Situació i presentació
Limita amb els municipis de Breda i Sant Feliu de Buixalleu (E), Arbúcies (N), Fogars de Montclús (NW), Gualba (W) i Sant Celoni (S), els tres últims pertanyents a la comarca del Vallès Oriental. S'estén pels vessants orientals del Montseny (en part és dins la demarcació del Parc Natural del Montseny), amb un sector septentrional muntanyós emmarcat pels cimals del turó de Morou (1 307 m), el turó de Maçaners, el Montfort, l’enlairat pla de Fogueres i els vessants de Montsoriu on es forma, de diferents torrents, la riera de Breda, i un sector planer meridional, on s’inicia ja la depressió selvatana. El Sot de Comafosca (capçalera de la riera de Repiaix) forma el límit NE mentre la riera de Breda forma el límit oriental; ambdós cursos conflueixen poc abans de desguassar a la Tordera. Drenen també el sector meridional les rieres de la Batllòria i de Sant Llop, afluents de la Tordera per l’esquerra. El territori és poblat d’espessos boscos d’alzines i d’alzines sureres als indrets secs, de castanyers a les obagues i de faigs a la part alta.
El terme comprèn la urbanització de Can Salvà, cap administratiu, la caseria de Riells de Montseny, el llogaret de Viabrea i les urbanitzacions d’Alba de Liste, el Bosc de la Batllòria, Ca n'Hoste, Can Plana, Fogueres de Montsoriu (compartida amb el municipi d’Arbúcies), Junior Parc, Ordenació Riells i Viabrea, Residencial de Riells Un i Residencial de Riells Dos.
Paral·lela al límit meridional, a l’esquerra de la Tordera, passa la carretera C-35 i la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Granollers, que té l’estació dita de Riells i Viabrea-Breda. A l’extrem SE del terme neix una carretera que mena a Breda, des d’on es deriva la que porta a Riells.
El lloc de Riells és esmentat ja en un document del 878, en ésser cedit pel rei franc al bisbe Frodoí de Barcelona (en el document apareix sota la forma Riellos, derivada del llatí Rivellos, que significa ‘'rierols”. Anomenat Riells de Montseny per distingir-lo de l’homònim Riells del Fai, pertangué inicialment al terme del castell de Montsoriu i més endavant al vescomtat de Cabrera, dins la batllia de n'Orri des del segle XIV. Per l’adscripció fins a temps recents a la diòcesi barcelonina, la vinculació amb Girona ha estat marginal: formà part del corregiment de Mataró i no del de Girona.
La població i l'economia
El fogatjament del 1553 donà per al conjunt del terme una població (riellencs) de 14 focs, que el 1718 augmentaren a 154 h i a la fi del mateix segle XVIII (1787) a 272 h. El recompte de 1842 registrà 363 h i el del 1860, 632 h. A partir d’aquell moment la minva de població fou pràcticament constant: el 1900 tenia 580 h, que es reduïren a 518 el 1930, 453 el 1960 i 443 el 1975, moment en què es deturà la involució i s’invertí la tendència, gràcies en gran manera a la instal·lació al terme de nombroses residències secundàries: 538 h el 1981, 998 el 1991, 2.160 el 2001 i 3.035 el 2005. Predomina la població ocupada al sector industrial i de serveis.
L’agricultura es localitza al sector meridional proper a la Tordera, més pla, i els principals conreus del terme són els farratges verds i l’alfals. La ramaderia és poc important, només destaca la cria de bestiar oví i boví. L’oferta de sòl industrial se situa al sud del terme, a banda i banda del ferrocarril, al límit amb la Batllòria (Sant Celoni) i Breda, on hi ha empreses dels sectors farmacèutic, dels plàstics, del paper, de la ceràmica i del tèxtil, així com un viver de jardineria i una empresa dedicada a la fabricació de termòmetres industrials. El turisme i l’estiueig, desenvolupat a partir de la dècada de 1970, han contribuït en gran manera a l’increment demogràfic i han suposat una diversificació i augment de l’oferta econòmica del municipi. Actualment, els habitatges de segona residència superen àmpliament els de primera.
La caseria de Riells de Montseny
La caseria de Riells de Montseny (487 m i 81 h el 2005), de població disseminada, és centrada per l’església parroquial de Sant Martí, entre el turó de Morou (W) i el de Montsoriu (E), on s’aixeca el castell del mateix nom, ja al terme d’Arbúcies. L’església, modernament restaurada, és d’origen romànic i pertangué al bisbat de Barcelona fins al 1957; té un portal amb arquivolta, dos capitells amb motius florals i campanar d’espadanya. Esmentada l’any 878, l’obra podria datar de la segona meitat del segle XII.
Malgrat que Riells de Montseny és el nucli històric del terme, la majoria dels serveis administratius i l’ajuntament es troben emplaçats a la urbanització de Can Salvà, a l’extrem meridional del terme.
Altres indrets del terme
Viabrea
El llogaret de Viabrea (205 h), ja dins la depressió selvatana, es formà al voltant de l’església parroquial de Sant Llop, que fins al segle XVI fou dedicada a sant Esteve, uns 2 km a ponent de Breda. Aquesta església fou una de les possessions del monestir de Sant Salvador de Breda; d’origen romànic, encara que modificada, té una nau original i una altra d’afegida, l’absis llis i el campanar d’espadanya. Fins a la guerra civil de 1936-39 conservà un retaule que representava les vides de sant Llop, sant Esteve i sant Sebastià.
El lloc, dit també Sabruguera de Vilabrega, és conegut des del 941, i la parròquia des del segle XIII (sufragània de Riells als segles XVI-XVIII, des del 1957 pertany al bisbat de Girona). Formà part del vescomtat de Cabrera dins la batllia de n'Orri.
Les masies i les urbanitzacions
La importància que ha anat adquirint Riells i Viabrea com a lloc de segona residència i estiueig ha condicionat la construcció de nombroses urbanitzacions, especialment a la zona de Viabrea, on destaquen la que feren construir els comtes d’Alba de Liste o, ja al límit amb Arbúcies, al sector septentrional, la de Fogueres de Montsoriu; d’altres urbanitzacions són el Bosc de la Batllòria, Ca n'Hoste, Can Plana, Can Salvà, Júnior Parc, Ordenació Riells i Viabrea, Residencial de Riells Un i Residencial de Riells Dos. El 2005, entre totes, sumaven 2749 h. En canvi, el sector nord del terme, centrat per la vella parròquia de Sant Martí, ha conegut un fort despoblament.
Entre les masies d’aquesta zona, moltes d’elles abandonades, destaquen Can Joia, Can Pelegrí, Can Nedeu, el Corralet de Pelegrí, Can Vimeners, el Baier o Can Perarnau. Algunes d’aquestes han estat transformades en hostals (el Molí d’en Merlet, avui Hostal Marlet, Can Montsant, avui Hostal Bell-lloc, i Can Joan, avui Hostal Recés) i la resta han estat transformades en cases de segona residència.
En un turó proper a la riera de Breda, en el camí de Breda, hi ha les restes d’un castell o casal medieval dit popularment castell o torre d’en Pega, que correspon a l’antic casal de Busquets.