Vida i obra
El seu pare era impressor i llibreter de vell. Anà al seminari, on estudià filosofia, alhora que física i francès a les escoles de la Junta de Comerç. Mentre el germà gran s’afiliava a la professió paterna, començà, l’any 1833, els estudis de teologia al Seminari Conciliar de Barcelona, però els deixà aviat, convençut que no tenia vocació eclesiàstica. Com que la situació econòmica de la família no consentia d’anar a la Universitat de Cervera, es decidí a seguir l’ofici del seu germà Josep. Però la reinstauració, el 1835, de càtedres de dret a Barcelona li permeté de seguir estudis universitaris. Es matriculà també al curs d’economia política que E. Jaumeandreu havia tornat a donar a la Junta de Comerç. El 1836 foren celebrats exàmens públics.
A un article d’El Catalán (octubre del 1835) demanava que Barcelona tornés a tenir universitat. Aprovà un curs de perfeccionament de llatí i un altre de literatura al col·legi Carreras, després incorporat a la universitat. El 6 d’octubre de 1838, traslladada ja la universitat a Barcelona, rebé el grau de batxiller en dret. Completà la carrera de dret el 1841, però no prengué el títol d’advocat per no jurar la regència d’Espartero. El 1845 es llicencià i doctorà en lletres. Fou catedràtic de literatura general i espanyola de la Universitat de Valladolid (1847-58). El 1852 publicà un programa de literatura universal i espanyola. El 1854 es casà amb Elisea Lluch, cosina germana seva, després d’aconseguir la dispensa papal. A petició pròpia fou traslladat a la càtedra d’història universal vacant a la Universitat de Barcelona, de la qual fou vicerector (1896) i, molt poc abans de morir, rector (1899). Es dedicà a la nova càtedra amb gran il·lusió i tenacitat i ella li serví per a continuar en un camp més ample l’orientació religiosa que sempre havia professat. Pertanyia a la Societat Filomàtica i a la Filharmònica.
El 1838 és l’any que es poden assenyalar les primeres edicions literàries de la seva bibliografia. Una part de la bibliografia de Rubió i Ors la motivà la professió de docent: El libro de las niñas (1845), Epítome-programa de Historia Universal (1873-1875) i Lecciones elementales de Historia de España (1885). L’activitat escolar i la condició professional paterna l’introduïren ben aviat en la societat literària barcelonina. Hi restà instal·lat i se sentí, sempre més, deutor d’un ambient intel·lectual i unes figures que alguns anys després evocà: Noticia de la vida y escritos de D. Joaquín Roca y Cornet (1876), Noticia de la vida y escritos de D. Manuel Milá y Fontanals (1887) i Piferrer considerado desde el punto de vista de [su] intuición artística (1898). D’una banda, assumí el mestratge d’alguns dels caps visibles de l’anomenada escola apologètica catalana (Balmes, Roca i Cornet especialment; també Ferrer i Subirana i Quadrado) i hi col·laborà activament: fou aquest, de fet, el gran mòbil vital de Rubió i Ors (en paraules d’Ignasi Casanovas, Rubió «se sentia primer croat [de la causa apologètica] que almogàver»). És autor d’un Manual de elocuencia sagrada (1852); amb Roca i Cornet dirigí una “Biblioteca Católica” (per a la qual prologà un volum d’obres de santa Teresa); col·laborà a La Religión i La Ciencia Católica, i dirigí El Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús i El Criterio Católico (1885-87), i traduí obres de la mateixa línia ideològica.
