i Salardú | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Salardú

Taula de continguts

Nom oficial, des del 1985, del municipi de Salardú Naut Aran, Sinònim Cap d’Aran
Salardú
© Fototeca.cat
Municipi de la Vall d’Aran.
Població: 
1.740 h
[2009]
Extensió: 
256 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2, es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km2), Gessa (17,2 km2) i Arties (78,6 km2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km2; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km2 al terme de Salardú i 3,4 km2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2 410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2 570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2 857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2 933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2 833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3 015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2 173 m), el tuc d’Arenho (2 522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

La població

El terme format per Salardú, Unha i Pujò ja sumava 168 focs o 160 hospitia o cases vers el 1292 (Salardú tenia 102 focs i 100 hospitia, Unha 34 i 30, i Pujò 32 i 30), població que havia disminuït el 1555 a 26 focs a Salardú i 16 a Unha i recuperat en part el 1613 (70 a Salardú i 18 a Unha). El segle XVIII fou de signe positiu (162 h el 1716 i 313 h el 1787 a Salardú i 46 h i 112 h els mateixos anys a Unha) i el 1860 assolí, com tota la vall, un màxim, amb 763 h els dos llocs sumats, xifra que no es mantingué (313 h el 1900, 374 h el 1920, 370 h el 1950, 288 h el 1960) a causa d’una forta emigració a la segona meitat del segle. Modernament ha tingut -també només comptant els nuclis tradicionals, més el nou de Vaquèira-Beret- un augment considerable: de 287 h el 1970 (208 h a Salardú, 48 h a Unha i 31 h a Vaquèira-Beret) passà a 409 h el 1981 (227 h a Salardú, 60 h a Unha, 122 h a Vaquèira-Beret). El 1991 hom censà 233 h a Salardú, 48 h a Unha i 45 h a Vaquèira-Beret. Els llocs del terme formaren part, inicialment, del terçó de Garòs i quan aquest se subdividí (segle XV) s’aplegaren en el terçó de Pujòlo, nom derivat del lloc de Pujò, avui despoblat. Els nuclis que apareixen en el primer fogatjament són Salardú (que apareix en els documents medievals sota les grafies Saverduno, Salardunum), Pujò (Podio, Puig, Pug i també sota el nom de Vuert o Vuer), Unha (Huyan, Unia, Hoia), Tredòs (Trados, Tresdors, Transdosio, Trasdos) i Cap d’Aran (Capdaran, Capite-Aranni, Caput Aranno).

La població de Tredòs era vers el 1292 de 63 focs i 80 hospitia, més 14 focs a Cap d’Aran. El veïnatge havia disminuït a 32 focs el 1555 i a 30 el 1613. Al segle XVIII Tredòs passà de 134 h el 1716 a 232 h el 1787 i assolí un màxim de 408 h el 1860. Per emigració, com Salardú, es reduí a més de la meitat (166 h el 1900) i amb oscillacions arribà el 1940 a 126 h. El 1960 hom censà 119 h, 86 h el 1970, 100 h el 1981 i 118 h el 1991.

Bagergue no figura en el primer cens de la Vall d’Aran de la fi del segle XIII en el recompte de focs (famílies), però sí en el d’hospitia, o cases, on en té 55. El 1555 tenia només 23 focs i al segle XVIII passà de 114 h el 1716 a 123 h el 1787. Assolí un màxim de 311 h el 1860 i des d’aleshores la tendència ha estat molt recessiva: 107 h el 1900, 128 h el 1920, 85 h el 1940, 100 h el 1950, 71 h el 1960, 48 h el 1970, 53 h el 1981 i 45 h el 1991.

A Gessa la població ha sofert oscil·lacions similars a la resta de la Vall, llevat dels darrers anys, en els quals no s’ha beneficiat del complex d’esquí de Vaquèira-Beret. En el fogatjament de la fi del segle XIII no consten els focs de Gessa, però sí els hospitia, en aquest cas 60. Tenia només 14 focs el 1555 i 18 el 1613; al segle XVIII fou estacionària (119 h el 1716 i 109 h el 1787), assolí un màxim de 316 h el 1860 i des d’aleshores ha anat minvant, amb alguns moments d’estabilització: 159 h el 1900, 135 h el 1930, 121 h el 1940, 142 h el 1950, 127 h el 1960, 109 h el 1970, 94 h el 1981 i 96 h el 1991.

