La geografia
Fisiogràficament comprèn un sector de la serralada Ibèrica, d’afinitat castellana, i el NW de la depressió de l’Ebre, afí amb la Ribera de Navarra i amb Aragó. El Sistema Ibèric, a l’W i al S, fa de divisòria amb la conca del Duero, s’estén per les capçaleres dels afluents de l’Ebre i culmina a 2.262 m alt. en el pic de San Lorenzo (serra de la Demanda). Constitueix la comarca dels Cameros, ramadera (bestiar boví), que es despobla ràpidament, malgrat els recursos miners i hidroelèctrics. És limitada a ponent pel congost anomenat Conchas de Haro, on comença la Meseta, i al N per la serra de Cantàbria, inici de les Muntanyes Basques. Hom hi distingeix dues comarques. La Rioja Alta comprèn la vall de l’Ebre aigües amunt de Logronyo i les dels seus afluents Tirón, Oja (la seva conca, repoblada per bascs als segles IX-XIII, és el nucli originari de La Rioja), Najerilla i Iregua. La Rioja Baixa comprèn la resta de la vall alta de l’Ebre i les valls del Leza, el Cidacos i part de l’Alhama, que hi desguassen per la dreta. Logronyo és l’enllaç entre ambdues comarques i símbol de la regió fisiogràficament mig aragonesa, però on la influència basca es fa patent en la comercialització del vi i, per exemple, en la procedència dels estiuejants.
L’economia
Bé que l’agricultura ja no és, directament, la base de l’economia de la regió (prop d’un 10% del PIB i un 13% de la població ocupada el 1990), cal destacar que és una de les més avançades de tot l’estat pel que fa a rendibilitat, qualitat i tecnologia. Mentre que tot el sector meridional és pràcticament abandonat o bé amb explotació extensiva del bestiar boví o, en menor grau, oví, la meitat septentrional, amb sòls profunds i relleu planer, reuneix condicions molt favorables per a l’activitat agrícola, en la qual predominen les explotacions de dimensions mitjanes. La meitat de la superfície de regadiu (46.500 ha en total) es troba als marges de l’Ebre, i la resta, als dels seus afluents (hortes del Cidacos i de l’Alhama). En aquests terrenys on una diversificada horticultura es beneficia d’una eficaç comercialització, la productivitat és òptima. D’altra banda, hom ha estès el regadiu a La Rioja Alta (conques del Najerilla i de l’Oja) i a La Rioja Baixa (canal de l’Ebre). Una gran part del secà (32.000 ha) és dedicada a la viticultura, que ocupa àrees de sòl pedregós i profund. Unes condicions especialment favorables han donat lloc a una intensa especialització vinícola que ha fet del vi amb denominació d’origen de La Rioja un dels més apreciats i més difosos del territori espanyol. La vinya té la màxima expansió a La Rioja Alta, entre Haro i Cenicero, mentre que és més secundària a La Rioja Baixa. La resta del secà, amb sòls més argilosos, és dedicada als cereals. La indústria ha tingut un fort creixement els darrers anys (30% del PIB i 31% de la població activa regionals el 1990). Amb tot, cal dir que la branca més puixant, la indústria conservera i de productes alimentaris, està estretament vinculada a l’agricultura. Cal destacar-ne les conegudes bodegues d’Haro, San Asensio i Logronyo. Quant a la indústria conservera, té una estructura minifundista i és en bona part controlada per capitals extraregionals; Calahorra i Alfaro són els dos nuclis conservers més importants. Hi ha una certa indústria tèxtil i de la fusta, però actualment la zona de les riberes de l’Ebre constitueix l’eix del procés industrial (maquinària i transformació de metalls), que en certa manera és una prolongació de la indústria del País Basc. Centres industrials d’un cert pes són Nájera, Arnedo i Logronyo, principal centre comercial i administratiu. La relativa prosperitat agrícola i industrial ha permès un rellevant desenvolupament dels serveis els darrers vint anys a La Rioja, que ha esdevingut una de les comunitats autònomes amb una renda per habitant més elevada.
La població
L’evolució demogràfica riojana tingué des del principi del segle XX fins als anys setanta l’estancament com a característica essencial: del 1930 al 1970 augmentà només uns 32.000 h (tan sols un 15%). A partir d’aquesta data i en consonància amb una millora econòmica ostensible, ha tingut lloc un moderat creixement demogràfic (un 13% en 1970-90). Amb tot, la densitat encara és inferior a la mitjana estatal (57 h/km2 enfront de 78 h/km2 el 1991) i el procés no ha estat homogeni. Comarques com la Demanda, Camero Nuevo, Camero Viejo, han experimentat una disminució superior al 70% de la població des del començament de segle. Així, molts pobles han restat abandonats i d’altres s’han convertit en petits llogarets sense vitalitat i amb poques possibilitats de supervivència a mitjà termini. En canvi, ciutats com, en primer lloc, Logronyo i una sèrie de petites capitals comarcals com Calahorra, Alfaro, Arnedo, Nájera i Haro han tingut un creixement apreciable.
