Englobat pel segon anell d’expansió urbana, en l’eixample del XIX, ha conservat una indubtable personalitat urbanística, de línies no planificades i irregulars, gairebé medievals, malgrat les ampliacions i les obertures de carrers nous, traçats en quadrícula, durant la Segona República i en 1950-70. En l’edificació ha anat adquirint predomini la casa de bloc amb un gran pati interior, de façana uniforme. Constitueix una subàrea comercial definida a partir del seu mercat i d’un gran nombre de petites instal·lacions comercials. Hi ha instal·lades algunes petites indústries. La seva població és, sobretot, de classe mitjana baixa. Fou municipi fins el 1877, que fou incorporat a València. El seu origen, conservat pel topònim, fou un palau i uns jardins construïts al s IX per ‘Abd Allāh al-Balansī (?-823). Després el parc fou utilitzat com a públic (potser fou destruït l’edifici). Per la seva situació, en el raval s’instal·là Álvaro Háñez (1085) i fou camp principal per a les tropes de Jaume I durant el setge de València (1238). Donat als templers, Jaume I els el comprà (1246) i fou senyoria de la corona fins a la seva annexió a la ciutat (el 1873 tenia 13 013 h, 237 unitats d’habitació urbanes i 1 845 de disperses en l’horta circumdant). Un dels seus edificis destacables és la parròquia (Sant Valeri). La primitiva església (1239) fou destruïda per un incendi (1415). Les obres de l’actual començaren el 1636 i acabaren el 1740, any d’acabament del campanar. Hom l’atribueix a Joan Baptista Pérez i Joan Pérez Castiel i imita l’estil de Xoriguera. En la seva decoració tenien un lloc destacat els sòcols de taulellets.