Situació i presentació
Limita amb els municipis de Sils (E), Maçanet de la Selva (SE), Maçanes (SW), Sant Feliu de Buixalleu (W) i Santa Coloma de Farners (NW i N). S’estén a la conca mitjana de la riera de Santa Coloma, que el travessa de N a S i que el divideix en dos sectors diferenciats; l’oriental més planer, dins la depressió selvatana, i l’occidental, molt més extens, accidentat ja per contraforts de la Serralada Prelitoral, com el Far (587 m d’altitud) o el puig d’Argimon (477 m). La riera de Santa Coloma rep per la dreta el torrent de l’Esparra i altres, mentre que pel marge esquerre rep el riu d’Esplet, que corre paral·lel a la séquia d’en Roig. Hi ha extensos boscos de pins i alzines sureres i arbres de ribera vora la riera de Santa Coloma.
El terme comprèn la vila i cap de municipi de Riudarenes, el llogaret de l’Esparra, els veïnats de Can Falquers, la Carretera de Santa Coloma, les Mallorquines (compartit amb el municipi de Sils), la Riera i Serramagra, el Raval de l’Esparra, i les urbanitzacions de Can Fornaca i Can Maleta.
L’única via important de comunicació és la carretera C-63 procedent de Lloret de Mar i en direcció a Santa Coloma (on entronca amb la C-25 o Eix Transversal), que creua el terme a l’esquerra de la riera de Santa Coloma i mitjançant la qual s’accedeix a la carretera N-II de Barcelona a Girona i a l’AP-7 de Barcelona a la Jonquera, que travessen el terme veí de Sils. Una carretera local comunica la vila amb el llogaret de l’Esparra.
La població i l’economia
L’evolució de la població (riudarenencs) segueix a grans trets la de la comarca: en el fogatge del 1553 tenia 84 focs (el 1379 les parròquies de Sils i Riudarenes tenien conjuntament 240 focs) i al començament del segle XVIII (1718), només arribava a 511 h, que, seguint la conjuntura favorable del segle, havien passat a 969 h el 1787. Assolí el màxim de població el 1860 amb 1.995 h i des d’aleshores la davallada de la població fou constant: 1.295 h el 1900, 1.227 el 1930, 1.160 el 1960, 1.115 el 1970. Els últims anys del segle XX, la població experimentà una certa recuperació, amb 1.108 el 1991 i 1.342 el 2001, que es manté amb el canvi de segle (1.679 h el 2005).
Predomina la població ocupada a la indústria i els serveis. Els principals conreus del terme (ordi, blat, farratge i llegums), de secà, es localitzen a la part més planera, també parcialment regada, vora la riera de Santa Coloma. L’augment de les explotacions de bestiar, sobretot porcí, oví i boví, ha anat paral·lel al desenvolupament d’indústries agropecuàries derivades (farines, pinsos, conserves càrnies). També hi ha altres empreses del sector alimentari (xocolata), dels plàstics, el metall (carrosseries) i la fusta.
El mercat setmanal s’escau el dissabte, i el cap de setmana del Divendres Sant se celebra la Fira d’Arts i Oficis, amb parades d’oficis antics i artesania. Riuradarenes no gaudeix d’un teixit comercial sòlid i depèn, tant en aquest aspecte com en l’educació i la sanitat, de nuclis propers com Santa Coloma de Farners. S’ha desenvolupat força el turisme rural i l’oferta d’allotjament inclou un càmping.
La vila de Riudarenes
La vila de Riudarenes (1.525 h el 2006) es troba a l’esquerre de la riera de Santa Coloma, a 84 m d’altitud, centrada per l’església parroquial de Sant Martí, que consta ja el 1190 (Sanctum Martinum de Rivo de Arenis). Formà part del terme del castell d’Argimon i esdevingué cap d’una batllia dels dominis dels Cabrera que comprenia l’Esparra, Sils, Vallcanera, Castanyet, les Mallorquines i l’Hostal de la Bonadona. Una altra edificació destacable és la Farinera, fàbrica del segle XIX de tres plantes ubicada al mig del nucli urbà, amb una torre de planta quadrangular que s’alça dues plantes per sobre de l’edificació i el gran casal de Ca l’Oller, amb elements gòtics.
Les festes més importants de Riudarenes són la de Sant Ponç, que s’escau el diumenge pròxim a l’11 de maig i que inclou el típic Ball dels Flocs, la processó de Corpus i la festa major, que se celebra el tercer diumenge de setembre. Pel novembre, el diumenge després de l’11, se celebra la festa de Sant Martí.
