Medievalista, obtingué la càtedra d’història medieval a les universitats de Granada (1966) i de Barcelona (1969). S'especialitzà en la història monàstica catalana i de l’Andalusia oriental. Són importants les seves hipòtesis sobre l’origen del feudalisme a Catalunya, sobre fonts d’estadística demogràfica medieval, producció llanera i ramadera, etc. Cultivà també l’arqueologia medieval. Publicà nombroses obres, entre altres L’arqueologia medieval a Catalunya (1989), Ferran Soldevila (1894-1971), Historiador de Catalunya (1994), i Historia de las religiones (2000), amb Carles Cid.
Coordinà el volum VII de la Historia de España, sobre ‘La España cristiana de los siglos VIII al XI’ (1999). Dirigí la publicació bibliogràfica Índice Histórico Español, i codirigí les revistes Quaderns d’Estudis Medievals i Acta historica et archaelogica Mediaevalia, i col·laborà en la Catalunya Carolíngia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1990), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de l’acadèmia d’història de Madrid, l’any 1999 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. L’any 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Rebé també els premis Signum del Consell Comarcal del Solsonès (2004) i Ciutat de Berga a la Cultura el 2006.