No es coneix amb prou certesa l’origen d’aquesta família. Diego de Rocabertí, Josep Dromendari i Josep Torner, genealogistes dels Rocabertí, han transmès una versió llegendària segons la qual aquesta família tindria un origen merovingi, car procediria d’uns ducs dits Aubertins d’Austràsia, que, fugint de la persecució reial, s’haurien establert al Pirineu català i haurien col·laborat en la conquesta de la Marca en temps de Carlemany. Però fins a la segona meitat del segle X les notícies genealògiques dels Rocabertí són mancades de proves documentals fefaents. De fet, les notícies de J.Torner, aprofitades per Pella i Forgas i completades per F.Viader i P.Negre, semblen permetre d’assegurar l’existència d’uns Rocabertí històrics, segurament un primer llinatge Rocabertí, entre la fi del segle X i la fi del segle XI. Tronc d’aquesta nissaga seria un Dalmatius, gratia Dei vice comes Rochabertinensis, que l’any 971 signà un conveni d’ajuda mútua amb el comte Borrell II de Barcelona.
Els Rocabertí, vescomtes de Rocabertí
Aquest vescomte Dalmau I, que devia ésser vescomte de Peralada —el mot Rochabertinensis deu ésser una interpolació posterior—, també devia ésser pare d’un Dalmau II de Rocabertí i un Guerau de Velleig que signen un document gironí del 1015. Per bé que no és segur, és molt probable que aquest Dalmau de Rocabertí del 1015 sigui el vescomte Dalmau de Peralada documentat entre el 1010 i el 1017 com a col·laborador del comte Ramon Borrell de Barcelona. Menys segur, però també probable, és que aquest Dalmau sigui pare d’un vescomte anomenat Guillem, que seria casat amb Bonadona, probablement la vicecomitissa de Roccabirtini que és documentada com a vídua vers 1050-60. Fill i successor de l’anterior seria un Ramon Guillem que s’anomena vicecomes de Virgines el 1078 i vicecomes de Rocaberti el 1086 i que devia ésser vescomte de Peralada i senyor de Palau-saverdera. Molts tractadistes opinen que succeí Ramon Guillem el vescomte Dalmau III, membre del llinatge Rocabertí a partir del qual la genealogia de la família és ben coneguda, però és més que probable que amb Ramon Guillem s’extingís la línia directa del primer llinatge Rocabertí, i amb tot això es tindria que Dalmau III hauria heretat o succeït directament o indirectament Ramon Guillem en la senyoria de Peralada i de Rocabertí i en el títol vescomtal sense ésser-ne un descendent directe. Hom pensa, en efecte, que Dalmau III podria ésser el tronc d’un segon llinatge Rocabertí format a la fi del segle XI i procedent, segons S.Sobrequés, d’una línia cabalera de la casa comtal emporitana. Pel testament de Ponç I d’Empúries (1078) se sap que aquest comte establí un condomini entre els seus fills Hug II i Berenguer, per bé que la història posterior demostra que fou el comte Hug II —segurament el primogènit— el qui acabà governant sol i deixant l’honor als seus descendents. El seu germà Berenguer, en vida del pare Ponç I, és probable que tingués el castell de Carmençó i que fos el Berenguer Renard de Carmençó que surt documentat a Girona l’any 1072. Seria casat amb una Arsenda, qui sap si una Rocabertí que aportaria al seu marit o als seus descendents les possessions dels antics vescomtes de Peralada del primer llinatge Rocabertí. De fet, fill d’Arsenda i de Berenguer d’Empúries o Berenguer Renard de Carmençó seria l’esmentat Dalmau III de Carmençó, que resultaria ésser, doncs, net de Ponç I d’Empúries. Aquest personatge és documentat entre el 1099 i el 1123 com a senyor de Carmençó i de Ceret (pel comte Bernat I de Cerdanya) i (vers el 1110) vescomte de Rocabertí. I segurament també ho era de Peralada. Posseïa el castell d’Ordal (Llers) pel comte Bernat II de Besalú. Sembla que participà en l’expedició de Ramon Berenguer III a Mallorca (1114). Mort abans del 1131, n'heretaren les senyories els seus fills Berenguer Renard i Jofre. Berenguer Renard de Peralada, que devia ésser el primogènit i portava el nom de l’avi, heretà la vila de Peralada i el títol vescomtal, mentre el seu germà Jofre de Ceret rebia els