Altres indrets del terme
Argimon
Dominant la vall de l’Esparra, al puig d’Argimon, al sector basàltic muntanyós de ponent del terme, s’aixeca el santuari de la Mare de Déu d’Argimon. L’edifici fou bastit al segle XVII sobre les restes de l’antic castell i al costat del primitiu temple romànic del segle X, que formava part de l’oratori del castell. Hom hi havia venerat fins a temps recents una imatge d’alabastre dels segles XV-XVI. L’edifici ha estat restaurat modernament i hi té lloc un aplec el segon diumenge de setembre. Al costat hi ha una torre arruïnada, que correspon a l’antic castell d’Argimon, centre primitiu del domini del terme, esmentat ja en època de Ponç I de Cabrera, fill de la vescomtessa de Girona Ermessenda, entre el 1050 i el 1076, quan aquest fa jurament de fidelitat per aquest castell i pels de Blanes i Cabrera, entre altres propietats. Continuà en mans dels Cabrera i l’església del castell, dedicada a Santa Maria i dependent de la parròquia de l’Esparra, surt esmentada ja el 1279. Foren feudataris dels Cabrera pel castell d’Argimon els Vilademany, senyors de Santa Coloma de Farners, que en tenien el domini immediat però hagueren de reconèixer el domini superior dels Cabrera, fins al segle XVIII com a mínim. Depenien del castell les parròquies de Riudarenes, Vallcanera, l’Esparra, Castanyet i el lloc de Sant Pere Cercada (segle XIV). Aquest castell s’aixecà en armes durant la revolta del vescomtat de Cabrera contra Pere III, a l’execució del vescomte Bernat (II), i es mantingué assetjat per les hosts reials prop de tres anys, del 1364 al 1367. Fou manat destruir aleshores pel futur rei Joan I, i al principi del segle XVII els Vilademany donaren permís a l’ermità de la capella del castell per a edificar el santuari.
L’Esparra i Montcorb
L’antiga parròquia de Sant Martí de l’Esparra centra el petit llogaret de l’Esparra (9 h), dominant per l’esquerra el torrent del mateix nom. La parròquia, esmentada el 1169, depenia, sembla, de Sant Pere Cercada. Prop del poble hi ha una gran torre quadrada de defensa, coneguda per la torre de l’Esparra, que potser pot identificar-se amb el castell de la Roqueta esmentat al segle XIV, del qual resta tot el perímetre dels murs amb espitlleres a la planta i al pis. Entre els masos dispersos pel terme de l’antiga parròquia hi ha el Mas Aspriu, que fou del pare de l’escriptor gironí Prudenci Bertrana, el qual hi havia passat llargues temporades.
Entre les valls de l’Esparra i de Vilarràs, prop de la riera de Santa Coloma, s’alça el santuari de la Mare de Déu de Montcorb, als vessants de la petita serra de Montcorb (181 m d’altitud). L’edifici primitiu fou bastit el 1125, però després fou reedificat diverses vegades, una de les quals el 1423 i, modernament, el 1900. Fou propietat de la família Manresa.
L’antic Hostal de Rupit es troba a l’extrem meridional del terme, a l’esquerra de la riera de Santa Coloma. A l’altra riba de la riera, prop seu, a Puigsardina, hi ha dues torres.
La història
La vila té un gran renom a conseqüència dels esdeveniments que hi van succeir a l’inici de la guerra dels Segadors, el 1640, que obtingueren un gran ressò per tota la comarca i arreu de Catalunya. Els terços castellans comandats per Lleonard Moles, a l’inici de la revolta popular contra els abusos que el dret d’allotjament de les tropes de Felip IV ocasionava a les poblacions, cercats per grups pagesos armats procedents de Santa Coloma i de la rodalia, decidiren de retirar-se a la costa, però abans decidiren com a represàlia d’incendiar la vila i l’església de Riudarenes, on els vilatans havien emmagatzemat propietats i queviures, tot profanant les Sagrades Formes.
La notícia del saqueig de Santa Coloma i Riudarenes causà un gran pànic a Girona i el bisbe Gregori Parcero, després d’una acurada investigació sobre el saqueig i el sacrilegi, dictà sentència d’excomunió contra tot el terç de Moles. El fet contribuí a encoratjar encara més la revolta dels catalans contra el govern castellà i ha restat recollit en la cançó d’Els segadors. En la processó de Corpus, s’instaurà el costum de fer un acte de desgreuge en record d’aquests fets.
En un document del 1783, adreçat al batlle de Riudarenes, on es dicten una sèrie de mesures per a conservar i augmentar el patrimoni forestal (la fusta de les arbredes era destinada a la marina), s’assenyalen els propietaris que han d’anar a Santa Coloma a cobrar el producte dels arbres tallats a les respectives propietats, entre els quals el duc de Medinaceli, Francesc de Gurb i el marquès de Cruïlles.
Tingué també molta influència a tot el terme fins al començament del segle XIX la família Manresa.