Les dues peces teatrals que donà a conèixer, Gutenberg (1880) i Luter (1888), a qui qualificà de “funest personatge”, foren escrites en català, i la segona amb pròleg de Torras i Bages. Les dues servien també el programa apologètic, així com la seva professió d’historiador: estigué atent a combatre els aspectes heterodoxos del positivisme (Paralelos entre el catolicismo y las sectas protestantes, 1870, en el camí del cèlebre escrit de Balmes) o a refutar William Draper (Los supuestos conflictos entre la religión y la ciencia, 1881).D’altra banda, els anys d’estudis universitaris l’immergiren en la voga de la «nova escola», la romàntica, aleshores intensament nodrida pel teatre i la indústria editorial. Rubió reconegué l’impacte de lectures com el Génie du christianisme de Chateaubriand, Lamartine, els poemes de Victor Hugo, Byron, Walter Scott, el duc de Rivas, Espronceda i Arolas, i l’efecte, alhora, del reconeixement de la carrera literària incipient d’alguns amics i condeixebles (M. Milà, Illas i Vidal, Piferrer). Encara en el teatre, la seva obra Belisari, restà inèdita.
Tot plegat el mogué a escriure versos: el 1836 començà a publicar-ne a El Guardia Nacional, en castellà i català, i, a partir del 16 de febrer d’aquell any, en connivència amb Joan Cortada, al Diario de Barcelona, en català, sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat, títol del primer poema d’aquella sèrie, que responia a la moda romàntica del trobadorisme. Rubió admetia «exageracions» en els primers poemes, però afirmava que «estaba ya libre de resabios ultrarománticos». Amb Josep M. de Grau inicià la publicació d’una “Col·lecció d’Obres Antigues Catalanes” (1840). Interessat per l’antiga literatura trobadoresca a través de Tastu i de Pers i Ramona (arribà a concebre el projecte d’una història d’aquella poesia, que, finalment dugué a terme Milà, amb De los trovadores en España, 1861), dreçà un alter ego a través del qual difongué valors com ara la lleialtat al «geni» de Catalunya (significat per la llengua «llemosina», compartida amb els trobadors, i la tradició legal), l’ascendent del passat històric i la restitució de la glòria passada. Explícitament, el Gaiter identificà la seva poesia amb un discurs elegíac i personal que tendia a renunciar a l’actualitat: un discurs disposat a la rememoració i a la commoció que només episòdicament apuntava consignes de regeneració (Barcelona, 1840).
El 1841 recollí en un volum els poemes catalans (Lo Gaiter del Llobregat. Poesies), augmentat el 1858, que obrí amb un pròleg amb valor de manifest en què travà ben persuasivament les consignes difoses en els poemes. El reconeixement de la societat literària local al Gaiter fou sancionat amb el guardó que el 1842, pel poema narratiu Roudor de Llobregat, rebé de l’ABLB.
Després del 1841, Rubió acusà una crisi creativa que feu més ocasional la seva poesia, a la qual, tanmateix, continuà dedicant-se, en català i castellà. Aquest fet, però sobretot el trasllat a Valladolid, el 1847, feren que el protagonisme de Rubió en les lletres catalanes es diluís. Fou, de tota manera, una vegada instal·lat de nou a Barcelona, un dels sol·licitants, el 1859, de la “reinstauració” dels Jocs Florals de la ciutat, i en fou mantenidor aquell mateix any, i hi fou premiat els anys 1860, 1861 i 1863, en què fou nomenat mestre en gai saber.
A mesura que el moviment renaixentista s’anà fent més complex i que altres grups i figures adquirien rellevància, Rubió considerà que el seu paper en la recent història literària era menystingut, i divulgà les seves hipòtesis sobre la Renaixença, inclosa la del seu lloc en el moviment, en la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877), que és de fet la primera descripció acadèmica del moviment (traduïda al francès per Charles Boy, sota el títol La littérature catalane, 1879).
Ja en la vellesa, i pòstumament, diversos episodis sancionaren la condició emblemàtica de la seva figura: l’edició monumental («poliglota») de la seva obra literària, en quatre volums (1888-1902); la commemoració del cinquantenari del Gaiter, promoguda per la Lliga de Catalunya el 1889; l’atorgament de la presidència dels Jocs Florals de Barcelona el 1890, i el discurs necrològic que Verdaguer li dedicà (1902). En roman inèdita una autobiografia (redactada en castellà devers 1890-91) i és en curs d’edició la seva correspondència amb Tomàs Aguiló i Forteza (1999).
