Conegut com "els arlequinats" a causa dels quadres blanc i blaus de la seva samarreta, és un dels clubs de futbol més destacats de Catalunya pel seu historial i palmarès. Creat l’any 1901 per Joan Saus i altres esportistes assidus al Centre Català, fou legalitzat el 1903, per bé que l’acta fundacional indica que fou fundat el 5 de juny de 1905. El primer president fou Joan Grau. Disputà els primers partits al prat de Sant Oleguer i el 1906 es traslladà al camp de la Creu Alta, inaugurat el 3 de juny d’aquell any en un partit contra l’X Sporting Club. L’any 1912 disputà el primer partit nocturn d’Espanya amb llum artificial. Aquell mateix any participà per primera vegada en el Campionat de Catalunya de segona categoria, del qual fou campió el 1913. Gràcies a aquell triomf disputà i guanyà, contra el Cardenal Cisneros de Madrid, el Campionat d’Espanya de segona categoria, torneig oficiós entre els campions de les diferents federacions.
Campió de Catalunya i finalista de Copa
Palmarès
L’equip ascendí a primera categoria catalana la temporada 1913-14, després de superar el CE Europa a la final. Es mantingué en la màxima categoria fins la campanya 1928-29, i només jugà a segona la temporada 1929-30. L’any següent retornà a la màxima divisió catalana, on romangué fins a la seva última edició. La temporada 1933-34 es proclamà campió de Catalunya sota la direcció de Joan Tena, fet que li permeté jugar la Copa d’Espanya. La temporada 1934-35 quedà segon del campionat català. Per altra banda, a partir de la temporada 1930-31 disputà el campionat de Lliga espanyola. El 1932 fou campió de tercera categoria, però aconseguí l’ascens a segona la temporada següent. Durant la dècada de 1930 participà en la Copa d’Espanya en quatre ocasions (1931, 1934, 1935, 1936). El 1935 fou subcampió en perdre la final contra el Sevilla FC.
Ascens a primera divisió
Jugadors amb més partits a primera i màxims golejadors
Acabada la Guerra Civil, l’equip continuà a segona divisió. Fou subcampió de grup (1940) i campió (1942), però no superà la fase de promoció. El 1941 jugà al seu equip César, que arribà cedit del FC Barcelona. La temporada 1942-43 ascendí a primera divisió estatal per primera vegada. L’equip estava format per Pujol, Rúbies, Martínez, Cardús, Aranaz, Bardina, Pueyo, Navarro, Gual, Pallàs i Patro, i l'entrenador era Joan Armet Kinké. La temporada 1943-44, en el seu debut a la divisió d’honor, es classificà en novena posició sobre catorze equips. La temporada 1944-45 també jugà a primera, però acabà descendint. Tot i això, després de jugar la temporada 1945-46 a segona i proclamar-se campió, ascendí novament a primera divisió. L’equip el formaven Pujol, Bayo, Telechea, Santacatalina, Igual, Cerveró, Riba, Vázquez, Gaju, Pallàs i Mario, i l’entrenava Vicenç Gràcia. Jugà tres temporades a la màxima categoria, fins la de 1948-49, que retornà a segona. No ascendí a primera fins la temporada 1965-66. Durant aquest període jugà a segona divisió, i la temporada 1963-64, a tercera. D’aquestes tretze temporades fou subcampió de grup en tres ocasions (1957, 1958, 1959) i disputà la lligueta de promoció d’ascens (1951, 1959).
