Situació i presentació
S’estén pel sector ponentí de la Plana que es prolonga vers l’W per la capçalera del Mèder. Limita al NW amb Sant Bartomeu del Grau, al N i l’E amb el municipi de Vic, al S amb Muntanyola i al SW amb el terme de Santa Maria d’Oló (Moianès), alhora que al sector SE les terres del municipi envolten l’enclavament de les Comes, que pertany a Muntanyola.
Geomorfològicament les terres es formaren durant el període terciari. El sector oriental és el més planer, ja que és a tocar de la Plana, i les màximes altituds són al serrat del Soler (600 m), al serrat de l’Om (672 m) i a Coll Burí (634 m). De fet, llevat el sector fondal i algunes terrasses aprofitades per antics masos, el terme és essencialment muntanyós. Les terres de ponent, que es troben a la zona de contacte amb el Moianès i el Lluçanès, són les més elevades. Hi destaquen el serrat de la Minyona (852 m), al límit amb Muntanyola, el coll de Salomó (754 m), el pla dels Rovellons (816 m) i Puig-oriol (870 m).
Drenen les terres les aigües de la capçalera del Mèder que travessa la baga del Pla d’Amunt en direcció a Vic. La capçalera del Mèder, coneguda també com a riera de Santa Eulàlia de Riuprimer o riera de Riuprimer, rep per l’esquerra, la riera de Muntanyola, a la qual va a parar el torrent del Bosc, i per la dreta el rec del Forn de la Calç, el rec de Torrents, el del Vilar, el de l’Horta del Vilar i el rec de la Codina. Biogeogràficament hi predominaria una vegetació eurosiberiana de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum) a totes les terres del terme, tot i que el sector a tocar de Muntanyola i la subcomarca natural del Moianès, a l’indret de la Fontfreda, seria un territori de clar domini del bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae).
El terme comprèn el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer, com a única entitat de població, el qual es comunica amb Vic i les terres nord-orientals de la comarca del Bages mitjançant una carretera local, un trencall de la qual uneix la població amb Muntanyola. El municipi va rebre el nom de Riuprimer durant el període 1937-39.
La població i l’economia
El 1686 el municipi tenia 20 famílies, i no va doblar aquest nombre fins un segle més tard. Al final del segle XVIII hi havia una població que superava el mig miler de persones; de fet, al llarg de tot el segle hi havia hagut un increment anual del 2,1%. La primera meitat del segle XIX fou una època de transició demogràfica, amb uns nivells de població inferiors als de cent anys enrere. No fou fins la data del primer cens modern de població que es tornà a donar un nombre important d’habitants. Entre el 1857 i el 1900 la població va perdre 265 h, i el període 1877-87 fou el que tingué un increment deficitari més important. Al llarg del segle XX, i a excepció del període prebèl·lic, la població tendí a augmentar i es doblà el nombre d’habitants respecte a les dades registrades el 1900. Ara bé, si les dècades de postguerra, tot i que la població no deixà de créixer, foren una època d’estabilització, entre el 1960 i el 1970 es donà l’augment més important (gairebé 200 persones), en bona part com a conseqüència de la proximitat de la ciutat de Vic i el seu centre industrial. En les dues darreres dècades del segle XX, el creixement de la població va tenir cert alentiment: dels 783 h del 1981 es passà a 844 h el 1991 i a 863 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 885 h.
L’agricultura, tot i ésser molt important, no és la principal font econòmica. Tot i així, els conreus més rellevants són els cereals (blat, ordi, civada) i el farratge. La ramaderia ha mantingut, en conjunt, una tendència ascendent que ha afavorit l’aparició d’infraestructures paral·leles. Hi predomina la cria de bestiar porcí, boví i l’aviram alhora que també és destacable l’oví. Respecte al sector industrial, el 1765 ja hi ha notícies de l’existència de telers i d’un forn de calç. La renovació del poble ha estat possible principalment a la instal·lació de la indústria tèxtil, tot i que també hi ha d’altres empreses com fusteries, forges i empreses de construcció.
El poble de Santa Eulàlia de Riuprimer
El poble de Santa Eulàlia de Riuprimer (568 m), centre vital del municipi, es troba vers l’extrem oriental del terme, poc abans de la confluència de les rieres de Santa Eulàlia i de Muntanyola. El poble té algunes cases antigues, però no n’hi ha cap d’anterior al segle XVII.