Arties tenia 121 focs (més de 500 h) vers el 1278, que havien baixat a 30 el 1553. Es recuperà en part al segle XVIII (282 h el 1716 i 395 h el 1787), i arribà a 611 h el 1857 (sense Garòs). Actualment és el nucli més poblat del municipi, amb 380 h el 1991.

Garòs tenia en el fogatjament de la fi del segle XIII 45 focs i 50 hospitia. Havia baixat a 23 focs el 1553 (uns 100 h), que no augmentaren gaire al llarg del segle XVIII (29 famílies i 105 h el 1716, 116 h el 1787); a mitjan segle XIX no arribava als 200 (184 h el 1857) i després figura generalment unit a Arties. El 1991 hom va censar un total de 123 h.

El 1970, fou la primera vegada que se censaren conjuntament els municipis annexionats el 1968 a Salardú. Es registraren un total de 881 h, repartits de la següent manera: Arties (351 h), Bagergue (48 h), Gessa (109 h), Tredòs (86 h) i Salardú (287 h).

En conjunt, el 1991 se censaren arreu del terme de Salardú un total de 1 087 h. A partir d’aquest any la població del municipi de Salardú tendí a créixer, tot i que, els primers anys del segle XXI el creixement s’alentí lleugerament. Així, l’any 2001 se censaren 1 498 h i el 2005 es comptabilitzaren 1 713 h.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament del bosc

Tot i la davallada que patí el sector primari al llarg del segle XX, es produí una clara recuperació de l’agricultura i la ramaderia durant la dècada de 1990. Al segle XIX consta que els productes corrents eren blat, patates, sègol, cànem, llegums, alfals i hortalisses. En el decenni de 1990 els principals conreus foren l’ordi i el farratge. Cal tenir en compte, però, que l’agricultura és poc important a les zones de major altitud. En front de l’extensió de conreus, relativament escassa, cal destacar el gran nombre d’hectàrees dedicades a les pastures que han permès la subhasta per al bestiar forà.

Pel que fa a la ramaderia, cal esmentar l’augment de la cria de bestiar boví, oví i equí. També són importants al terme les activitats relacionades amb l’apicultura.

També cal mencionar la superfície forestal del municipi. Dins l’ampli terme es troben diverses muntanyes d’utilitat pública. L’anomenada muntanya d’Es Conques e era Solana (que comprèn la serra d’Espiargo i el barranc de Cal, aquest molt perillós a l’hivern per les allaus, que arriben vora Garòs), és de pertinença d’aquest darrer poble. Les muntanyes d’Era Dreta e Esquèrra deth Arriu de Valarties i l’anomenada d’Eth Solan pertanyen a la vila d’Arties. La muntanya dita d’Eth Tricolet e Solana Boisheta pertany a Garòs. La muntanya corresponent al sector d’Arenho, a la dreta de la Unhòla, malgrat ser dins el terme tradicional de Bagergue, pertany al poble de Garòs. Els veïns de Garòs, per anar als pastius d’Arenho, havien de passar per la muntanya dita d’Estèra Safosta, de Vilac, i per això pagaven als veïns d’aquesta localitat una quantitat en espècie que solia ser un bot de vi.

Altres muntanyes són l’anomenada dnEth Crabèr, a ponent de Bagergue, i la que formen les elevacions de de Montoliu, d’Eth Forcalh, Parros i Era Dreta e Esquèrra dera Unhòla. Aquesta última és condomini de Bagergue i Unha i té servitud en la partida anomenada d’Es Còstes Vedades, on els veïns de Garòs tenen amb els de Bagergue i Unha mancomunitat de gaudir. En aquesta darrera muntanya, als indrets dits d’Eth Serrat Blanc i Eth Morret, hi ha mines de plom i de zinc.

Pertany a la muntanya dita de Corilha, al N, la partida d’Era Pala deth Cabanon, on els veïns de Garòs tenen dret de pas perquè el seu bestiar vagi a la muntanya d’Arenho. A la partida anomenada Era Talhada, de la muntanya dita de Mont-romies e eth Bosquet, al S, els veïns de Bagergue i Unha tenen mancomunitat de gaudir amb els de Gessa.

