Estudià dret i filosofia a Barcelona i lògica a Münster (1954-56). De nou a Barcelona, fou professor des del 1956 de lògica, història de la filosofia, filosofia de la ciència i metodologia a les facultats de filosofia i econòmiques. La seva activitat política el portà a la direcció del PSUC clandestí i tingué un paper destacat en el moviment universitari català. Les seves idees marxistes li valgueren discriminacions, fins que el 1965 fou expulsat de la Universitat de Barcelona. El 1966 participà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i en la concepció i redacció del Manifest per una Universitat democràtica. Posteriorment tornà a la docència universitària de la qual, tanmateix, fou expulsat novament el 1973 durant tres anys. Féu nombroses traduccions al castellà, entre elles l’obra de Lukács, de Marx i d’Engels. Molt marcat a Alemanya pel marxisme, en fou un dels principals introductors a Espanya i en féu desenvolupaments originals. Influït per Lukács, sotmeté a crítica l’antiracionalisme de Heidegger (Las ideas gnoseológicas de Heidegger, 1958). Cercà les bases científiques i lògiques de la racionalitat, no sols davant l’existencialisme, sinó també del neopositivisme (Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964). Criticà, per falta de fonaments cientificonaturals i logicoformals, les limitacions gnoseològiques del pensament filosòfic de Lenin, Gramsci i Lukács i féu avançar la delimitació de la idea de dialèctica (La formación del marxismo en Gramsci 1967; Lenin y el filosofar, 1970, etc). El tema més constant del seu pensament filosòfic és, precisament la relació entre les ciències positives i la filosofia i concretament la filosofia materialista i dialèctica del marxisme. Considerà la filosofia com una concepció del món que cal edificar sobre la base de les ciències positives a través d’inferències específiques que sintetitzen l’activitat teòrica i pràctica dels éssers humans. Per això la filosofia caldria estudiar-la en instituts multidisciplinaris, amb la participació d’especialistes de les diverses ciències (El lloc de la filosofia en els estudis superiors, 1967). Tractà la problemàtica de la universitat actual a Tres conferències sobre la universitat i la divisió del treball (1970-71). És autor també de treballs sobre temes literaris i artístics: sobre Goethe (1963), Heine (1964), Brossa (1969) i Raimon (1973). Posteriorment es preocupà de la crisi del model soviètic de socialisme i de la crisi general de la civilització moderna generada pel capitalisme, i el seu pensament es reflectí sobretot en les revistes “Materiales” i “Mientrastanto” (1979), que ell mateix fundà i dirigí. En conjunt, la seva influència sobrepassa l’obra escrita i s’ha exercit a través d’una prolongada acció sobre diverses generacions universitàries i intel·lectuals.