Situació i presentació
Limita, al N, amb l’enclavament dels Cortils de Bagà i amb el terme de Gisclareny; a l’E, amb Gisclareny i Vallcebre; al S, amb Fígols Vell i Gósol; i a l’W, amb Gósol i amb Josa i Tuixén (Alt Urgell). El territori de Saldes inclou l’antic terme de l’Espà, a la banda sud-oest, prop del límit amb Gósol. La població es troba disseminada principalment per la part central del terme i al llogaret de Maçaners; en alguns indrets, com els veïnats de Cardina i l’Espà i els llogarets de Molers i Feners, la proximitat de les cases indica que anteriorment la població havia estat més agrupada.
El terme municipal correspon als vessants meridionals de la serra de Cadí i de la serra Pedregosa; per la banda occidental té els vessants orientals i meridionals de Pedraforca. Bona part d’aquests espais són protegits legalment. Per la banda meridional és format pel vessant septentrional de la serra d’Ensija (2 327 m) i dels cingles de Costafreda (1 884 m). La part central és pròpiament la vall constituïda per aquests vessants; s’hi forma el riu de Saldes (o riu d’Eina), a la confluència de l’Aigua Salada, que drena els rasos d’Ensija, i del torrent de Gresolet, que recull les aigües del Cadí i de Pedraforca. Aquest riu, en sortir del terme, fa de límit entre els de Vallcebre i Gisclareny i desguassa finalment al Llobregat per la dreta, més avall de Guardiola de Berguedà.
Refugi de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) o Refugi Julián Delgado Úbeda
© Xevi Varela
La impressionant muntanya de Pedraforca és un apèndix sud-oriental de la serra de Cadí, que se’n separa a la Roca Roja (2 034 m altitud) i separa Gósol de Saldes. Culmina en una muntanya coronada per dos pollegons, separats entre ells per una enforcadura que és la que ha donat el nom a la muntanya. El Pollegó Superior, al N, és format per tres pics, el més alt dels quals és el Pollegó pròpiament dit (2 497 m); l’enforcadura (2350 m) és conseqüència de la major erosió soferta per la part central de la muntanya, i comunica el Pollegó Superior amb l’Inferior (2 400 m), situat a la part meridional de la muntanya. La cara nord de la muntanya presenta una cinglera d’uns 600 m d’altitud, que fa d’aquesta part de la muntanya una de les més difícils per a l’escalada. Iniciada l’ascensió d’aquesta paret nord per Lluís Estasén l’any 1922, hom ha commemorat aquest fet batejant amb el seu nom el refugi construït el 1949 a la jaça dels Prats, al NE de l’esmentada paret. A sota mateix del refugi, i al peu de la carretera que va de Saldes a Gisclareny i Bagà, hi ha un mirador des del qual hom pot fruir d’una magnífica vista damunt de la vall de Gresolet. A la serra d’Ensija hi ha el refugi President Delgado Úbeda.
Travessa el terme d’E a W la carretera local B-400 que surt de l’Eix del Llobregat a l’alçada de Sant Julià de Cerdanyola i arriba a Gósol.
La població i l’economia
La població (saldencs) de Saldes, esmentada en el fogatjament del 1370 juntament amb la de la parròquia de Sant Miquel de Turbians (pertanyent actualment a Gisclareny), era composta en aquella època per un total de 58 focs; un fogatjament atribuïble a l’any 1381 dóna, per a la població del castell de Saldes i les cases adjacents, la xifra de 36 focs. Al final del segle XV la població havia augmentat una mica: en el fogatjament del 1553 figuren 29 focs a Saldes i 14 a l’Espà i Feners. A la fi d’aquest segle, les guerres dels remences afectaren sovint la població de Saldes. D’aquesta època data l’inici de l’abandonament gradual del castell.
La població es reféu una mica als segles següents i arribà als 435 h el 1718, però, contràriament a l’evolució positiva de molts pobles de Catalunya, davallà al segle XVIII (304 h el 1787). A partir del segle XIX, la mineria marcà en part els alts i baixos de la població, que dels 1 247 h el 1957 passà als 369 h el 1900. La població tornà a augmentar gradualment fins arribar a un punt màxim durant la dècada dels seixanta i tornà a baixar de manera espectacular, amb una lleugera remuntada els darrers anys: 382 h el 1920, 558 h el 1936, 864 h el 1950, 1 064 h el 1960, 405 h el 1970, 310 h el 1981, 328 h el 1991, 315 h el 2001 i 346 h el 2005.
La major part del territori de Saldes és molt muntanyós i cobert de pasturatges i de boscos de pins, amb algunes clapes bastant extenses de faigs i avets. Els conreus tenen poca importància i es redueixen a petites explotacions de farratge i patates. La ramaderia és composta per caps d’oví i de boví. L’activitat econòmica més important era l’extracció de carbó, explotada per Carbons del Pedraforca, fundada l’any 1934 i que tancà al final del 2005. Se n’extreia lignit, amb una producció d’unes 200.000 t anuals que consumien íntegrament la central tèrmica de Cercs. També hi havia hagut explotació carbonífera a l’Espà, tancada poc després de la guerra civil de 1936-39.