La muntanya dita de Bandolèrs, Eth Dossau, Beret, Ruda e Aiguamòg, és de gran extensió i gairebé tota d’utilitat pública. És condomini de Salardú i Tredòs i hi tenen mancomunitat de gaudir diversos pobles: a la partida de Pòrques, Salardú, Tredòs, Gil i Alós; a la d’Era Roqueta Ròia, Salardú, Tredòs i Esterri d’Àneu; a la d’Es Emprius, Salardú, Tredòs i Unha; el camí pastoral d’accés a la muntanya de la Cendrosa pertany a Son. En aquesta muntanya s’han construït modernament la major part de les importants instal·lacions esportives d’hivern de l’empresa Vaquèira-Beret.

Finalment cal esmentar les muntanyes de Beret d’Arrèr, condomini de Salardú, Tredòs, Bagergue, Gessa i Unha; la de Varimanya o Marimanya, en aranès Varimanha o Marimanha; l’anomenada de Seuva e Aubaga, que pertany a Unha; l’anomenada de la Cendrosa, pertanyent al terme pallarès de Son (Alt Àneu) i on els veïns de Gil i Alós hi tenen mancomunitat de gaudir en la partida anomenada Es Emprius; la de Tresies, pertanyent a Salardú, i l’anomenada de Saubet, que pertany a Tredòs.

La indústria i les fonts d’energia

L’activitat industrial mai no ha estat gaire significativa, i es limita principalment a un conjunt de petites indústries força diverses. Els sectors industrials amb més tradició són el de la transformació de la fusta i el de l’alimentació (llet i derivats).

Quant a les fonts d’energia, mereixen un comentari a part. En el terme de Salardú hi ha, vora mateix de la vila d’Arties, la central elèctrica d’Arties, amb dos salts: el més antic pren l’aigua de dues importants zones lacustres, la dels Estanys Majors (Tòrt de Rius i de Mar) i la de la Restanca; amb un salt de 746 m de desnivell, un cabal de 10 m3/s i un conjunt de canals amb una llargada de 21 km; el salt més modern, inaugurat el 1965, dit d’Aiguamòg, té 257 m de desnivell, 14 m3/s de cabal i un conjunt de 13,7 km de canals. Aquest darrer pren les aigües de la Unhòla, la Garona, l’Aiguamòg, Riu Malo i riu de Valarties. La central pot concentrar la major part de la seva producció en períodes de secada, cosa que permet una gran disponibilitat per a l’intercanvi de fluid elèctric amb França.

El municipi disposa de diversos serveis de caràcter comercial, financer, social i turístic, que en major o menor nombre es reparteixen arreu dels nuclis que el formen, tot i que Salardú és el centre neuràlgic.

El turisme

El turisme ha esdevingut modernament el principal sector econòmic del municipi, especialment des de la instal·lació de l’estació d’esports d’hivern de Vaquèira-Beret, que ha desenvolupat paralel·lament una variada oferta d’equipaments i serveis, destinats principalment a l’allotjament. El nombre d’hotels, pensions i residències casa de pagès és en conjunt molt important, si bé la majoria es concentren a l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret i a Salardú. El municipi també disposa d’un càmping, un alberg i diversos refugis de muntanya molt utilitzats pels excursionistes. Entre aquests refugis destaca el del Centre Excursionista de Catalunya, que duu el nom de l’enginyer i excursionista Juli Soler i Santaló (1865-1914), autor d’una de les més completes i interessants guies de la Vall d’Aran i creador de l’estació meteorològica de Viella. A més, hi ha serveis de restauració a nuclis com Arties, Tredòs o Bagergue. A Arties hi ha el Parador Nacional de Turisme Gaspar de Portolà.

La vila de Salardú

Església de Sant Andrèu de Salardú
© Xevi Varela
La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.

Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)
© Xevi Varela
Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.

La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.

També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.

La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5 000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3 000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.

La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).

Altres indrets del terme

Pujò i Unha

Darrere l’alberg juvenil, a llevant de la vila de Salardú, es troben les restes de l’antic i petit agrupament de Pujò, cap inicial del terçó de Pujòlo, amb alguna antiga casa convertida en borda, que modernament forma gairebé un raval de Salardú, fins al qual han arribat les construccions de tipus turístic.

