Hom fa remuntar l’estirp a Sancho Sánchez Zapata de Valtorres, senyor de Valtorres (Aragó), magnat del rei Alfons I d’Aragó, el qual guanyà Calataiud als sarraïns i en fou nomenat alcaid. El seu fill Blasco Pérez (o Sánchez) Zapata de Valtorres el succeí i el 1174 passà a Tarassona, on es casà amb una filla de Pedro Fernández de Castro, justícia d’Aragó. Tingueren tres fills: Pedro Pérez Zapata de Tarazona, que fou justícia d’Aragó el 1204 i ascendent dels Zapata de Tarazona i els Zapata de Alcolea; Ximeno Pérez Zapata de Tarazona, que es casà amb Alda Fernández, senyora d’Arenós, i foren els antecessors dels Arenós; i García Sánchez Zapata de Calatayud, que heretà els béns familiars a Calataiud i fou alcaid de Calahorra. Aquest darrer fou pare de Sancho Zapata de Calahorra, antecessor dels Zapata de Calahorra, i de Pere Peres Sabata de Calataiud, fill gran, senyor de Santa Engracia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña, el qual assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat; amb María Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills Joan Sanxis Sabata de Tous, senyor de Tous, estirp dels Sabata de Tous, i l’hereu, Roderic Peres Sabata de Calataiud (mort el 1267), que després es digué Pere Sanxis Sabata de Calataiud, que heretà els altres béns paterns. El seu net Roderic Sanxis Sabata de Calataiud es casà amb Oria Ximénez de Tovía i foren pares de Pere Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovía, que heretà els béns d’Aragó (Valtorres i la Vilueña) i residí a Calataiud, on deixà descendents; i de l’hereu Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovía, que anà amb Pere II a Sicília i fou pare de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i de Libiano (mort vers el 1372), que pel fet d’haver fet costat a Pere III contra els nobles de la Unió rebé el mer i mixt imperi de Real, Pedralba i Montserrat (1347). Fou pare d'Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Boïl, alcaid de Càller, a Sardenya; de Lluís Sanxis Sabata de Calataiud i de Boïl, senyor de Real i Montserrat, majordom del primer duc de Gandia, que passà a Castella, on es casà i obtingué la senyoria de Provencio (els seus descendents castellans formaren la línia dels senyors de Provencio, de la qual sortí la línia dels senyors de Villaminaya, que després tornà a València); i Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i de Boïl (mort vers el 1374), que heretà la baronia de Pedralba, i fou jurat en cap de València (1370) i inicià la línia dels barons de Pedralba i els vescomtes de Gagliano, que continuà el seu fill gran, Pere Sanxis de Calataiud i Ximénez de Lamberri, baró de Pedralba, el qual passà a Sicília amb Martí el Jove, i rebé el castell de San Filippo di Argidone i el vescomtat de Gagliano (1392). La seva filla gran, Òria Eiximenis de Calataiud i Artés, segona vescomtessa de Gagliano, portà l’herència de la línia als seus descendents i del seu marit Eimeric de Centelles i de Cervelló, baró de Llombai i Torralbes, els quals es cognomenaren Sanxis de Calataiud o Calataiud-Centelles i foren comtes de Gagliano. La branca dels comtes de Real fou iniciada per Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i Ximénez de Lamberri (mort vers el 1444), cambrer del rei Martí I, el qual comprà al seu cosí germà Alfons de Calataiud i Gómez de Loaysa, segon senyor de Provencio, els llocs de Real i Montserrat. El seu cinquè net, Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut (mort el 1588), senyor de Real i Montserrat, heretà del seu avi matern la senyoria de Beniatjar, fou governador d’Alacant i Oriola i pare de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars, primer comte de Real (1599), el qual es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars i Alcalà. Heretà el comtat i altres béns llur filla Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou (morta el 1643), la qual es casà amb el seu parent llunyà, de qui fou tercera muller, Lluís de Calataiud i Sanoguera (mort el 1628), vuitè senyor de Provencio i de Catarroja (aquesta senyoria heretada de la seva mare), el qual comprà el lloc de Villamonte, a Aragó. Aquest fou pare d'Antoni de Calataiud i de Blanes, nové senyor de Provencio i de Catarroja, cavaller tretze de Sant Jaume, el qual fou creat comte de Villamonte (1626) i morí sense fills; i d'Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Calataiud, àlies Pere Sanxis de Calataiud, tercer comte de Real. La branca s’extingí amb el besnet d’aquest darrer, Vicent Pasqual Peres Sabata de Calataiud (mort solter poc després del 1751). La seva herència (comtats de Real, Sinarques i Villamonte, vescomtat de Xelva, senyories i baronies de Montserrat, Pedralba, Beniatjar, Millars, Bugarra, la foia de Salem, Provencio, Catarroja, meitat de la vall i baronia d’Alcalà, etc) passà als descendents de la seva germana Agnès Maria de Calataiud i Ferrandis d’Híxar (morta el 1733), que el 1729 s’havia casat amb el noble aragonès Juan José de Azlor, comte de Guara.
Armes dels Sabata de Calataiud
Llinatge noble de l’antic Regne de València originari d’Aragó, que hom fa descendir, sense proves, del rei Sanç II Abarca de Pamplona.