La història
Àrea d’establiment dels vascons i càntabres, fou ocupada pels musulmans fins a la reconquesta per part d’Ordoni II de Lleó i Sanç Garcés de Pamplona (923). La repoblació es feu amb gent del nord i mitjançant fundacions monàstiques com San Millán de la Cogolla. Com a frontera entre Castella i Navarra, fou objecte de discussió fins que Enric II d’Anglaterra —com a àrbitre— l’adjudicà a Castella (1179). Fou teatre de la guerra civil castellana entre Pere I i Enric de Trastàmara (batalla de Nájera, 1367), de la rebel·lió carlina del general Santos Ladrón, enderrocada pel brigadier Lozano (1863), i dels enfrontaments d’Arnedo (1933) entre camperols i les forces d’ordre públic.
Durant els primers anys de la monarquia s’establí una forta polèmica entre els partidaris d’incloure La Rioja (aleshores anomenada Logronyo) dins Castella la Vella i els partidaris d’una unió amb el País Basc, inclosa Navarra, país amb el qual La Rioja manté estrets lligams econòmics i empresarials. De primer, el govern central no concedí importància a les reivindicacions i el 1978 li refusà un règim preautonòmic. Això no obstant, més tard considerà aquest cas: cap de les dues tendències no aconseguí d’imposar el seu punt de vista, la qual cosa permeté als nuclis polítics centristes de la diputació provincial d’anar vers un estatut propi, adduint que d’aquesta manera s’evitaria el possible centralisme de Valladolid o de Burgos i la violència i el radicalisme del nacionalisme basc. Malgrat el pacte autonòmic entre el govern de Calvo Sotelo i el PSOE (1981) i la intenció d’incloure La Rioja en l’autonomia de Castella i Lleó, la diputació preparà i negocià un estatut d’autonomia d’abast molt limitat i sense acords preferencials amb cap de les comunitats veïnes a fi de diversificar possibles convenis interregionals. Pactat l’estatut d’autonomia entre la UCD i el PSOE, forces hegemòniques a la regió, fou aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, amb la qual cosa pel juny del 1982 La Rioja esdevingué comunitat autònoma. L.J. Rodríguez Moroy en fou elegit primer president (agost del 1982) i Domingo Álvarez, president del parlament autònom (Diputació General de 33 escons). Rodríguez Basulto ocupà la presidència del gener al maig del 1983, any en què les primeres eleccions autonòmiques donaren el càrrec de president a José María de Miguel Gil, del PSOE.
En les eleccions del 1987, una aliança entre el Partido Riojano Progresista i AP arrabassà el govern autonòmic als socialistes, tot i la majoria relativa d’aquests. Fausto Vadillo (AP) esdevingué president de la comunitat, però el 1989 una moció de censura retornà el govern autonòmic al PSOE i als regionalistes, amb el socialista José Ignacio Pérez com a president. El govern autonòmic romangué inalterat després de les eleccions del 1991, malgrat obtenir el PSOE majoria relativa. La victòria del PP el 1995 per majoria absoluta (17 escons) comportà la formació d’un Consell de Govern conservador, presidit per Pedro Sanz Alonso, resultat que es repetí el 1999 i el 2003 i que consolidà la continuïtat del govern del PP presidit per Sanz Alonso. Des dels anys noranta el fort creixement econòmic de La Rioja la situà entre les primeres comunitats autònomes en renda per habitant. L’any 2004, la Conselleria de Salut edità una guia per a prevenir el consum d’alcohol entre els joves, ja que vuit de cada deu enquestats afirmaven que eren bevedors habituals. El mes de juny, el rei Joan Carles I i la ministra d’Agricultura, Elena Espinosa, inauguraren el Museu de la Cultura del Vi a Briones. Igualment, l’abril del 2007, el president Pedro Sanz Alonso inaugurà, juntament amb el director de la Real Academia Española (RAE), Víctor García de la Concha, el Centre Internacional d’Investigació de la Llengua Espanyola, que tindrà la seu al monestir de Yuso, a San Millán de la Cogolla. Al maig se celebraren eleccions autonòmiques, amb la victòria del PP, que sumà 17 escons i col·locà de nou Pedro Sanz com a president. El PSOE n’obtingué 14, mentre que el Partit de La Rioja aconseguí 2 representants. El març del 2008, ETA feu esclatar un cotxe bomba a la caserna de la localitat de Calahorra, atemptat que causà un ferit lleu i molts danys materials.
En les eleccions autonòmiques del 2011 Sanz repetí el mandat al capdavant del PP, que augmentà la seva majoria fins als 20 escons. El PP fou de nou el partit més votat en les eleccions del 2015, encara que perdé 5 escons respecte als anteriors comicis, i el seu candidat, Pedro Sanz, finalment no presentà la seva candidatura a la investidura. Sanz proposà per al càrrec el popular José Ignacio Ceniceros, que fou elegit president. En les eleccions del 2019, el PSOE obtingué 15 escons, 5 més que en l’anterior legislatura i 3 més que els obtinguts pel PP, fet que donà la presidència autonòmica a la socialista Concepción Andreu Rodríguez.