Vista d’Unha, amb l’església de Santa Eulàlia
© Xevi Varela
A poca distància de Salardú, enlairat més al N, es troba el poble agregat d’Unha (96 h el 2005), al peu dels vessants meridionals del pui d’Unha, en un esperó glacial, dominant pel SE la Unhòla, poc abans de la seva confluència a la Garona. El petit nucli té, a la seva entrada venint de Salardú, un dels edificis civils més interessants de la vall, Çò de Brastet, antiga casa senyorial bastida el 1580, edifici exempt, fortificat (té dues garites als angles de la façana), amb finestres i portal renaixentistes. Pertangué al llinatge Blanc i per matrimoni passà als Moga (1750) i el 1840 als Ademà (una làpida recorda el darrer propietari de la família fundadora, Joaquim Ademà i Moga).

A l’altre extrem del nucli hi ha l’església parroquial de Santa Eulària, edifici romànic (segle XII), de planta irregular i dimensions reduïdes, dividida en tres naus desiguals per pilars circulars que sostenen arcs formers de mig punt, d’on arrenquen les voltes de la coberta, de canó amb arcs torals la central, de quart de cercle les laterals. Els absis són prolongació de les naus, el central profund i reduïts a petites absidioles els laterals. La porta és petita, adovellada, de mig punt, damunt la qual hi ha un crismó en pedra. A ponent s’aixeca el campanar, independent, fet el 1775, octagonal (de base quadrada) amb un peculiar acabament en forma de bulb, d’aire oriental.

A Unha es fa festa major el diumenge pròxim al 16 de setembre, per Sant Sebastià. També es fa festa el 10 de desembre, per Santa Eulàlia.

Vaquèira-Beret

La qualitat de les instal·lacions i la situació favorable del lloc, fan que l’Estació d’Esports d’Hivern de Vaquèira-Beret sigui considerada una de les millors de l’Estat espanyol. Així mateix, l’estació ha esdevingut un dels pilars del desenvolupament turístic del municipi i de la comarca.

A la mateixa estació ha aparegut un nucli d’hàbitat permanent (149 h el 2005) dedicat principalment als serveis (monitors, dependents de comerç, serveis hotelers, etc.) i amb un nombre important de places hoteleres i apartaments, en una bona part propietat de l’empresa explotadora. Aquesta empresa, inicialment Telecables Vall d’Aran SA i avui Vaquèira-Beret SA, inaugurà el 1964 la primera fase del projecte de l’estació hivernal. La creació d’aquesta empresa representà el canvi econòmic més important no tan sols del municipi, sinó també de la comarca.

La base de l’Estació es troba a llevant del poble de Tredòs, entre el Riu Malo i el riu de Ruda (prop de llur unió) i s’enfila per la muntanya de Vaquèira i pel pla de Beret fins al cap de Vaquèira (2 480 m). A l’estació s’hi pot practicar tant l’esquí alpí com l’esquí nòrdic i el domini esquiable se situa entre les cotes 1 500 i 2 510 m d’altitud.

A Vaquèira-Beret es fa festa el 5 d’agost per la Mare de Déu de les Neus. Des del 1978 se celebra la Marxa Popular i Internacional a Beret d’esquí de fons, amb recorreguts de 7, 20 i 35 km i puntuable en el circuit mundial.

Eth Dossau i el santuari de Montgarri

Una pista forestal que surt de Bagergue travessa el pla de Beret seguint més o menys paral·lelament la Noguera Pallaresa i arriba, després de 13 km, al despoblat d’Eth Dossau i al santuari i antic hospital de Montgarri. També s’hi arriba a través d’una carretera que surt del complex esportiu de Vaquèira-Beret. El nucli d’Eth Dossau (el Dossal en català) es troba a 1 640 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, al peu de la muntanya d’Eth Dossau (2 520 m), aigua avall del santuari. A causa del seu aïllament es despoblà totalment entre el 1945 i el 1955. El nucli també era conegut amb el nom d’Es Cases de Montgarri.

El santuari de Montgarri es troba a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants S de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, entre la ribera d’Eth Forcalh i l’Arriu Porquèr.

L’actual edifici, bastit al segle XVI, segueix una línia renaixentista. Conserva un frontal d’altar del segle XVI amb la imatge de la Mare de Déu brodada, el bou de la llegenda i els noms de Jesús i Maria. La part del baptisteri conserva un mur de l’edifici primitiu. Al voltant del santuari hi ha la rectoria, la casa de l’administrador del santuari i el refugi-hospital que acull els vianants.

