Era una antiga civitas erigida segurament com a lloc fortificat de l’època romanovisigòtica. Reconquerit el país pels comtes de Tolosa, al principi del segle IX, es refeu com a centre del nou territori de Ribagorça organitzat independentment vers el 884 pel comte Ramon I de Pallars i de Ribagorça. La veritable importància de Roda comença vers el 957 quan el comte Ramon II de Ribagorça feu consagrar la catedral de Sant Vicenç de Roda, pel seu fill Odesind, mateix bisbe del nou bisbat de Roda. El 1006, la ciutat fou saquejada i destruïda per ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, que empresonà molta gent, fins i tot el propi bisbe Eimeric. Després d’un curt parèntesi de destrucció, en què el bisbe passà a residir a Llesp, vora el Pont de Suert, es restaurà la seu de Roda i la seva canònica abans del 1017. La ciutat i el comtat de Ribagorça passaren a dependre des del 1018 del rei Sanç el Major de Pamplona. La vida de Roda sota els reis d’Aragó i comtes de Ribagorça seguí molt les vicissituds de la diòcesi: en un principi fou molt migrada i sofrí etapes de veritable abandonament (1065-74). Fou l’enèrgic bisbe Ramon Dalmau qui retornà l’esplendor a Roda, fins al punt d’ésser anomenada en el seu temps rica i florent, i el primer a anomenar-se bisbe de Roda en comptes de bisbe de Ribagorça. La conquesta de Barbastre (1100) feu desplaçar interinament els seus bisbes, els quals, però, aviat hagueren de retornar a Roda per les pressions fetes sobre Barbastre pels bisbes d’Osca. Des del 1149 els seus bisbes passaren a Lleida i Roda restà com una petita població només amb un florent grup de canonges i eclesiàstics en nombre de vint.
No passà mai dels 500 h, però fou residència de gent benestant i d’eclesiàstics, que hi construïren magnífics casals (entre els quals, l’anomenada Casa de l’Abat). El 1830 tot el municipi tenia només 341 h i el lloc era qualificat de rural, presidit, però, per la seva magnífica catedral (catedral de Roda). Formà municipi independent fins el 1964, any en què es fusionà amb el de la Pobla de Roda i en què hom li donà el nom oficial d’Isàvena. L’antic terme comprenia, a més, el poble del Mont de Roda, les caseries del Pont i de la Colomina, el despoblat de Llastanosa i les masies d’Eroles, del mas de Sant Pere, del mas de Santa Creu i del mas de La Huerta. La població és de llengua catalana, dins de la varietat del parlar ribagorçà.