L’edició del 1841 del Gaiter era encapçalada per una poesia patriòtica, Mos cantars, la setena de les del Diari de Barcelona. Al pròleg hi ha remembrances històriques i acusacions als conciutadans del poeta, culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors. Tot el pròleg és escrit sota l’encís del descobriment de la poesia dels trobadors, de la qual li havien parlat “sos joves amics”, que devien ésser Milà i Piferrer. Afegia que la seva “gaita” Callarà tan prest se deixen sentir los preludis d’una lira catalana. L’anomena catalana per influència de P. Ballot; en canvi, a Mos cantars parla del “melós llemosí” per influència d’Aribau. La missió desvetlladora d’aquest pròleg sembla que no fou compresa, ja que, per exemple, a l’àlbum de poesies que els poetes catalans oferiren a les reines amb motiu de la seva visita a Barcelona, només hi havia dues composicions en català: la de M. A. Martí i la de Rubió.
El 1861 aconseguí autorització per a traduir al castellà les novel·les que eren publicades en francès sota la direcció de l’arquebisbe de Tours. Aquestes versions, que solen faltar en la seva bibliografia, mereixen recordar-se tipogràficament per la manera com fou imitada l’edició original. Literàriament, si bé feu alguna traducció de Victor Hugo en vers català, els últims anys no amagà el sentiment que era preterit en la posició de capdavanter de la Renaixença. Al costat de dues traduccions hi ha la llegenda Mano roja, influïda per Milà. Amb el pseudònim d’Aben Abulema també publicà articles de costums al Diari de Barcelona.
Joaquim Rubió i Ors i la historiografia
Participà en el moviment de renovació romàntica, i destacadament, com a poeta, historiador i activista, en aquell que en fou, en part, conseqüència directa, conegut més endavant amb el nom de Renaixença. Són remarcables els articles en què, en primer lloc, rebutjava els temes de la mitologia clàssica, en tant que propis de l’època neoclàssica, enfront de la qual presentava el cristianisme com «la religión de la poesía, pues es el talismán celestial contra la desgracia» (“La mitología”, El Vapor, 1837); i, en segon lloc, postulava la pròpia tradició històrica, que identificava amb la tradició espanyola en general, en la creació literària moderna, perquè creia, pensant en l’Edat Mitjana, que el poeta, tot i que no havia de «colocar esclusivamente lo antiguo en el templo de la poesía», havia de «tributar a la antigüedad en general el respeto que se merece y concederle aquella virtud oculta, aquel genio invisible que la preside para atraernos a ella, con preferencia a lo nuevo» (“La historia de España”, El Guardia Nacional, 1837). El fet que dediqués poemes als natzarens Overbeck i P.C. Gariot és una evidència de l’opció romàntica historicista, coherent amb la línia ideològica constant que el portà a col·laborar en La Religión de Joaquim Roca i Cornet.