El poble de Saldes
Vista del poble de Saldes
© CIC-Moià
El poble (112 h el 2006) de Saldes, amb el centre a tocar del veïnat de Cardina, és de poblament disseminat; té moltes cases antigues amb balconades de fusta i amples volades de teulada. L’edifici més destacat és l’església parroquial de Sant Martí de Saldes. Esmentada ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (839), apareix també en un document datat el 8 de desembre del 857 com a nova església consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad (I). Això sembla indicar una reconstrucció del temple anterior (que seria l’esmentat el 839). Aquest temple fou substituït segles més tard per un altre de romànic, el qual, al seu torn, restà arruïnat i fou substituït pel temple actual, construït al segle XVII. Unes excavacions realitzades el 1958 i el 1971 van treure a la llum algunes restes de l’absis i del basament del campanar que pertanyen a l’edifici romànic, la qual cosa permeté de situar-ne la construcció als segles XI i XII. Al costat de l’església s’han trobat sepultures de cista, amb lloses, cosa que sembla indicar l’existència d’un cementiri romànic. L’interior de l’església fou restaurat novament el 1947. Una reforma posterior, després de treure el guix de l’interior de l’església, deixà al descobert la pedra i una volta de punt d’ametlla d’estil romànic. L’església inclou una imatge romànica, datable al segle XIII, i quatre retaules laterals, tots del segle XIX, a les capelles laterals.
Sobre els espadats que dominen el poble hi ha l’antic castell de Saldes i l’antiga església del castell, dedicada a Santa Maria, petit edifici romànic construït probablement al començament del segle XII. Té una sola nau de dimensions reduïdes (8,5 per 2,5 m) coberta amb una volta apuntada i acabada en un absis semicircular. Fins el 1936 s’hi venerà la imatge de la Mare de Déu del Castell, que desaparegué durant la guerra civil de 1936-39.
L’ensenyament queda cobert fins a la primària. Saldes celebra la festa major el 28 d’agost, festivitat de Santa Severina. Altres actes festius són un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Castell, el 25 de març, la festa en honor a Santa Bàrbara, patrona dels miners, el 4 de desembre, i la festivitat de Sant Martí, el cap de setmana més proper a l’11 de novembre.
Altres indrets del terme
Maçaners
El petit llogaret de Maçaners és situat a 1 240 m, al peu de la carretera de Guardiola a Gósol, poc abans d arribar a Saldes. Des d’aquest indret hi ha una bonica perspectiva de la muntanya de Pedraforca, i als seus voltants es troben fonts com la de Ca la Pona, la Clavellina, Sussenc, Freda, la Guia, el Prat de la Quera, Vella, el Sull, etc.
El segon diumenge de juliol, des del 1985, és tradició organitzar una trobada d’acordionistes. La festa major de Maçaners se celebra el diumenge més pròxim al 18 de juliol.
L’Espà
Dins el terme municipal de Saldes hi ha el petit llogaret de l’Espà, format al voltant de l’església de Sant Andreu. Aquesta església, construïda potser cap al segle XII, conserva pocs elements d’estil romànic, amagats per les estructures afegides posteriorment. La porta d’entrada, a migjorn, és l’element romànic més interessant. El campanar data de la darreria del segle XIX; és de planta quadrada. L’Espà era punt de partida d’un cable telefèric que transportava a Guardiola de Berguedà el lignit extret de les mines. Cada any, el dia 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua, s’hi celebra un aplec. Entre els actes de la festa es reciten els Miracles de sant Antoni, una mena de goigs en els quals es recorden fets miraculosos del sant. Finalment, el tercer diumenge de juliol se celebra la festa major.
El santuari de Gresolet
Al vessant nord-oriental de Pedraforca es troba el santuari de Gresolet, a 1 300 m d’altitud, al fons de la vall de Gresolet, afluent per l’esquerra del riu de Saldes, el vessant meridional de la qual és cobert per l’important bosc (d’avets, faigs, pins, boixos, etc.) de la baga de Gresolet. El santuari, centre de devoció local, existia ja el 1258, any en què consta que hi havia una comunitat de donats, però ja el 1320 en tenia cura un capellà custodi, que ho era també del castell. El 1337 Pere Galceran de Pinós en reconstruí la casa i l’església, que fou assolada pels terratrèmols del segle XV (consta com a arruïnat el 1499). Fou reedificat una altra vegada i s’anà modificant i ampliant, de manera que el 1709 constava de nau central i dues capelles laterals. El 1660 hi fou creada una confraria i germandat de sacerdots. El santuari restà a cura d’uns ermitans fins el 1959, i la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Saldes. Hom fa encara una celebració litúrgica, amb retorn de la imatge, i també un aplec el 8 de setembre, diada del santuari.
Les esglésies i les masies
També destaca l’església de Sant Ponç de Molers, a la dreta del riu de Saldes, entre el poble i Maçaners, un edifici d’aspecte força primitiu, i l’església de Sant Sebastià del Sull, a l’esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Lluria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l’any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Cap al segle XV s’esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l’esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s’hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX. L’església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d’aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes.
Al terme municipal de Saldes hi ha moltes masies com Cal Xic, Cal Llebre, Cal Serrat, Cal Susagna, Ca l’Arner, Cal Janet, Cal Guitard, Cal Roure, Cal Francisquet, Ca l’Esquerrà, Cal Negre, Cal Minoves, el Molí de la Palanca, Cal Pere dels Esclops, i a Maçaners hi ha Ca la Pona. D’altra banda, hi ha també Cal Susenc.
La història
El lloc de Saldes ja és esmentat l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Més tard, a la segona meitat del segle XI, és esmentat el castell de Saldes, prop de la població actual, al peu de Pedraforca. Al segle següent ja es trobava en possessió dels barons de Pinós, senyors del lloc de Saldes, que sovint hi residiren, sobretot d’ençà del segle XIII. En aquesta època es destacava, dins del terme de Saldes, el llogaret de Feners, al qual els comtes de Cerdanya havien atorgat una carta de poblament que establia llibertats superiors a les habituals en aquesta època. Durant la guerra contra Joan II el batlle del castell, Simó Tomàs, jurà de mantenir el castell en nom del rei de França (27 de novembre de 1469). Durant el segle XVI Saldes, com altres llocs de l’antiga baronia de Pinós, passà a ésser possessió dels ducs d’Alba.