altitud, i per tant, uns 360 m més amunt que la vila. La visita a aquesta capella és una de les excursions obligades per a tots els qui sojornen alguns dies a la població. Hi mena el camí antic i clàssic, que s’inicia darrere l’Hotel de Sant Antoni i que amb múltiples marrades guanya el fort desnivell, però avui dia s’hi va més còmodament per una pista forestal que mena de la carretera de Campelles al pla del santuari. El lloc és una miranda magnífica de la Vall de Ribes, dels Pirineus i fins i tot de la Plana de Vic, que es veu de lluny, amb el Montseny fent-li d’espona. La capella es va erigir al segle XVIII, i ha estat reparada en més d’una ocasió; té un retaule i tot l’interior abarrocat, en bon estat de conservació. Darrere la capella hi ha l’antiga casa dels ermitans. El 13 de juny és tradicional l’aplec a l’ermita, on es fa una gran paella d’arròs.
Les poques pedres que resten del que fou castell de Segura es troben al cim d’un puig anomenat el castell, a 1.142 m d’altitud, sobre mateix de Ribes de Freser, al seu vessant dret, i dominant una magnífica vista sobre tota la vall. Per a accedir-hi, el millor camí és, partint del llogaret de Batet, seguir la pista forestal que porta a Ventolà i que passa pel mas de Segura. A uns 300 m d’aquest mas, i just al collet on la pista deixa el vessant del Freser, cal girar a mà esquerra i enfilar-se cap al puig per la costa de tramuntana fins a trobar a mitja pujada l’antic camí d’accés al castell. D’aquest castell, en queda ben poca cosa. Tan sols als vessants de tramuntana i de llevant resten trossos de mur suficients per a testimoniar la seva existència. Al cim del puig, que devia ser també el centre més elevat del castell, encara es veu algun fragment de mur o de torre caigut o manifestament desplaçat del seu lloc originari. En aquesta part alta del castell cal destacar l’existència d’una gran cisterna protegida per una pedra tallada que forma un lleuger arc. Tornant als murs, cal dir que el parament de llevant, format amb carreus escairats, arriba a fer una paret d’uns 2 m d’alçada per 7,3 m de llargada, i segurament és l’únic tros que queda dels murs del castell, ja que l’altra paret, la que mira a tramuntana, forma part de la paret externa de la cisterna i presenta un aparell molt més acurat.
Bruguera
Bruguera (58 h el 2005), situat al SE del terme, és l’agregat més important del municipi de Ribes. L’antiga parròquia de Sant Feliu de Bruguera ja és esmentada el 1092, però el lloc de Bruguera, situat a la Vall Pedrera, ja apareix l’any 901, quan el monestir de Sant Joan hi començà a posseir terres i vinyes. Es troba a la vall del seu nom, al peu del Taga, i es comunica amb Ribes per una carretera d’uns 6 km. Més que no pas un poble, és un escampall de masies o cases rurals més o menys agrupades a l’entorn de l’església, algunes de les quals han estat renovades i són residències d’estiuejants. Totes les cases tenen escrit el seu nom en ceràmica. Així llegim Casa del Poble, Antiga Escola, Antiga Casa Cal Teixidor, etc.
L’església de Sant Feliu de Bruguera és d’època romànica (ja esmentada el 1092), però molt transformada al segle XVIII. Té una sola nau de volta apuntada, engrandida a la part de l’atri, on s’allotja el cor. Té absis i capelles laterals entre els contraforts. L’interior és arrebossat de blanc, amb decoracions pintades de falsos arcs a les capelles laterals i de falsos nervis de volta a l’absis. Té adossat un massís campanar de torre poc enlairat, de planta quadrada i presenta una teulada coberta amb quatre vessants, molt modificat, al qual s’accedeix a través del cor. De les restes romàniques que han quedat després de les ampliacions i profundes modificacions que s’hi han realitzat, solament s’ha conservat una part de l’absis sobrealçat i una altra del campanar, totes dues datables dins del segle XII.