La fundació de Montgarri sembla que es remunta a 1117-19, quan, segons la tradició, fou descoberta la imatge de Maria que allí es venera per un pastor que veié com un bou s’agenollava sovint al mateix lloc i en donà notícia als cònsols de Salardú, els quals feren una investigació i trobaren la imatge. S'hi bastí una petita capella i ja al segle XVI, el poble de Gessa, que era propietari del terme de Montgarri, el vengué al comú de Salardú i Tredòs, tot reservant-se, però, la propietat del santuari, i aleshores es bastí l’edifici actual. L’arxipreste de Gessa nomenava el capellà de Montgarri i el vicari de Gessa n'era l’administrador. L’hospital i el santuari eren oberts tot l’any.

El dia 2 de juliol s’hi celebra un aplec, molt concorregut i arrelat dels pobles de la Vall d’Aran i també del Pallars i dels pobles veïns del sector occità dins l’Estat francès (Vathmala i altres valls).

Temps enrere, els pastors francesos que hi duien el bestiar a pasturar feien donació dels formatges, que es repartien a la concurrència el dia 15 d’agost. Els pobles de Bagergue, Gessa, Unha, Tredòs i Salardú pagaven cadascun una carga de vi i una altra de pa. Després de l’ofici, cada capellà beneïa els productes del seu poble i un representant del poble els repartia entre els seus veïns (el vi era servit en copes d’argent, els pichèrs, que tots els pobles tenien).

Tredòs

El poble de Tredòs (154 h el 2005), cap d’un antic municipi, es troba -el primer de la vall venint del port de la Bonaigua-, a la dreta del riu de Ruda (aigua avall del seu aiguabarreig amb l’Aiguamòg), al vessant W d’Eth Laueg de Salardú i dominat al S pel cim de la muntanya de Porèra (2 010 m). Un curt ramal l’uneix amb la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella. El nucli, gairebé tot a la dreta de la Garona, s’uneix amb alguns edificis de l’esquerra pel pont d’Era Capèla.

Manté en certa manera la població per la proximitat de l’estació hivernal, i hom ha construït noves cases de segona residència o n'ha arranjat algunes de velles. Celebra la festa major per Sant Cosme i Sant Damià (26 de setembre) i un aplec a l’ermita de Sant Esteve el dia 3 d’agost.

L’antiga església parroquial de Sant Esteve de Tredòs, del segle XI o XII, és una petita capella a l’esquerra del riu, amb un campanar, modesta barreja de torre i espadanya, amb una original pica d’aigua beneita a l’interior, antic capitell romà invertit i buidat.

Seguint la ribera de l’Aiguamòg, després d’una resclosa, s’arriba a l’antic establiment termal dels Banhs de Tredòs, d’aigües sulfuroses i sòdiques, a 30°C, avui tancats, i més a migdia, al bell indret del saltant d’Aigües Tòrtes.

En aquests indrets s’han trobat vestigis romans (sembla que els banys ja eren coneguts en aquesta època), entre els quals es troba un bust de la deessa Isis, avui a Tolosa de Llenguadoc.

La població havia tingut una torre de defensa i pels seus serveis a la corona havia estat exclosa de pagar el galí de blat del rei en virtut d’un privilegi de Jaume II. Fou ocupada pel comte de Sent Gironç el 1597, que manà degollar molts dels veïns, abans de ser vençut a Salardú.

El santuari d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran

Abans d’arribar a Tredòs des de Salardú, al N de la població, hi ha el conegut santuari d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran (actualment parròquia de Tredòs), edifici històric per tal com s’hi reunia cada any, el 2 de setembre, el Conselh Generau dera Val d’Aran.