L’addició del Poema del Cid i de diversos romançs castellans al Tesoro de los romanceros y cancioneros españoles, d’Eugenio de Ochoa, el 1844, coincidí en el temps amb la primera divulgació del seu particular “romancer” català en el Diario de Barcelona (1839-41) i amb l’edició en volum (1841), que inclou diversos poemes expressament historicistes, que feu compatibles amb l’efusió lírica fins i tot en Roudor de Llobregat (1842), fabulació de factura èpica a partir d’un personatge del cercle pròxim a Roger de Flor en l’expedició a Orient, premiada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual arribà a ser president (1878-89) i president honorari. Rubió començava evocant, en el pròleg del seu primer recull, com a models o punts de referència operatius, la literatura provençocatalana –que desemboca en Aribau–, presentat com el referent més actual, i justificava el seu poemari com el resultat de la responsabilitat lliurement assumida de «recordar a sos compatricis llur passada grandesa, desterrar la vergonyosa i criminal indiferència amb què alguns miren lo que pertany a sa pàtria [...]; puix ha conegut que no devia sinó obrir lo llibre de nostra història en ses pàgines més brillants i poètiques...». Hi inclou un tractament de fets i personatges històrics que marcà el futur d’un gènere, après en part d’Hugo, Saavedra i Zorrilla, en poemes com Don Joan lo Caçador, Al comte Borrell II, Lo comte Jofre i A unes ruïnes, entre d’altres com Barcelona, que inaugura en llengua catalana un tema historicopatriòtic afortunat, en què, més enllà de l’evocació històrica de l’Edat Mitjana com a referent positiu, abordà el present i apel·là a la responsabilitat col·lectiva per fer possible la construcció d’un futur més satisfactori. En el mateix pròleg insistia en la proposta, apuntada en alguns poemes, de “restablir” els Jocs Florals de Barcelona, als quals contribuí en el seu moment com a iniciador, mantenidor, concursant i, el 1890, president. En els reculls successius amplià el ventall de temes i mites patriòtics medievals a A Catalunya, Don Jaume en Tarragona, L’últim comte d’Urgell i Lo comte de Barcelona Ramon Berenguer lo Gran; i coetanis a A la mort del jove artista D. Vicenç Cuyàs, Los catalans en Àfrica i A D. Bonaventura Carlos Aribau, entre d’altres que no són els mites i temes sorgits de les guerres de separació i de successió, introduïts per escriptors més polititzats.
A l’hora de proporcionar al lector modern edicions dels “clàssics” catalans, i com a símptoma del coneixement precari que en tenia, o de les limitacions de percepció de la qualitat literària o de la receptivitat possible, prioritzà l’edició dels poemes de Francesc Vicent Garcia, i, al projecte de “Col·lecció d’obres antigues catalanes escollides entre les de nostres millors poetes i prosistes”, elaborat amb Josep M. de Grau i sorgit de «la gran acceptació que han merescut del públic» les obres de Garcia, abordaren l’edició dels poemes catalans de Pere Serafí, per bé que avançaren “mostres” de Francesc Alegre i Ausiàs Marc, a més del siscentista Francesc Fontanella.
D’altra banda, en les seves traduccions castellanes, Rubió acostà al lector modern obres secundàries del nou repertori novel·lístic moral i sentimental, com La sansimoniana, de Josephine Lebassu d’Helf (1837) i El sitio de la Rochela i La desgracia y la conciencia, de M. de Genlis (1841), obres de referència per als romàntics, com la Jerusalén liberada,de Tasso (1842), amb un pròleg propi i nombroses notes històriques i erudites traduïdes de Mazuy, i, per damunt de totes, El libro del pueblo, de Lamennais (1838). Aviat també traduí al català la Cançó del rei de Tule (1845), de Goethe, un capítol del Càntic dels càntics (1846) i dos poemes d’Hugo (1846-49), als quals afegí molt més endavant més poemes de V. Hugo (1879-89) –Lo llac (1889)–, de Lamartine, i el que Menéndez y Pelayo dedicà a Cabanyes (1879).
A propòsit del Gaiter (1841), Joan Illas i Vidal remarcava que Rubió ho supeditava tot a la religió, i ell mateix havia escrit, en el primer dels articles abans esmentats del 1837, que «el romanticismo no puede pasarse sin la religión, del mismo modo que la antigua poesía clásica no podía existir sin la mitología». I la ideologia el portava a fer-se abanderat del romanticisme historicista, i, per això, a rebutjar noves propostes com les de Sue amb Le juif errant. El principi de respecte i supeditació a la doctrina catòlica es mantingué invariable no solament en la seva obra poètica i literària en general, sinó que fou sovint tema explícit de la seva obra erudita, segons el principi que concretà al discurs d’inauguració del curs 1860-61, on establí el principi que «primero es ser católicos que filósofos», que volia fer extensible a tota la comunitat científica.