Els senyors de l’antic castell de Pena, situat vers Sant Amanç, al límit del municipi, hi tenien béns importants, però el seu domini, igual que el de Ribes, pertanyia a la corona; per això, primerament formà una batllia amb Campelles, i al principi del segle XIX fou unida a Ribes. Té una capelleta dedicada a sant Esteve prop del Mas Perramon, un notable casal del segle XVII, i és tradició que n’havia tingut una de dedicada a sant Joan la qual era situada a l’era de Can Fes, del veïnat de Serrat Roig. Cal esmentar també les masies de Can Pons, documentada al segle XVI, i Can Riu.
Una característica important d’aquest llogaret és que, pel fet d’estar a redós del Taga i gràcies a la seva orientació, es forma un microclima més càlid que a la resta de la vall, cosa que permet l’existència d’alguns tipus de fruiters que no són comuns en els altres pobles de la rodalia.
Ventolà, Batet i la Maçana
Ventolà (39 h el 2005) és un altre agregat de Ribes, situat a la solana de la serra d’Estremera i de la serra del Far, a una altitud de 1.385 m, al NW del terme. Malgrat la seva altitud, gaudeix d’un clima bo, pel seu arrecerament. Té accés per una carretera de 5 km, que s’inicia al quilòmetre 124 de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, 4 km més amunt de Ribes. Ventolà ja és esmentat en documents dels anys 982 i 988, pel fet que els monestirs de Ripoll i de Sant Joan hi tenien possessions. La seva església, dedicada a sant Cristòfol, és romànica, bé que modificada. Es tracta d’una senzilla església, molt restaurada, d’una nau, molt llarga, coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau per un simple plec que fa la gradació d’amplades. La porta s’obre al cantó de migjorn, i al fons de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada; a la façana de ponent hi ha un ull de bou, però de construcció posterior. Sobre les façanes de ponent i de migjorn, de forma excèntrica, hi ha situat, damunt la volta, un petit campanar de coberta piramidal, amb un sol nivell de finestres, en arc apuntat, molt esveltes, obertes a cadascuna de les quatre façanes. Aquesta església és un exemple d’arquitectura rural que fa pensar en els models del segle XI. Al llarg de la seva història l’església ha estat modificada; el campanar (baixmedieval), una capella afegida a la façana de migjorn i altres dependències. Entre els anys 1975 i 1984 va ser restaurada.
També fou creat el petit nucli del Solà, de quatre o cinc cases, prop del límit amb Planoles. Els habitants de Ventolà vivien de les pastures i, abans, de l’explotació de meners de coure i de níquel. Des dels darrers anys del segle XX hi ha una tendència a construir cases noves i arranjar-ne d’altres d’antigues amb caràcter residencial o d’estiueig.
El llogaret de Batet (28 h el 2005) és un petit nucli, situat sobre la carretera de Queralbs, que degué sorgir al segle XVII o XVIII. Té una petita capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, bastida sobre un penyal; de planta rectangular i amb un petit campanar d’espadanya. Precedeix l’entrada un atri cobert, amb bancs laterals.
La Maçana és un petit nucli rural, que administrativament forma part de l’entitat de població de Ribes de Freser, format per les cases de Cal Maiol, Cal Pellisser, i la Torre. Al segle X era una batllia del monestir de Ripoll.
Les caseries i les colònies
El municipi de Ribes té altres petits nuclis o agrupaments de cases, com el de Roquesblanques, que administrativament forma part de l’entitat de població de Ventolà, entre Ventolà i Ribes; el de Ribesaltes (33 h), al vessant meridional de Puig Cornador, i el d’Armàncies de Ribes (22 h), a l’esquerra del Freser, aigua avall de la vila, i també Ventaiola, al N de la vila, sobre el marge esquerre del Freser.
Ben a prop de la vila, aigua amunt, a la dreta del Freser, i als peus de la carretera de Queralbs, al final del segle XIX, es va crear la Colònia Recolons, amb un edifici annex per a habitatges obrers fet el 1945, d’inspiració racionalista. La colònia tèxtil de Can Perramon, situada al sector s. del terme municipal, quasi al límit amb el municipi de Campelles, a la dreta de la via del ferrocarril, i molt propera al mas Perramon, fou bastida al segle XIX; correspon a un antic balneari i és un edifici amb forma de U, amb galeries a la façana posterior, que actualment només és habitat per dues famílies. Té una capella annexa.
