Fill del tinent general Felipe Nicolás Ricardos, governador de Caracas, i de Leonor Carrillo de Albornoz y Antic, d’origen català. Lluità a Itàlia (1744-48). En tornar a la península Ibèrica, estudià l’organització militar prussiana. El 1764 fou enviat a Mèxic per reorganitzar l’exèrcit, malmès per la guerra dels Set Anys. Fou ascendit a tinent general (1771) i dirigí una expedició a Algèria que fracassà. Nomenat inspector de l’arma de cavalleria (1773), fou molestat per la inquisició per les seves idees innovadores. Suspecte de simpaties pel partit del comte d’Aranda, Floridablanca el desterrà a Guipúscoa (1788) amb el pretext que vigilés la frontera amb França del País Basc. En iniciar-se la Guerra Gran , li fou confiat el comandament d’un exèrcit exigu (uns 3 000 homes) i el càrrec de capità general de Catalunya; el 17 d’abril de 1793 inicià la invasió del Vallespir amb èxit i penetrà al Conflent. La manca de visió del govern de Carles IV en no donar impuls a la campanya amb l’oferiment de la restitució del Rosselló i la Cerdanya limità les seves possibilitats d’èxit, tot i la coratjosa participació catalana en la lluita. Acabada la campanya del 1793 passà a Madrid, on morí inopinadament.
Antonio Ramon Ricardos, quadre de Francisco Goya que està al Museo del Prado de Madrid
© Fototeca.cat
Militar castellà.