L’etapa més gloriosa i la Nova Creu Alta
Celebració dels jugadors del Centre d’Esports Sabadell després de marcar l’únic gol al Bruges en la Copa de Fires del 1970
© CE SABADELL
El descens a tercera, a l’abril del 1963, provocà una greu crisi. Antoni Llonch, alcalde de la ciutat, es feu càrrec de la presidència. L’equip es proclamà campió de grup, ascendí a segona i la temporada 1964-65 aconseguí l’ascens a primera després de vèncer el Múrcia en el play-off. L’alineació de l’equip fou Martínez, García Verdugo, Sertucha, Diego, Martí, Arqué, Cabello, Palau, Sabino, Navarro i Castaños, i l’entrenador, Pasieguito. Des de la temporada 1965-66 l’equip jugà set edicions a la màxima categoria espanyola. El president d’aquella època fou Ricard Rosson i l’entrenador era Pasieguito. El primer any jugà la promoció de descens, però acabà salvant-se. El projecte es consolidà i la temporada 1968-69 aconseguí la seva millor posició en la Lliga: la quarta plaça, només superat pel Real Madrid, Las Palmas i el FC Barcelona. Aquell èxit li permeté disputar la Copa de Fires l’any 1970, única ocasió en què el Sabadell participà en una competició europea. El seu primer partit europeu fou contra el Bruges i acabà guanyant per 2-0, el 17 de setembre de 1969 a la Nova Creu Alta, amb gols de Zaballa i Cristo. La històrica alineació fou Comas, Isidro, Pini, Arnal, Montesinos, Muñoz, Zaballa, Pereda, Palau, Garzón i Cristo. En el partit de tornada quedà eliminat de la competició en perdre per 5-1. L’equip es mantingué a primera fins la temporada 1971-72, gràcies a l’encert de fitxatges descartats per altres equips i al fet que aconseguí cessions de jugadors com Montesinos, Marañón, Martínez, Sertucha, els germans Vidal, Pujol, Garzón, Ortuño, Camps, Palau, Zaballa, Pini, Torrent, Noya, Vall, Pereda, Isidro, Seminario, Arnal o Zaldúa. Durant aquest període, a l’agost del 1967, s’inaugurà l’estadi de la Nova Creu Alta, amb una capacitat per a 20.000 espectadors.
Quart ascens a primera divisió
Plantilla de la temporada 1985-86 del Centre d’Esports Sabadell, que pujà a primera divisió
© CE SABADELL
Amb el descens a segona divisió, Rosson i Pasieguito abandonaren el club. Fins els anys vuitanta l’equip jugà a la divisió de plata, excepte les temporades 1975-77, que jugà a tercera, i la de 1983-84, que jugà a segona B. La temporada 1985-86, després de quedar segon classificat i de la mà del tècnic Pedro Maria Uribarri, aconseguí de nou l’ascens a primera divisió. El club arribà a la xifra rècord de 6.000 socis. Alguns dels futbolistes que jugaren a l’equip durant el retorn a la màxima categoria foren Periko Alonso, Lino, Barbarà, Manzanedo, Zelayeta, Giménez o Hicks. Poc després d’iniciar la Lliga, Uribarri fou reemplaçat per Pepe Martínez i Toño de la Cruz. La temporada 1987-88, però, descendí a la divisió de plata novament i jugà cinc temporades consecutives a segona A. La temporada 1992-93, per deutes econòmics, l’equip baixà a tercera divisió. Per mèrits esportius pujà a segona B, on jugà des de la temporada 1993-94 fins a la de 2010-11, tret de la de 2006-07, que jugà a tercera. La temporada 2010-11, amb Lluis Carreras d’entrenador, aconseguí l’ascens a segona divisió A, on es mantingué fins a la temporada 2014-15; en 2015-16 de nou passà a segona B, i la temporada 2020-21 tornà a la segona divisió. Fins la temporada 2020-21, l’equip de futbol ha jugat catorze temporades a primera divisió, quaranta set a segona A, vint-i-una a segona B i vuit a tercera. L’any 2000 es proclamà campió de la Copa Federació, i el 2016, per primera vegada en la seva història, campió de la Copa Catalunya.
Disposa de nombrosos equips de futbol de base, un equip amateur que juga a divisions territorials i una secció de futbol femení. També tingué secció de ciclisme, fundada el 1906, de la qual fou membre Miquel Poblet; d’handbol, que aconseguí la Lliga de primera divisió la temporada 1954-55 i fou subcampió en 1956-57; secció de bàsquet, que disputà la màxima categoria estatal (1957-61) com a Club Bàsquet Orillo Verde, i d’hoquei sobre patins.