Pel que fa a altres edificacions industrials, cal parlar també de la central hidroelèctrica Montagut, situada al barri dit d’Aigües de Ribes, i bastida al principi del segle XX dins d’un eclecticisme neogòtic. A la carretera de Planoles hi ha una antiga farinera, reformada el 1970.
La història
La documentació sobre la història de Ribes es remunta a l’any 922, que ja es parla d’una compra de terres feta per l’abadessa de Sant Joan, Emma, in valle Ripparum, per bé que el nom que apareix més correntment tot aquest segle i el següent és el de vall Petrariense o Petraria. A la Vall Pedrera és esmentat, però, el lloc de Ripas o Ribas els anys 966 i 982, i l’església de Sancta Maria Ripensi el 1035, que, com tota la vall, pertanyia a la diòcesi d’Urgell. La vall o el terme del castell de Ribes, que comprenia, a més del municipi de Ribes, els de Queralbs i Pardines, es considerava des dels seus orígens històrics del comtat de Cerdanya, i era un lloc comtal, que al principi del segle XII va passar a la casa comtal i després reial de Barcelona, juntament amb tot el comtat de Cerdanya. Això explica que l’any 1162 el comte Ramon Berenguer IV llegués en el seu testament els llocs de Besalú i de Ribes a la reina Peronella, per tal d’assegurar-li la manutenció quan restés vídua.
Al costat de la història dels fets que testimonien les notícies documentals, n’hi ha una altra de fantasiosa, recopilada el 1751 pel rector de Ribes, Joan Martí, i copiada en un llibre de defuncions de la parròquia començat el 1717. Aquesta història diu que la vila fou fundada el 460 per Guiu Ubald, noble cavaller d’Innsbruck, i que ell i altres cavallers es van establir en un castell, dalt d’una muntanya; més endavant vingué gent nova, i es construí un nou castell l’any 600, entre dos rius i sota invocació de sant Pere; l’any 800 foren atacats pels de Cerdanya, i finalment, entorn del 900, s’hauria edificat l’església de Santa Maria amb cases i molins sota la protecció dels comtes de Catalunya. En aquesta contalla no hi ha res de segur, fora del record de l’existència de dos castells prop de la vila, fet que encara planteja problemes als historiadors, a l’hora de precisar-ne l’època d’aparició i destriar-ne la història. El castell primitiu sembla haver estat el que es trobava al N de la vila, sobre la serra del Castell, entre les valls del Freser i del Rigard. Es trobava a 1.142 m d’altitud, més amunt del collet de Can Segura i de Roquesblanques de Segura. Encara se’n veuen vestigis, en especial una cisterna oberta en la roca. El nom de castell de Segura surt molt poc en la documentació, però ja és esmentat amb aquest nom entre els anys 1207 i 1473. En canvi, el castell de Ribes surt mencionat molt freqüentment a partir de l’any 1069.
Probablement l’esmentat castell de Segura fou el primitiu castell de Ribes, que canvià de nom al segle XIII, quan es va construir un nou castell de defensa, prop de la vila de Ribes. Aquest nou castell tenia no gaire lluny una capella dedicada a sant Pere, raó per la qual fou conegut per castell de Sant Pere.
La història del castell de Ribes, ja es refereixi al de Segura, ja es tracti del de Sant Pere, diu que el 1292 el guardaven 41 homes, i que tingué una activitat molt important entre la fi del segle XIII i mitjan segle XIV, quan pertanyia, amb el comtat de Cerdanya, al regne de Mallorca i era, per tant, un lloc fronterer amb els estats del rei de la corona catalanoaragonesa. Cap al 1344 el rei de Mallorca el va assetjar i, tot i que hi anà amb màquines de guerra i amb l’ajut dels francesos, no el pogué prendre. Posteriorment, el castell de Ribes estigué més de dos-cents anys sota la custòdia d’una família de cavallers, cognominats Ribes, que tenien llur residència a l’anomenat castell de Sant Pere.