Al N, amb la península del Sinaí, forma els golfs d’'Aqaba i de Suez. Estructuralment forma part del gran sistema de fosses tectòniques, que s’estén per l’Àfrica oriental fins a la vall del Jordà (Rift Valley). Deu el nom a les taques vermelles (algues) que apareixen a certes èpoques a la superfície. Voltat de regions desèrtiques, rep poca aigua dolça, per la qual cosa té una forta salinitat (més del 4%) i una alta temperatura. Les costes són baixes i arenoses. Abunden les illes i els baixos coral·lins en cinturons adjacents a la costa (illes Farasān, Dahlak, etc.).
Principal ruta marítima dels antics, fou utilitzat pels egipcis com a camí cap a les mines del Sinaí i pels romans, a través del Nil i les caravanes des d’Alexandria, cap a l’Orient. Durant el segle XVI, turcs i portuguesos lluitaren pel seu domini, fins que aquests descobriren la ruta del Cap. L’accés hi restà vedat als europeus fins a la conquesta d'Aden (1839) pels britànics i l’obertura del canal de Suez (1869). La tradició hi ha situat l’episodi del pas de la mar Roja, nom amb què les versions grega i llatina de la Bíblia tradueixen l’hebreu yam-sūf, que correspon algunes vegades al golf d’'Aqaba, però també a la mar desconeguda que degueren travessar a peu eixut algunes tribus israelites en sortir d’Egipte (Èxode) i que engolí els exèrcits del faraó. De localització difícil, algú la relaciona amb una “mar dels joncs” o “de les canyes”, al nord del delta del Nil. L’episodi ha estat el símbol tradicional del baptisme, el pas de l’esclavatge (d’Egipte) a la llibertat (d’Israel), i és un dels temes importants de l’art paleocristià.