castells de Rocabertí, Ceret i Carmençó. Aquesta línia cabalera del casal comtal d’Empúries aviat veié els seus béns i drets cobejats per llurs parents de la branca principal, els comtes d’Empúries; per això Berenguer Renard de Peralada vers el 1128 posà la vila de Peralada sota la baiulia de Ramon Berenguer III de Barcelona, conveni que renovaren els seus fills i successors, Gausbert de Peralada, Ramon de Torrelles i Eimeric, l’any 1132, amb Ramon Berenguer IV. Dels tres germans esmentats sobrevisqué Ramon, que és documentat com a Ramon de Peralada el 1138, 1142, 1147 i 1176, any, aquest darrer, en què feu testament deixant els masos i alous de Peralada a un seu parent anomenat Jofre de Rocabertí. Mort segurament sense fills, la senyoria de la vila devia passar al comte rei Alfons I el Cast, que el 1190 la devia donar a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda, un descendent dels quals la cedí probablement als Rocabertí. L’altre fill de Dalmau III, Jofre de Rocabertí, que devia heretar Rocabertí, Carmençó i Ceret, és probable que en morir prematurament el seu germà Berenguer Renard de Peralada (vers el 1131) i el seu nebot Gausbert de Peralada (vers el 1138) s’atribuís el títol vescomtal, que emprà en escriptures del 1142 i el 1147: Gaufredi vicecomitis de Rocabertino. El successor de Jofre (I), mort segons que sembla el 1166, fou el seu fill, el vescomte Dalmau IV de Rocabertí (1166-81) i aquest fou pare de Ramon de Rocabertí i del vescomte Jofre de Rocabertí (1181-1212), que potser fou el Jofre de Rocabertí a qui Ramon de Peralada deixà uns masos i alous de Peralada el 1176. Al segle XIII foren vescomtes Dalmau de Rocabertí (1212-29), fill de Jofre (II), potser un vescomte Hug Jofre (I) de Rocabertí (1229-50), per bé que és poc probable, Jofre de Rocabertí (1229 o 1250-82) —que era germà de Benet de Rocabertí— i el fill d’aquest, Dalmau de Rocabertí i de Palau (1282-1304). Durant aquesta centúria, s’incorporaren a les possessions familiars Navata, Peralada (1256), Vilademuls, Sant Llorenç de la Muga, la força de Bassegoda (1272) i segurament la Jonquera. Els vescomtes de Rocabertí del segle XIV foren Jofre de Rocabertí i Desfar (1304-09), el seu fill Dalmau de Rocabertí i d’Urgell (1309-24), el seu net Jofre de Rocabertí i de Serrallonga (1324-42), el seu besnet Felip Dalmau de Rocabertí i de Montcada (1342-92) i el seu rebesnet Jofre de Rocabertí i de Fenollet (1392-1403). El patrimoni familiar s’engruixí aquests anys (abans del 1324) amb la baronia muntanyenca de Cabrenys i les senyories de Serrallonga, Maçanet, Hostoles, Reiners i Rocacorba. Dalmau (VII) casà la seva filla Timbor de Rocabertí i de Serrallonga amb el jutge Marià IV d’Arborea. Durant la darrera centúria medieval, en què els vescomtes de Rocabertí foren Dalmau de Rocabertí i Ferrandis d’Híxar (1403-54), el seu fill Jofre de Rocabertí i de Montcada (1454-79) i el seu net Felip Dalmau de Rocabertí i de Castre-Pinós (1479-1512), s’afegiren al patrimoni familiar la baronia empordanesa de Verges, la Tallada, Bellcaire, la vila de Vinçà (Conflent), el castell de Requesens (1416), la baronia empordanesa de Sant Mori (d 1428) i la baronia de Maella, al Matarranya (1471). A mitjan segle XV pertanyien a la jurisdicció del vescomte Rocabertí les poblacions següents: Peralada, els veïnatges de les Costes, les Olives i el Morassac, la Jonquera, Agullana, Cantallops, Campmany, Cabanes, Vilarnadal, Vilatenim, Vilabertran i Palol de Vila-sacra, amb els castells fronterers de Canadal, Rocabertí i Requesens, probablement, la batllia d’Espolla, Sant Climent amb Vilartolí i Masarac, la població de Terrades, la baronia muntanyenca de Sant Llorenç de la Muga, la baronia de Navata prop del riu Manol, l’extensa baronia de Vilademuls al sud del Fluvià, amb els llogarets d’Orfes, Galliners, Vilavenut, Esponellà, Romanyà, Calabuig, Parets, Ollers i Viladamí, el poble de Camallera, Santa Llogaia del Terri, la baronia de Verges al baix Ter, amb la Tallada i Bellcaire, i la vila de Vinçà al Conflent.
