Continuador de l’imperi Romà d’Occident (Roma) i de l'imperi Carolingi, el Sacre Imperi Romanogermànic comprenia, en un principi, el regne de Germània (Saxònia, Francònia, Suàbia, Baviera, etc.), el regne d’Itàlia i els annexos d’ambdós (Lorena, les marques orientals i el patrimoni de Sant Pere). L’Imperi s’eixamplà el 1032 amb la incorporació del regne de Borgonya, que incloïa la Provença, i a partir de mitjan segle XIII, gradualment, perdé els territoris meridionals (Itàlia, el Delfinat, els cantons suïssos, etc.), fins a coincidir gairebé els seus límits amb els del regne germànic.
L’Imperi, sorgit en una etapa de feblesa del papat, el tutelà fins a la segona meitat del segle XI, en què els enèrgics pontífexs Nicolau II (1059-61) i Gregori VII (1073-85) feren els primers passos vers la independència de l’Església: decret del 1059 adscrivint al col·legi de cardenals l’elecció dels papes, fins aleshores pràcticament en mans dels emperadors; decret del 1075 condemnant la investidura laica dels prelats; etc. La lluita subsegüent entre l’imperi i el papat pel dominium mundi, és a dir, per la governació temporal i espiritual de l’Occident europeu, tingué la seva primera manifestació en la lluita de les Investidures (1073-1122), amb què s’inicià la llarga decadència de l’Imperi, el qual havia assolit el seu zenit poc abans, en temps d’Enric III (1039-56). Les derrotes d’Enric IV, d’Enric V i dels seus successors foren aprofitades pels grans senyors feudals alemanys, que s’atribuïren nombroses prerrogatives en detriment de l’emperador, i també per les ciutats del nord i centre d’Itàlia, organitzades en municipis o comunes i temporalment agrupades (per exemple, la lliga Llombarda), que seguiren una política tortuosa amb l’objectiu d’alliberar-se de qualsevol autoritat.
Frederic II (1194-1250) temptà de revitalitzar l’Imperi desplaçant-ne l’eix cap a la Mediterrània i donant-li projecció marítima i mercantil, però no pogué vèncer la resistència dels seus vassalls ni la forta hostilitat de la teocràcia pontifícia (Innocenci III). En el llarg interregne que seguí la mort de Frederic II, Alemanya es convertí en una aglomeració de principats autònoms, mentre les ciutats italianes s’alliberaven definitivament de la sobirania imperial. L’emperador perdé la majoria dels limitats poders de què havia gaudit; l’imperi desaparegué com a institució efectiva. Però sobrevisqué la “idea imperial”, expressió d’un anhel de pau i unitat, difícil d’aconseguir a causa de l’evolució política, econòmica i cultural de l’Europa baixmedieval (estats nacionals, capitalisme comercial, laïcització, etc.).
Amb tot, a la Itàlia del segle XIV continuaren les lluites entre els partidaris del papa (güelfs) i els de l’emperador (gibel·lins) (güelf). Els intents de redreçament de Carles IV (Butlla d’or, el 1356, regulant l’elecció imperial) i de Maximilià I (establiment d’institucions comunes a tot Alemanya) fracassaren.
La Reforma protestant dividí Alemanya en principats catòlics, luterans, calvinistes, etc., sovint enfrontats, i evidencià el caràcter utòpic de la monarquia cristiana universal preconitzada per Carles V; i, a la fi de la guerra dels Trenta Anys, els tractats de la pau de Westfàlia (1648) reduïren l’Imperi a una ficció. Des d’aquest moment els Habsburg vienesos, que a partir del 1438, ininterrompudament, anaven ostentant la dignitat imperial, cercaren l’enfortiment de llur poder en l’ampliació de llurs dominis patrimonials a la conca danubiana, política que comportà el desplaçament de l’eix de l’Imperi cap al SE. La primacia d’Àustria dins l’àmbit alemany, indiscutida durant gairebé tres segles, començà a ésser disputada per Prússia a mitjan segle XVIII.
Les guerres napoleòniques comportaren la mutilació i simplificació de l’Imperi i un fort retrocés de la influència austríaca en benefici de França. D’acord amb la nova situació, el 6 d’agost de 1806 Francesc II renuncià el títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i prengué el d’emperador d’Àustria.
Emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic
| dinastia de Saxònia | ||
| Otó I el Gran | 962-973 | |
| Otó II el Sanguinari | 973-983 | |
| Otó III | 983-1002 | |
| Enric II el Sant | 1002-1024 | |
| dinastia sàlica | ||
| Conrad II el Sali | 1024-1039 | |
| Enric III el Negre | 1039-1056 | |
| Enric IV | 1056-1106 | |
| Enric V | 1106-1125 | |
| Lotari II el Saxó | 1125-1137 | |
| dinastia dels Hohenstaufen | ||
| Conrad III | 1138-1152 | |
| Frederic I Barba-roja | 1152-1190 | |
| Enric VI | 1190-1197 | |
| Felip de Suábia | 1198-1208 | |
| Otó IV de Brunswick | 1209-1218 | |
| Frederic II | 1220-1250 | |
| Conrad IV | 1250-1254 | |
| interregne: 1254-1273 | ||
| dinasties diverses | ||
| Rodolf I d'Habsburg | 1273-1291 | |
| Adolf I de Nassau | 1292-1298 | |
| Albert I d'Habsburg | 1298-1308 | |
| Enric VII de Luxemburg | 1308-1313 | |
|
Lluís IV el Bavarès
(Frederic el Bell, corregent 1314-1330)
|
1314-1347 | |
| Carles IV de Luxemburg | 1347-1378 | |
| Venceslau I de Luxemburg | 1378-1400 | |
| Robert del Palatinat | 1400-1410 | |
| Segimon de Luxemburg | 1410-1437 | |
| dinastia dels Habsburg d'Àustria | ||
| Albert II | 1438-1439 | |
| Frederic III | 1440-1493 | |
| Maximilià I | 1493-1519 | |
| Carles V | 1519-1556 | |
| Ferran I | 1556-1564 | |
| Maximilià II | 1564-1576 | |
| Rodolf II | 1576-1612 | |
| Maties | 1612-1619 | |
| Ferran II | 1619-1637 | |
| Ferran III | 1637-1657 | |
| Leopold I | 1658-1705 | |
| Josep I | 1705-1711 | |
| Carles VI | 1711-1740 | |
| Carles VII | 1742-1745 | |
| dinastia dels Habsburg-Lorena | ||
| Francesc I | 1745-1765 | |
| Josep II | 1765-1790 | |
| Leopold II | 1790-1792 | |
| Francesc II | 1792-1806 | |