En els anys de formació i de les primeres activitats literàries havia anat adquirint coneixements en l’àmbit de la filologia romànica i de la història literària, partint dels estudis recents de Raynouard, Villemain, Sismondi i August Wilhelm i Friedrich Schlegel, entre d’altres; és a dir, seguint les passes, com ell mateix confessà, de Milà i de Piferrer, de manera que pogué obtenir una càtedra de literatura general i espanyola a Valladolid l’any 1847, en el mateix moment que Milà obtenia la de Barcelona. Durant l’exercici d’aquesta càtedra publicà, a més d’un Manual de elocuencia sagrada (1852) destinat als seminaris, el discurs inaugural del curs 1848-49, amb què iniciava la defensa, després reiterada, del cristianisme com a «centro de unidad al cual tienden las ciencias todas», i desemmascarava els “errors” doctrinals centrats en les diverses formes de l’idealisme filosòfic, l’eclecticisme, el panteisme i les utopies. Al novembre del 1858 s’incorporà a la UB com a professor, ara d’història universal (n’arribà a ser rector al final de la seva vida), matèria que condicionà només en part l’orientació dels seus estudis, perquè treballà més aviat en temes d’història literària i cultural, algun de relatiu a la literatura castellana (Santa Teresa de Jesús considerada como escritora, 1882), i molt sovint relatius a Catalunya, o d’“estètica”, com en les Consideraciones acerca de la poesía de la naturaleza (1868) llegides a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1867, que tenen Chateaubriand, W. von Humboldt i Sismondi com a referents principals.
La impregnació ideològica, en els límits d’un conservadorisme reaccionari diferenciat de l’integrisme és evident en els estudis d’història general i en diverses monografies, en què predominen la defensa de la jerarquia eclesiàstica, del dogma catòlic i de la doctrina d’una Església bel·ligerant enfront del pensament de tradició il·lustrada i del modern positivisme científic, i desconcertada per la pèrdua del poder temporal, tant en l’àmbit de la ciència –davant l’impuls científic al marge del dogma i del dictat religiós en general– com en el polític –per les conseqüències del Risorgimento italià i la difusió del modern liberalisme–. Així, en els manuals d’història que publicà (Epítome-programa de historia universal, 1873-75, i Lecciones elementales de historia universal, 1875, Lecciones elementales de historia de España, 1876, tots reeditats) defensà el sentit “providencial” de la història, enfront de la “fatalitat” i l’“atzar” del racionalisme, tot establint que la història «es la narración científica de los sucesos realizados libremente por el hombre bajo la dirección de la Providencia» i que l’Església té l’autoritat en matèria històrica, a propòsit de «la imposibilidad de fijar la época de la formación del hombre [...], y no habiendo la Iglesia definido aún nada acerca de este punto». Per a Rubió, la història filosòfica, seguint De Maistre, seria l’escola pròpia dels “no-catòlics” que fan de la història «una conspiración contra la verdad», enfront de la qual la filosofia cristiana pot establir «con certeza las leyes providenciales y morales que gobiernan al linaje humano».
La seva participació en la construcció d’una historiografia catalana, més enllà de la galeria de mites historicopatriòtics esbossada en la seva obra literària i més enllà dels temes que podien subordinar-se a la història universal i espanyola en els seus manuals, es limita a l’àmbit de la història literària i cultural, en monografies abundoses que inclouen autors i episodis medievals, però que se centren en l’època moderna i la contemporània, inclosa la de la pròpia participació en la dinàmica romàntica i renaixentista. S’aproxima a uns aspectes de la literatura medieval rellevants pel paper que hi tenen el gènere (Apuntes para una historia de la sátira en algunos pueblos de la antigüedad y de la Edad Media, 1868) i l’autor estudiats (Ausias March y su época, 1882). Tres vegades aborda l’estudi de la vida i l’obra de Francesc Vicent Garcia, als Jocs Florals del 1863 i, més extensament, el 1879 i el 1883, perquè el considera un element destacable per damunt dels seus contemporanis, bé que limitat per «la falsa brillantor de les dos escoles culterana i conceptista». S’interessa per l’obra filològica d’Antoni de Bastero (1894), a partir de la documentació conservada a Barcelona, en part exhumada per ell mateix, i pel procés i les vicissituds de l’elaboració de les Memorias históricas (1869), d’Antoni de Capmany, a partir de la documentació de l’antiga Junta de Comerç. Repassa l’aportació de la RABLB a la història antiga de Catalunya, al discurs pronunciat amb motiu de l’ingrés de l’escolapi Eduard Llanas (1891), i dedica sengles dissertacions a tres dels homes del seu temps amb qui més relació havia tingut: Joaquim Roca i Cornet, per les afinitats constants de tipus ideològic i religiós (1876), Piferrer (1898) i Manuel Milà i Fontanals, del qual fa un extens i prolix repàs de la vida i l’obra (1887).
