Vida i obra
Es dedicà especialment a la llengua i la literatura catalanes, des de l’època ibèrica fins a l’actualitat. Fou professor universitari. La seva trajectòria intel·lectual quedà molt marcada pels orígens familiars. El seu pare, Manuel Sanchis i Sivera, era metge i amic de Teodor Llorente, a qui assistí en els seus darrers moments. La mare, Maria Guarner i Aguiló, procedia, per via paterna, de la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida); d’aquí li ve el parentiu molt llunyà amb el poeta Lluís Guarner i Pérez, a qui Sanchis s’adreçà sempre com a “tio”. L’avi matern, Ricard Guarner i Franco, era militar. Manuel es casà amb Maria Aguiló i Martí, natural de Palma, i també filla de militar. Orfe de pare a cinc anys i de mare a tretze, fou educat pel seu oncle patern Josep Sanchis i Sivera, canonge de la catedral de València i prestigiós historiador, del qual heretà l’interès pels estudis històrics i l’amor per la llengua del país.
Les circumstàncies biogràfiques de Sanchis i Guarner contribuïren a formar la seva sensibilitat per la història del País Valencià, els parlars comarcals, les tradicions populars, els corrents literaris i l’estima especial per Mallorca, on residí entre el 1943 i el 1959.
Es llicencià en dret (1932) i en filosofia i lletres (1933) a la Universitat de València. Becat per la Junta para Ampliación de Estudios, es forma com a filòleg i historiador en el Centro de Estudios Históricos de Madrid. La seva etapa de formació universitària s’acabà forçosament el 1936, en iniciar-se la Guerra Civil Espanyola. La seva afecció per la història del país tenia precedents notables, com Chabàs, Carreres, Rodrigo i Pertegàs, Serrano Morales, etc., i fou compartida per una bona part dels seus companys d’estudi a València (Mateu i Llopis, Gómez i Nadal, Igual i Úbeda, Genovès i Amorós, Beneyto, etc.). A Madrid, rebé l’influx beneficiós dels grans mestres de la història i de la filologia hispànica (Menéndez Pidal, Navarro Tomás, Américo Castro, Amado Alonso, Salinas, etc.). Amb aquest plantejament filològic historicista fou publicada la primera versió del seu llibre més difós: La llengua dels valencians (1933), suggerit per Adolf Pizcueta, i destinat a aclarir didàcticament als seus conciutadans la identitat filològica del valencià. Alhora, Sanchis i Sivera, el posà en contacte directe amb algunes de les principals figures de la cultura catalana del Principat (Rubió i Balaguer, Fabra, Coromines, Alòs-Moner, Valls i Taberner, Casacuberta, Aramon, etc.). El seu prestigi científic es consolidà amb la publicació d’Análisis fonético del valenciano literario (1934), en col·laboració amb Navarro Tomás.
Durant la guerra civil, s’incorporà a l’exèrcit de la República i obtingué el grau de comandant d’artilleria, raó per la qual el règim del general Franco el condemnà a dotze anys de presó, si bé, gràcies a alguns contactes, només arribà a complir-ne quatre.
Interrompuda la seva trajectòria investigadora durant el període 1936-39, després compatibilitzà la condició de professor agregat de francès d’ensenyament mitjà amb la recerca privada en els camps de la filologia i la història cultural i la docència a la Universitat de València.
Una segona etapa en la seva trajectòria intel·lectual es pot situar entre el 1943 i el 1959, coincidint amb els anys de residència a Mallorca. Dedicà la major part del temps a ajudar Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), a acabar d’enllestir la Gramàtica valenciana (1950) i a potenciar la reorganització de la vida literària de l’illa. Però també començà a ocupar-se de la història lingüística i literària del País Valencià, que esdevingueren els principals centres d’interès del seu quefer investigador. En aquesta època, se centrà bàsicament en la València medieval i els components prejaumins del valencià, en obres com Introducción a la historia lingüística de Valencia (1949), València visigòtica. Assaig de síntesi (1953), Factores históricos de los dialectos catalanes (1955) –treball inspirat en les recerques arqueològiques de Bosch i Gimpera i en les teories substratístiques–, i Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (1961, actualització d’un treball del 1953), on es palesa la influència de l’escola lingüística espanyola. No debades fou Menéndez Pidal el prologuista del primer llibre esmentat.