Els Rocabertí en l'edat moderna i altres línies secundàries
En l’edat moderna foren vescomtes de Rocabertí Onofre Martí de Rocabertí i de Rocabertí (1512-67) —fill de Felip Dalmau (II)—, el seu fill Francesc Dalmau (I) de Rocabertí i de Sarriera (1567-92), el seu net Francesc Jofre (I) de Rocabertí i de Pacs (1592-1634), creat comte de Peralada el 1599, i els seus besnets els germans Francesc Dalmau (II) de Rocabertí i de Safortesa (1634-44), que es feu dominicà el 1640 i adoptà el nom de fra Tomàs, Ramon Dalmau de Rocabertí i de Safortesa (1644-63), creat marquès d’Anglesola el 1645, Martí Jofre I de Rocabertí i de Safortesa (1663-71), cavaller de Sant Jaume, Pràxedis de Rocabertí i de Safortesa i Elisenda (I) de Rocabertí i de Safortesa (1671-d 1672). Un altre germà fou Joan Tomàs de Rocabertí i de Safortesa. Elisenda (I) es casà amb Ramon de Rocafull-Puixmarín, comte d’Albatera i baró de Bétera, i foren pares del vescomte Guillem (I) de Rocabertí, òlim de Rocafull-Puixmarín i de Rocabertí, comte de Santa Maria de Formiguera i cavaller de Calatrava (mort el 1728), el qual obtingué la grandesa d’Espanya annexa al comtat de Peralada el 1703. Mort sense fills, l’herència passà al seu cosí segon Joan Antoni de Boixadors-Pacs i de Pinós, cinquè comte de Savallà, i als seus descendents els Dameto, marquesos de Bellpuig, cognomenats tots ells de Rocabertí. El 1899, a la mort sense fills de la vescomtessa Joana (II) Adelaida de Rocabertí-Boixadors-Dameto i de Verí, la successió passà als Sureda, als Fortuny i als Montaner.
Els Rocabertí, barons de Cabrenys i de Sant Mori
La línia dels barons de Cabrenys fou iniciada per Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga (mort vers el 1385), fill del vescomte Dalmau (VII), que heretà el patrimoni dels Serrallonga i es casà amb una filla del jutge d’Arborea. El seu net Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida (mort el 1428) vengué la senyoria de Reiners el 1420, lluità a Sardenya contra el vescomte de Narbona, jutge d’Arborea, i fou pare de Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill i de Dalmau Rocabertí i d’Erill (mort abans del 1479), majordom del rei, en temps del qual la seva senyoria sobre la vall i castell d’Hostoles passà a la corona (1471) i reivindicà sense resultat, com el seu pare, drets sobre Narbona intitulant-se'n vescomte i sobre Arborea fins el 1447. La línia s’extingí amb el seu besnet Francesc de Rocabertí i de Gualbes (mort el 1589), que feu hereva —per manca de fills i nebots— la seva muller Elionor de Peguera.
La branca dels barons de Sant Mori fou formada per Pere de Rocabertí i d’Erill, un altre fill del baró de Cabrenys, Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, i s’extingí amb la seva neta Caterina de Rocabertí i d’Hostalric (morta vers el 1545), que aportà l’herència als seus descendents els Cardona, cognomenats Cardona-Rocabertí.
La línia dels barons de Verges fou principiada per Martí Joan de Rocabertí i de Cruïlles (mort el 1465), fill del vescomte Dalmau (VIII), que milità al bàndol de Joan II a la guerra civil i morí al setge de la Bisbal, i s’acabà amb el seu fill Joan de Rocabertí i de Cruïlles (mort el 1510).
La línia dels barons de Sant Llorenç de la Muga fou començada per Guillem Ramon de Rocabertí i de Castre-Pinós, fill del vescomte Jofre (VII), i s’extingí amb el seu net Llorenç de Rocabertí i de Darnius, mort sense fills el 1562. La seva herència fou recollida per la línia troncal.
La línia dels Rocabertí-Pau-Bellera, barons de Pau, fou fundada per Francesc de Rocabertí i de Bellera, dit també Francesc de Bellera, fill del vescomte Felip Dalmau (II), el qual es casà (1524) amb l’hereva del patrimoni dels Pau, Beatriu Joana de Pau i de Castro. Llur net Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors (mort el 1637) fou pare de Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors, que continuà la línia, que s’extingí amb la seva neta Maria de Rocabertí-Pau-Bellera i Descatllar (morta el 1757), senyora d’Avinyonet, que aportà el patrimoni als seus descendents els Cruïlles-Sitjar.
La branca dels marquesos d’Argençola fou fundada per Josep de Rocabertí i de Boixadors, cavaller d’Alcántara i batlle general de Catalunya, fill segon de l’esmentat Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors, que es casà amb la pubilla dels Argençola, i foren pares de Jeroni de Rocabertí i d’Argençola (mort vers el 1725), creat marquès d’Argençola el 1702. Amb el fill d’aquest darrer, Josep de Rocabertí i de Llupià (mort sense fills el 1755), segon marquès d’Argençola, s’extingí aquesta línia, l’herència de la qual passà als Pinelli.
La línia dels Rocabertí-Tagamanent, barons de Montbui, fou iniciada per Jaume de Rocabertí-Tagamanent i de Sarriera (mort vers el 1582), fill del vescomte Onofre Martí (I), que heretà els béns de la seva mare i es casà amb la pubilla Aldonça Descoll i de Tord. El seu net Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Icard, baró de Montbui, es casà (1628) amb la pubilla Maria d’Alentorn i de Salbà, baronessa de Rialb i senyora de Graell, Seró, la Vansa i la torre Salbana. Amb llur filla, Maria de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Alentorn (morta vers el 1710), s’acabà la línia i el patrimoni passà als seus descendents els Pinós, senyors de Santa Maria de Barberà.