L’església de Santa Eulàlia, citada ja el 946, fou renovada i consagrada pel bisbe i abat Oliba el 1041. El 1357 tenia, a més de l’altar de Santa Eulàlia, els de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Iscle, i les sufragànies de Sant Cugat d’Alboquers i Sant Joan de Riuprimer. L’edifici es mantingué durant molt de temps sense gaires modificacions, fins que el 1805 se’n modificà la capçalera i s’amplià la nau per ambdós costats, amb la qual cosa es transformà en un temple de tres naus; tot i així, l’església actual conserva una part dels murs del segle XI. Exteriorment, l’església és un edifici pertanyent a l’època barroca tardana; l’interior, però, sorprèn per la gran potència dels pilars que separen les naus. Això és degut al fet que l’actual estructura és fruit de l’obertura de l’espai inicial de l’església que havia estat construït com a planta de creu llatina. D’altra banda, en resten elements romànics a la teulada, la cornisa aixamfranada i la llosa de coberta.
Santa Eulàlia celebra la festa major d’hivern el 10 de desembre i la festa major d’estiu, el primer diumenge de setembre. A més, l’any 1997 es recuperà la Festa del Batre, que té lloc durant el mes d’agost, on gran part del poble participa en la sega del blat i la posterior tasca de fer garbes (recol·lecció d’espigues de blat entrelligades formant un boc). A més, es fa també una trobada de tractors antics.
Altres indrets del terme
L’edificació primitiva del castell de Torroella es trobava en un petit puig que toca l’actual casal o Mas de Torroella. Aquest és a la riba dreta de la riera de Muntanyola, davant de l’aiguabarreig amb el Mèder, o riera de Santa Eulàlia. El casal actual es va reedificar al segle XVI, i té com a característiques una cara o cap de moro esculpida sobre el seu portal adovellat i alguns finestrals amb arcs conopials de tradició gòtica. La sala del casal té portals amb interessants motllures gòtiques i al sostre hi ha tortugues o plaques de guix molt motllurat que formen com un teginat. A despit del seu caràcter de masia, l’edifici deixa entreveure la seva antiga importància com a centre civil del terme.
La casa del Puig, o Mas Ventallola, una de les cases fortes del municipi, és al cim d’un pujolet, sobre mateix de la població. Fou residència de la família Muntanyola o Dorrius, castlana del castell de Muntanyola. Des del segle XVI fou habitada per una família de pagesos que la transformaren en un gran mas, ornat amb una gran galeria, al qual, pel fet que procedien del mas Ventallola de Centelles, van imposar aquest nom nou.
La domus de Torreferrada, documentada el 1247, és a ponent de la població, damunt una mena d’altiplà que hi ha en aquest sector del terme i cavalcada damunt una penya sobre el mas de la Codina. Casal noble, fou convertit en casa de pagès i modificat en diverses èpoques, fet que hom pot deduir de la factura romànica dels murs de l’edifici, l’estil gòtic de les arcades que són sobre la penya, la fisonomia barroca del cos de l’edifici i l’arquitectura tradicional de l’interior i dels afegits moderns. Actualment, no és habitada i es fa servir com a paller o quadra, tot i que cal destacar-ne els elements romànics de ferrat de la porta principal de l’edifici. Sembla que rebé, el nom d’una antiga torre situada sobre un tossal de roca, que puja fins al primer pis del mas actual, construït o refet el 1636. Entre els anys 1453-62 hi residia Pere Roger de Castellet o de la Torre, batlle natural del bisbe de Vic en el terme del castell de Torroella.
Entre els masos tradicionals o històrics del terme es poden esmentar el de la Riera, el Pla d’Amunt, que té a prop el Pla d’Avall, el Vilar, la Codina, el Mas o Magem, la Guàrdia, el Torrent, els Prats, la Serra, la Vall i el Soler, prop de l’antiga sagrera. Alguns d’aquests masos han estat renovats pels seus propietaris, com el Torrent o el Vilar, mentre que d’altres, com la Guàrdia o el Pla d’Avall, han estat abandonats, tot i tenir una història secular.
La història
L’indret és esmentat i documentat des del 892; havia estat considerat inicialment com una continuació de la vall de Muntanyola. El terme de Santa Eulàlia s’organitzà definitivament i administrativament entorn del domini del castell de Torroella. Aquesta petita fortalesa, existent ja el 904, va prendre la categoria de castell termenat vers el 1130. Sembla que aquest terme fou encomanat o posat primitivament sota l’alt domini dels bisbes de Vic. Tots els seus amos o feudataris, almenys a partir de Guillem Bernat de Manlleu, que el posseí entre el 1194 i el 1203, feren acte de vassallatge per aquest castell als bisbes de Vic. D’ençà de mitjan segle XIII es feu més activa l’acció dels bisbes sobre aquest castell i el seu terme, els quals encomanaren a diferents nobles, que havien de prestar obediència i vassallatge. El terme, que comprenia també la sufragània de Sant Jaume i Sant Cugat d’Alboquers, era molt poc poblat al segle XIV. El domini civil dels bisbes sobre el terme es mantingué fins al principi del segle XIX.