Amb el retorn a València, s’inicià una tercera etapa en la seva producció historiogràfica. A partir del 1959, l’orientació medievalitzant i filològica dels anys quaranta i cinquanta deixà pas a un interès preferent pels estudis d’història lingüística i literària del País Valencià, amb una creixent atenció a les èpoques moderna i contemporània. Pertanyen a aquesta època obres com La llengua dels valencians. Assaig de divulgació novament redactat (1960), reelaborat a instàncies de Joan Fuster, i la seva versió definitiva del 1967, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (1963); Els pobles valencians parlen els uns dels altres (tres volums, 1963-68), i Renaixença al País Valencià. Estudi per generacions (1968). Amb tot, l’interès per la història prejaumina del País Valencià es reflectí en la part titulada “Època musulmana” de la Història del País Valencià (1965).
La quarta i última etapa de la producció historiogràfica de Sanchis i Guarner es caracteritzà per l’alternança entre la continuïtat de les línies de treball anteriors i el conreu de visions de conjunt. L’encetà, el 1972, la publicació de La Ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana;i hi posà punt final un ambiciós projecte d’història de la llengua catalana, l’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980), de la qual només pogué redactar i publicar la part corresponent a les etapes de “Creixença i esplendor”, és a dir, fins a l’època moderna. Aquí reformulà la seva teoria del substrat preromà en vista de les conclusions de M. Tarradell en Les arrels de Catalunya (1962).
Altres llibres importants que publicà són: Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Calendari de refranys (1951), Els poetes insulars de postguerra (1951), Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent de Mallorca (1955), Les barraques valencianes (1957). Col·laborà en l’Enciclopedia Lingüística Hispánica (1960), i, entre altres, en les revistes Bolletí del Diccionari, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Revista de Filología Española, Estudis Romànics, Estudios Lulianos, etc.
Com a historiador de la llengua, treballà quatre grans eixos temàtics: el mossàrab peninsular i, més en concret, el de la Hispània oriental; la formació històrica dels dialectes catalans; aspectes lingüisticoestilístics de la llengua literària medieval, i la història externa del català al País Valencià entre els segles XVI i XX.
Com a historiador de la cultura, molt influït pel mestratge de Menéndez Pidal i de l’escola Wörter und Sachen, s’ocupà fonamentalment dels temes següents: la València musulmana, la història i la geografia urbana de la ciutat de València i la cultura popular del País Valencià.
Per a Sanchis, «la Historia lingüística no es más que uno de los aspectos de la Historia de la Cultura, y está, por tanto, íntimamente relacionada con la Historia política». Atent als darrers corrents del pensament –invocà Gramsci en Els pobles valencians parlen els uns dels altres–, tendí a l’eclecticisme en les qüestions historiogràfiques més polèmiques.
La preocupació per la cultura del país es manifestà ja en els anys d’estudiant a la Universitat de València, amb la participació en l’associació estudiantil Acció Cultural Valenciana (1930) i en la revista Acció Valenciana (1930-31). El seu prestigi com a líder estudiantil es veié reflectit ben aviat amb la incorporació del seu nom entre els signants de les Normes de Castelló (1932). A la Facultat de Lletres i al Centre d’Estudis Històrics, de Madrid, tractà professors com Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz i Zubiri. Entre els seus col·legues hi havia S. Gili Gaya, R. Lapesa, D. Alonso i V. García de Diego. Navarro Tomás comptà sobretot amb ell, i amb Francesc de B. Moll, per a la realització de les enquestes destinades a l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) i fou encarregat de preparar la publicació d’aquesta gran obra dialectològica, el primer volum de la qual fou presentat en el Congrés de Filologia Romànica d’Estrasburg (1962).