Amb la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y la literatura catalanas (1877), l’autor troba l’ocasió –amb l’excusa de contradir la tesi apuntada per Paul Meyer sobre l’origen “felibre” de la Renaixença– de contestar els punts de vista de Víctor Balaguer i Marià Aguiló sobre aquest tema.
Una intenció semblant té el discurs presidencial dels Jocs Florals del 1890, on posa en relació la restauració històrica –que volia dir dels costums o tradicions i de la moral col·lectiva ancestrals i d’alguns aspectes de les institucions antigues de Catalunya– i la restauració de la llengua, havent recuperat l’estatut cultural que se li havia anat procurant els darrers cinquanta anys. Amb la llengua, però, hi vol agermanada la fe, de manera conseqüent amb la trajectòria personal, que el feia adepte del que Rubió i Lluch estudià com a “escola apologètica catalana”, i que l’havia portat a l’actuació en la Unión Católica de Pidal i Mon. Col·laborà, en efecte, amb el seu portaveu El Criterio Católico, aparegut el 1884 (del qual fou codirector i que s’oposava tant al carlisme i l’integrisme de Sardà i Salvany, promotor de la Revista Popular, relacionable amb Nocedal i El Siglo Futuro, i amb El Correo Catalán, com, si més no per passiva, al corrent catòlic catalanista modernitzat per Jaume Collell i La Veu del Montserrat), participà en la redacció, entre altres revistes confessionals, de La Ciencia Católica (1882-83), òrgan del neotomisme impulsat per les acadèmies de Sant Tomàs de Barcelona i de Sevilla, i, en De la moderación en las controversias (1885), feu la primera resposta pública a El liberalismo es pecado, de Sardà, i a les opcions disciplinàries i doctrinals de l’integrisme, que li valgueren la desqualificació prepotent, personal i pública de Sardà, que el menyspreà i desautoritzà perquè era «nada teólogo, nada moralista, sin título alguno (que sepamos) en la Ciencia Sagrada, laico, por fin, sin más traje talar que su toga de catedrático de Historia...».
El discurs d’inauguració del curs 1860-61, llegit davant d’Isabel II, ja esmentat, volia ser una diatriba contra l’“error” ideològic «que se ha encastillado en las tres grandes heregías, religiosas y filosóficas, de nuestro siglo, el protestantismo, el racionalismo y el panteísmo; o se ha encerrado en el indiferentismo, negación de la verdad, en el materialismo, negación de Dios», i es pot relacionar amb Los supuestos conflictos entre la religión y la ciencia, o sea la obra de Draper ante el tribunal del sentido común, de la razón y de la historia (1881), obra escrita per al concurs convocat per l’Academia de Ciencias Morales y Políticas. Rubió s’hi proposava de fer la defensa de «nuestra Religión santa» establint la veritat històrica i científica tergiversada per errors, falsa erudició, acusacions infundades, calúmnies i falsificacions de textos, tot afirmant que no existeix ni ha existit mai antagonisme entre la «Religión verdadera y la verdadera ciencia» (d’acord amb la constitució dogmàtica De fide et ratione del concili del Vaticà).
