i Nicolau Maria Rubió i Tudurí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

arquitectura arquit, jardineria jard, urbanisme urban i literatura lit
Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor.
Maó, Menorca, 5 de febrer de 1891 — Barcelona, 4 de maig de 1981

Fill del general d’enginyers Marià Rubió i Bellver i nebot de Joan Rubió i Bellver. Establert a Barcelona, estudià a l’Escola d’Arquitectura, on obtingué el títol el 1915. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Jean Forestier. Fou professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis i des del 1917 director dels jardins públics de Barcelona. Succeí Cebrià de Montoliu com a secretari de la societat La Ciutat-Jardí (1920). Col·laborà amb Forestier en la realització del parc de Montjuïc i vers el 1925 introduí a Catalunya el jardí de paisatge (plaça de Francesc Macià, de Barcelona). Dissenyà, entre altres, els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar (1919) i del palau de Pedralbes (1927) i el Turó Park (1933) a Barcelona. Amb Dufy i Llorens i Artigas exposà jardins de saló a Barcelona (1932). Publicà Jardines de Barcelona (1929) i El jardí meridional (1934). Com a arquitecte planejà i inicià (1920) l’església de Montserrat a Pedralbes, inserida de ple en el brunelleschisme i que continuà Duran i Reynals. Introduí a Catalunya un cert racionalisme amb el pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo (1922). En el seu llibre Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) introduí elements del pensament de Le Corbusier. Per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 construí els hotels de la plaça d’Espanya, on alternà el classicisme amb l’ús del maó vist. En la mateixa exposició presentà, en col·laboració amb R. Argilés, el projecte Barcelona futura, on potenciava el creixement natural. El 1931 publicà a París Actar, defensa de l’arquitectura de la màquina i del moviment, i l’any següent participà en el Primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana en la ponència de política urbanística. Per encàrrec de la Generalitat, el 1932 publicà, amb el seu germà Santiago, un Pla de Distribució en Zones del Territori Català (Regional Planning), un dels primers intents de planificació territorial a gran escala fets des del govern. Influït pel racionalisme, construí l’edifici de la Metro Goldwyn Mayer a Barcelona (1934). Col·laborà a D’Ací i d’Allà, Revista de Catalunya, Mirador, La Publicidad i Arquitectura i Urbanisme. Poc abans de la seva mort quedà enllestida la realització del seu últim projecte: un jardí per a la plaça de Gaudí de Barcelona, al davant de la portada del Naixement del temple de la Sagrada Família. Com a creador literari publicà Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí i No ho sap ningú (1961). Dins del camp dels llibres de viatges: Caceres a l’Àfrica tropical (1926), Sahara-Níger (1932) i Viatges i caceres a l’Àfrica negra (1960), d’una gran qualitat literària. Exiliat uns quants anys a París des del 1937, col·laborà a La Tribune des Nations i hi publicà la traducció de la seva obra de caceres i l’influent assaig La Patrie latine (1945). En el camp teatral presentà, entre altres, Un sospir de llibertat (1932) i Ulisses a l’Argòlida (1962). Home polifacètic, la seva figura és una de les més obertes i representatives del Noucentisme.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...