És un interessant temple romànic del segle XII, amb reformes posteriors, que correspon a l’antiquíssim veïnat de Cap d’Aran citat en els censos del segle XIII i desplaçat després per Tredòs, que n'absorbí la població. Des d’aleshores esdevingué santuari, i no té fonament la tradició que havia estat convent dels templers. La planta basilical és de tres naus, capçalera de tres absis: el central, més ampli, decorat a l’exterior amb arcuacions cegues i faixes llombardes, igual com les absidioles laterals. Les naus, cobertes de fusta, són separades per arcs de mig punt sostinguts per pilars quadrats. El presbiteri és elevat i dóna entrada a una petita cripta semicircular, de volta de canó, on fou trobada segons tradició la imatge d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran patrona del lloc, talla romànica d’uns 40 cm que fou destruïda el 1936. La portada de ponent és formada per una arquivolta de secció rectangular sostinguda per columnes amb elaborats capitells i damunt la clau de l’arc hi ha esculpit un monograma de Crist. La de migdia, petita, té també al timpà el mateix monograma i la del N, avui cegada, té una delicada ornamentació.

L’interior del santuari contenia un conjunt d’interessants pintures murals romàniques, que s’exposen al museu The Cloisters de Nova York, que les mostra adossades a la conca absidal de la capella de Fuentedueña de Segòvia, traslladada també allí. Aquest conjunt, que ocupava l’absis central i part del presbiteri (amb la Mare de Déu i l’Infant, els Reis Mags, els arcàngels Miquel i Gabriel, etc.), fou espoliat els anys 1942-43. El campanar, de torre, és una robusta construcció separada de l’església, de base quadrada. Es conserva una creu processional gòtica d’argent sobredaurat (segle XVI) ricament cisellada.

Bagergue

El poble de Bagergue és el més enlairat de tota la vall, al sector més meridional de la vall de la Unhòla, al seu marge esquerre, al peu dels vessants de la roca de Macia. Un brancal de l’uneix amb Salardú i la C-28.

Carrers del poble de Bagergue
© C.I.C. - Moià
El lloc, que apareix en els documents medievals amb la forma Bagirio, formà part inicialment del terçó de Garòs i després del de Pujòlo. Del nucli agrupat, amb diverses cases (Madoz assenyala 33 cases a mitjan segle XIX), cobertes amb els característics teulats de llicorella, es destaca l’església parroquial de Sant Feliu. La primitiva fàbrica era romànica, però fou molt engrandida i desfigurada vers el 1524. També destaca el Museu eth Corrau, de caràcter privat.

Seguint la ribera de la Unhòla vers el N, a poc més d’un km, hi ha, al mateix marge esquerre del riu, l’ermita de Santa Margalida de Bagergue, petit edifici de coberta de lloses de llicorella on se celebra un aplec el dia 20 de juliol, festa de la santa.

Gessa

El poble de Gessa (137 h el 2005) es troba al marge dret de la Garona, al peu dels vessants meridionals de la muntanya de Corilha i vora el barranc de Corilha, i prop de la carretera C-28. Inicialment fou del terçó de Garòs i després del de Pujòlo. El lloc surt en documents medievals amb les grafies Hyexa, Xessa, Guixai també Gricha. Hom celebra la festa major el dia 29 de juny. És tradicional l’aplec que es fa a l’ermita de Sant Martí de Corilha el segon dissabte de juny.

Presideix el petit grup de cases -que conserven en bona part el seu caràcter tradicional- l’església parroquial de Sant Pèir o Sant Pere, que al segle XIX havia estat regida per un rector amb el títol d’arxipreste i jurisdicció sobre la clerecia de la Vall. L’arxipreste de Gessa administrava el santuari de Montgarri i en nomenava el capellà, per tal com el terme del santuari havia pertangut al poble de Gessa i quan el vengué, al segle XVI, al comú de Salardú i Tredòs, es reservà la propietat de l’edifici.

L’església parroquial és un edifici del segle XVIII, realitzat sobre la base d’una capella romànica del segle XII, d’una nau i volta de canó, amb arcs torals. La porta N, reformada el 1816, és neoclàssica. El campanar, de planta quadrada, ample i poc alt, s’aixeca aïllat al costat W i segons la tradició fou bastit amb els materials d’una antiga fortificació situada al N del poble, que havia tingut importància rellevant a l’edat mitjana. La torre de Gessa fou encomanada per Jaume II el 1313 a Guillem de Castellnou amb la castlania de Castell-lleó. La parròquia conserva elements d’èpoques anteriors, com un dau de pedra que sembla que serví de font baptismal per immersió amb una creu formada per hemisferes en una de les cares, i un peu d’altar romànic amb dues semicolumnes adossades, com també un tríptic pintat amb escenes de la Passió i signat el 1638 per Joan Brun de Bolonya.