L’antipositivisme, potser fins i tot amb el record llunyà de les polèmiques conferències de Pere Estasen del 1877, és també l’argument dominant d’El Hombre. Origen, antigüedad y unidad de la especie humana según la revelación, la ciencia y la historia (1886); un antipositivisme compatible amb el “positivisme” tècnic de l’obra erudita, que trobem en Brunequilde y la sociedad franco-galo-romana en la segunda mitad del siglo VI (1880) i s’amplia en aquestes dates amb Consideraciones histórico-críticas acerca del origen de la independencia del condado catalán (1887) o, més de passada i més al final de la seva vida, amb el pròleg a les Cartas sobre Pompei (1895), d’Emili Pi i Molist.
Els documents bibliogràfics de tota mena de Rubió i Ors, juntament amb els d’Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer, són acollits, amb la finalitat de conservar-los i facilitar-ne la consulta, per un Patronat de la Biblioteca i Arxiu Rubió, constituït pels fills de Jordi Rubió i per un representant de la Biblioteca de Catalunya, com a destinatària final per testament, sota la presidència de la seva vídua.
Bibliografia
- Aguiló i Forteza, T.; Rubió i Ors, J. (1999): Correspondència (1841-1844), vol. I. A cura de Joan Mas i Vives amb la col·laboració d’Antoni Lluc Ferrer. Palma, Estudi General Lul·lià.
- Bonet i Baltà, J.; Martí i Martí, C. (1990): L’integrisme a Catalunya. Les grans polèmiques. 1881-1888. Barcelona, Edicions Vicens Vives/Fundació Caixa de Barcelona.
- Capdevila, J.M. (1965): Estudis i lectures. Barcelona, Selecta., p. 19-41
- Carreras i Bulbena, J.R. (1928): “Estudis biogràfics d’alguns benemèrits patricis catalans qui il·lustren aquesta Acadèmia”. BRABLB, XIII, p. 367-370.
- Discurso de gracias pronunciado por el alumno Raimundo Isaura á nombre de sus condiscípulos en contestacion al del señor catedrático Don Joaquín Rubió y Ors á la conclusión del curso académico de historia del 1878 al 1879 en la Universidad Literaria de Barcelona, imp. Tasso, Barcelona 1879.
- Epistolario de Miguel Antonio Caro y otros colombianos con Joaquín Rubió y Ors y Antonio Rubió y Lluch, edició, presentació i notes de Mario Germán Romero, Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo, Bogotà 1982.
- Jorba, M. (1989): “La polèmica de l’origen felibre o autòcton de la Renaixença”, Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tolosa de Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1988, I. Barcelona, PAM, p. 343-363.
- Jordán de Urríes y Azara, J. (1912): “Rubió y Ors como poeta castellano”, dins Discursos leídos en la RABLB en la recepción pública de D. José Jordán de Urríes y Azara. Barcelona, Imprenta de la Casa Provincial de Caridad.
- Mas i Vives, J. (1997): “Poesia sentimental en la segona època de l’obra catalana de Joaquim Rubió i Ors”, El segle romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme. Vilanova i la Geltrú, 2, 3 i 4 de febrer de 1995. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Balaguer, p. 251-269.
- Menéndez y Pelayo, M. (1942): “Don Joaquín Rubió y Ors (Lo Gayter del Llobregat)”, dins Estudios y discursos de crítica histórica y literaria. Madrid, CSIC, p. 115-132.
- Mestres, A. (2000): “Rubió i Ors i la Renaixença. Represa o ruptura?”, Afers, 37, p. 641-654.
- Parpal i Marquès, C. (1919)): “El Dr. D. Joaquín Rubió y Ors. (Sus escritos y su apostolado)”, dins Rubió i Lluch, A. i Parpal i Marquès, C. : Milá y Fontanals y Rubió y Ors. Barcelona, Imprenta de Pedro Ortega., p. 81-139.
- Rubió i Lluch, A. (1902): “Pròleg”, dins Rubió i Ors, J.: Lo Gayter del Llobregat. Poesías. Barcelona, Estampa de Francisco X. Altés y Alabart, p. 5-64.