Ocupà càrrecs directius en el Seminari de Filologia Valenciana de la Universitat de València, creat el 1932 a instàncies del catedràtic Lluís Gonzalbo París (a qui dedicà La llengua dels valencians), i a l’Institut d’Estudis Valencians, creat el 1937 pel Consell Provincial de València, a instàncies del diputat Francesc Bosch i Morata. Després de la guerra civil, Arturo Zabala, director de la Institució Alfons el Magnànim, l’incorporà al centre (1950), i Francisco Sánchez-Castañer, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, començà a integrar-lo a aquesta (1954), fins que el 1976 esdevingué agregat, i el 1979, catedràtic de lingüística valenciana. El 1978, de la mà de Sanchis i Guarner, s’hi creà l’Institut Universitari de Filologia Valenciana, que dirigí fins a la seva mort. També fou director de l’Institut de Ciències de l’Educació (1975-81) de la Universitat de València. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i corresponent de la Real Academia Española (1951), de la Real Academia de la Historia (1968) i de la Real Academia de Bones Lletres de Barcelona (1969). També fou "Magister” de l’Escola Lul·lística de Mallorca i col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El 1974 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el premi de la Unitat de la Llengua (1981) pel primer volum de la seva Aproximació a la història de la llengua catalana, iniciada el 1980.
Formà, amb J. Fuster i historiadors professionals com J. Reglà, M. Tarradell i E. Giralt, un sòlid equip de treball que, els anys seixanta, es proposà d’editar una ambiciosa Història del País Valencià, de la qual només aparegueren els volums corresponents a l’època prejaumina i als segles XVI-XVII. La iniciativa significà un revulsiu en la historiografia valenciana. Tanmateix, l’obra que més influència ha tingut és La llengua dels valencians: la major part és un “Resum d’història de la llengua” i se n’han fet una trentena de reimpressions. El pròleg de Sanchis a Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980) d’A. Ferrando, titulat “La consciència comunitària i el nom gentilici”, és una mena de síntesi de la seva posició sobre la qüestió nacional i sobre la relació entre ciència i política.
Una part del fons documental de Sanchis i Guarner es troba al Pavelló de la República, de Barcelona, però la major part d’aquest fons i de la seva biblioteca es conserven a la Biblioteca Valenciana, de la ciutat de València. Entre el 1976 i el 1987 es publicaren sis volums de la seva obra completa.
Una Bibliografia de Manuel Sanchis Guarner, elaborada per Antoni Ferrrando, gairebé exhaustiva, ha estat publicada en el vol. I de la Miscel·lània Sanchis Guarner (1992).
Bibliografia
- Cortés, S. (2002): Manuel Sanchis Guarner: una vida per al diàleg. València-Barcelona, IIFV-PAM.
- Cortés, S. i Escartí, V.J. (ed.) (2006): Manuel Sanchis Guarner. Un humanista valencià del segle XX. València, AVL.
- Diversos autors (1983): “Homenatge al Professor Manuel Sanchis Guarner (1911-1981)”, L’Espill, 17-18.
- Diversos autors (1984): Homenatge a Sanchis Guarner. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència [de manera especial, Llobregat, E.: “Sanchis Guarner i la historiografia valenciana”, p. 43-50].
- Diversos autors (1986): Homenatge dels escriptors al Professor Sanchis Guarner. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València.
- Diversos autors (1992): “Perfil científic i humà de Manuel Sanchis Guarner”, Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. I, p. 9-141.
- Ferrando Francés, A. (1992): Miscel·lània Sanchis Guarner. València / Barcelona, Universitat de València / PAM, p. 11-141.
- Ferrando Francés, A. (ed.) (2000): Joan Fuster, Correspondència. Vol. 4. Sanchis Guarner, Giner, Colón. València, UV i Edicions Tres i Quatre.
- Ferrando, A. i Pérez Moragón, F. (ed.) (1998): Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg. València, Universitat de València.
- Iborra, J. (1995): Confluències. Una mirada sobre la literatura catalana actual. València, Institució Alfons el Magnànim, p. 129-137.
- Llorenç, A. (ed.) (1985): Manuel Sanchis Guarner. Fotobiografia. València, J.M. Borja-I. Mora [articles de F. Moll, A. Badia, A. Ferrando i A. Llorenç].
- Massot i Muntaner, J. (1999): Semblances i comentaris. Barcelona, PAM, p. 77-80.
- Solà, J. (1984): Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits. València, Eliseu Climent.