Entre les cases antigues conservades hi ha a la plaça d’Era Glèisa, la Casa des De Ròsa, amb una torre cilíndrica de pedra i finestres i porta adovellada amb escuts esculpits (la llinda de la porta duu el nom del propietari, Andreu Prat, i l’any de construcció, el 1589) i l’anomenada Çò de Chelina, amb escut i la data del 1575.

En la relació de F. de Gràcia del 1613 s’inventarien quatre esglésies a Gessa. La primera era situada a l’actual parròquia; la segona era la capella de Sant Martin de Corilha, a 1 800 m d’altitud, a la muntanya homònima, bastida segons la tradició a partir d’una aparició miraculosa del sant a un pastoret, que li assegurava protecció contra les tempestes si es construïa la capella; ha tingut molta tradició l’aplec de juny, en el qual es repartien viandes procedents de les quísties recollides per un quistaire, que arrendava en subhasta el dret de fer-les al llarg de l’any el diumenge després de la Mare de Déu d’Agost. La tercera capella, dedicada també a Sant Martin, era a ponent del poble i a la dreta del barranc homònim, i el 1836 ja es trobava derruïda (segons Madoz era la primitiva església de Gessa, que destruí una allau de neu); el 1882 es descobrí en una de les seves parets la part inferior d’un cippus romà amb la inscripció L. POM. PAULINIANUS. NVS.V.S.L.M, referent a un vot de reconeixement per una mercè rebuda. La quarta capella corresponia a l’actual, refeta, d’Era Mare de Diu de Montserrat, a llevant del poble.

Gessa fou la població on féu estada mossèn Cinto Verdaguer en els seus viatges del 1882 i el 1883, que inspiraren al poeta el poema Canigó.

Arties

La vila d'Arties es troba en un petit eixample de la vall de la Garona, a banda i banda del riu, però en la major part a la riba esquerra, a l’indret de la desembocadura del riu de Valarties, que procedent de migdia travessa les cases del poble abans de confluir. Pel seu emplaçament al fons de la vall, i dominat pel S i l’W pels alts vessants de Sacauva i del tuc de Lobatèra, a l’hivern es veu mancada de sol i afectada per fortes glaçades. Malgrat el fort desnivell dels dos rius, la població ha sofert diverses inundacions; el 1963, per exemple, l’aigua s’emportà diversos edificis i hom bastí unes noves cases socials unifamiliars a llevant del nucli antic, que formen un barri annex que contrasta amb l’arquitectura tradicional.

Al nucli antic es destaca, a més de la torre del castell d’Entransaigües, única resta de l’antiga fortalesa, l’església parroquial de Santa Maria d’Arties. Es tracta d’una construcció romànica, bastida als segles XII-XIII, de planta basilical de tres naus. Té dues portades, la més important, oberta al mur del N, és formada per sis arquivoltes decorades amb mitges boles, arestes i escacats, amb timpà llis i sostingudes per pilars sense capitell. En un altar lateral es conserven plafons de l’antic retaule gòtic (segle XV) amb escenes de la vida de Maria. El campanar, als peus de l’església, a la banda de ponent, forma un eix amb l’absis central, adossat al mur: és una construcció del segle XVI, torre de planta quadrada dividida en cossos on s’obren dobles finestrals d’arc apuntat i triples amb arc rodó al cos superior, amb motllures i capitells i una coberta piramidal molt esvelta.

Dos edificis civils es destaquen al vell nucli. L’un, la casa anomenada Çò de Paulet, amb notables finestrals adornats amb relleus de pedra, amb caps humans de tipus grotesc, sanefes i escuts, tot de tipus renaixentista, obra del 1549; i l’altre, la noble Casa des Portolà, llinatge originari d’Àger. D’aquest segon casal, ja a la dreta de la Garona, vora la carretera, resta una gran torre quadrada, massissa, amb coberta piramidal de llicorella, obra probable del segle XVI, i una capella petita de Sant Antoni datada del 1678. Al solar de l’antic casal, al costat de la torre, es bastí modernament una hostaleria, convertida en el Parador Nacional de Turisme Gaspar de Portolà, annex del de Viella.

Més a ponent, a uns 700 m seguint l’antic camí ral, hi ha els Banhs d’Arties, que per unes troballes epigràfiques romanes fetes als encontorns d’Arties se suposa que són d’origen romà. Hi ha deus d’aigües termals sulfurades sòdiques fixes (hidrosulfuroses), amb un cabal de 248 m3/dia i una temperatura que oscil·la entre 40,3° i 29,5°C.

Al N de la població, ja a la dreta de la Garona i a l’altra banda de la carretera, hi ha l’església de Sant Joan d’Arties, edifici gòtic de la fi del segle XIII, que des de 1983 aquest edifici constitueix un dels equipaments del Museu de la Val d’Aran.

La festa major d’Arties se celebra per Sant Joan, el 24 de juny, i a la revetlla es fa la festa d’Eth Haro, que consisteix en la crema d’un tronc d’avet de 5 a 6 m de llargada al lloc dit Eth Haro. Quan el tronc cau, és arrossegat encara encès pels carrers del poble fins a la casa del batlle, on el jovent salta pel damunt de les flames fins que s’apaga. El dia 25 de juny hom celebra un aplec a l’ermita de Sant Pelegrin. Hom fa festa també per Sant Jaume, el dia 25 de juliol.

A migdia de la vila hi ha la capella de Sant Pelegrin, edifici de pedra amb campanaret d’espadanya i absis semicircular dins la tradició del romànic.

A l’altra banda de la Garona, prop de l’església de Sant Joan d’Arties i vora la carretera, hi ha les ruïnes de l’església romànica d’Era Mare de Diu deth Peiron (de la fi del segle XII). També a la dreta de la Garona, entre Garòs i Arties, una mica enlairada damunt la vall i vora el barranc de Salider, hi ha l’església romànica de Sant Jaume, amb absis semicircular i porta a migdia modificada (les restes del voltant podrien correspondre a l’antic poble de Laspan).

Garòs

El poble agregat de Garòs (158 h el 2005) és situat a la banda de la dreta de la Garona, al peu del tuc d’Òmbrer o d’Espiargo, entre els barrancs de Cal i de Salider, unit per un ramal de la C-28, a uns 5 km de Viella. El nucli antic s’ha vist continuat vers llevant amb la construcció d’una sèrie d’habitatges de residència secundària que formen la urbanització dita Era Pleta de Garòs. Hom fa festa votiva el 16 d’agost per Sant Roc i celebra també la festivitat de Sant Julià el 28 d’agost.

Laesglésia parroquial de Sant Julian, que centra el nucli antic, d’origen romànic, fou renovada al segle XV. Té una nau, absis amb nerviacions gòtiques unides en una clau central, i pintures representant les figures dels Apòstols, sant Jordi i sant Roc. La volta fou substituïda per un empostissat i el campanar de torre és típic de la Vall (bastit el 1619), de torre quadrada i coberta piramidal. L’altar major és barroc (1774). Conserva un interessant Crist de talla a la capella dels Sastrada, una imatge de Maria de factura gòtica, una creu processional d’argent sobredaurat similar a la d’Arties i una casulla i capa pluvial del segle XVI. Es destaca encara la porta de forja renaixentista. Segons una notícia recollida per Mn. Condó, en una capella propera a l’església es trobà el 1844 un curiós esquelet de gairebé 3 m de llargada amb un gran clau travessant-li el crani.

Garòs fou cap des de la fi del segle XII del terçó de Garòs, que anava de Garòs al port de la Bonaigua. Al segle XV se subdividí en el d’Arties (amb Arties, Garòs i Laspan) i el de Pujòlo.

El 1993 hom descobrí a Garòs la primera necròpoli d’època paleocristiana de les terres del Pirineu lleidatà. Es descobriren una vintena de tombes dels segles IV i V i petits fragments de ceràmica.

El poble de Laspan, que figura en els censos antics entre Arties i Garòs, no ha estat localitzat amb seguretat, però podria tractar-se de les restes properes a l’església de Sant Jaume, a la dreta del riu; apareix en els documents amb les formes Lespa, Lasian, Espan, Laspanno; a la fi del segle XIII tenia 23 focs i 20 hospitia. Tampoc no es coneix el lloc on s’alçava l’anomenat, en els textos, castell de Peralèr.

Col·laboració: 
MxC / TLlC
Llegir més...