Situació i presentació
Es troba al sector occidental de la Plana de Vic, de la qual el separa la costa o cinglera que fa d’espona, i s’estén vers l’W per l’altiplà del Lluçanès i vers la depressió d’Alboquers, al S. El terme, allargassat, limita al N amb Sobremunt (Lluçanès), a l’E amb Santa Cecília de Voltregà, Gurb, Vic i Santa Eulàlia de Riuprimer, al S amb Santa Maria d’Oló (Moianès) i a l’W amb l’enclavament de Muntanyola (Osona), amb Oristà i Olost (Lluçanès). Drenen les terres del terme la riera de Sant Joan, la riera de Sant Bartomé, el torrent de Font Salada i la capçalera de la riera d’Olost. Biogeogràficament, es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana; potencialment s’hi faria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El terme comprèn, a més del poble de Sant Bartomeu del Grau, l’antiga quadra d’Alboquers o Boquers i les urbanitzacions del Bingrau, la Codina i la Serra. Adscrit a la comarca d’Osona, el 25 de juliol de 2015 Sant Bartomeu del Grau participà en una consulta per decidir la constitució o no de la nova comarca del Lluçanès i si el municipi volia formar-hi part. Amb una participació de quasi el 43%, guanyà el vot negatiu amb el 56,5% de vots.
El poble es comunica amb Vic per mitjà d’una carretera que enllaça amb la que trenca, prop de Sant Agustí de Lluçanès (al collet de Sant Agustí) cap a Perafita i Prats de Lluçanès. Una segona carretera, el tram de l’antiga carretera comarcal C-154 entre Vic i Olost, travessa el terme pel sector meridional.
Les primeres notícies històriques són del 961, dins el gran terme feudal de Gurb. La possessió de la seva església i dels drets parroquials estigué molt de temps en discussió entre els bisbes de Vic i els senyors de Gurb (990-1080), i continuà després, dins el terme de Gurb. El terme de Sant Bartomeu se separà del de Gurb al segle XVI, per formar una batllia independent, que a mitjan segle XVII passà a la família Alemany-Descatllar, i després, per successió, als marquesos de Palmerola, que en tingueren el domini fins a la creació del municipi modern (1820). El municipi de Sant Bartomeu del Grau prengué el nom de la Serra del Grau el 1937.
La població i l’economia
Fins al segle XVIII fou un terme eminentment rural, amb 25 famílies el 1553, 159 h el 1718 i 355 el 1787. Des del 1672 es formà, prop d’un antic hostal, el poble actual. El petit nucli inicial tenia ja 15 famílies el 1780. La població continuà creixent durant el segle XIX, fins a arribar a 82 cases el 1860, any durant el qual la resta del terme tenia 61 famílies, i en total hi havia 749 h, xifra que aviat començà a decréixer. Entre el 1860 i el 1920 la població perdé 272 h, si bé el 1897 hi hagué una petita revifalla. La població, estabilitzada en uns 600 h al llarg de tots els anys de postguerra, disminuí novament al llarg de la dècada del 1970. A partir del 1975 la nova funció de l’indret com a lloc d’estiueig i de segona residència afavorí el creixement de la població. Entre l’any 1975 i el 1991 la població augmentà en 378 h, però, amb el canvi de segle, la tendència es capgirà. Així, el 1991 hi havia 1.121 h, el 2001 n’eren 1.106 i el 2005, 1.032 h.
L’economia del terme es basa principalment en la indústria, tot i que les activitats agràries han mantingut certa importància. Les terres conreades són ocupades principalment pel farratge i pels cereals (blat, ordi). La ramaderia, força destacada, se centra sobretot en la cria de bestiar porcí i boví. La indústria del terme es dedica, en gran part, al ram del tèxtil, entre altres sectors, com l’agroalimentari, que la complementen. Se celebra mercat el divendres i la Fira Artesanal i Comercial, que té lloc durant la primera setmana de març.
El poble de Sant Bartomeu del Grau
Aspecte de l’església de Sant Bartomeu
© CIC-Moià
El poble de Sant Bartomeu del Grau (868 m) és a l’extrem E del terme, prop de la cinglera. Es formà a partir del 1672, una mica separat del centre històric, a frec del cingle. Les llindes amb dates mostren un creixement gradual del 1701 al 1785.
La primitiva església fou renovada al segle XI, i subsistí, amb l’afegitó d’unes capelles laterals, fins el 1780. Les ruïnes d’aquesta església són prop de la urbanització del Bingrau, no lluny del cementiri. El 1780 s’inicià la nova església parroquial, obra barroca neoclassicista projectada i feta per Francesc i Josep Font, mestres de cases de Manlleu.
La festa major se celebra durant el quart cap de setmana d’agost.
Altres indrets del terme
L’antiga quadra d’Alboquers o els Boquers, que comprèn diverses masies, és en una fondalada entre Sant Salvador i la carena de Fontfreda. És centrada per l’església de Sant Jaume d’Alboquers, en part romànica, però totalment transformada. Fou sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer des del segle XV i el 1878 fou parròquia independent. La quadra, de domini reial, fou municipi independent en 1820-40, que fou unida al de Sant Bartomeu. Al final de juliol se celebra la festa major de Sant Jaume.
L’església romànica de Sant Jaume de Fenollet, petit edifici del segle XI, al S del terme, té un absis amb lesenes i arcuacions llombardes, un petit campanar paret, cobert, i dos antics portals a migdia i a ponent. Sempre depengué de Sant Bartomeu. Prop seu hi ha el mas Fenollet i més amunt, el mas Sant Miquel. Cap al S, entre els masos de la Sala i la Devesa, hi ha l’església de Sant Genís Sadevesa, en un tossal, esmentada ja el 977 i el 1056, amb l’exterior molt semblant al de Sant Jaume de Fenollet, però l’interior i la seva volta molt modificats. Aquesta ha estat tradicionalment, i encara ho és, sufragània de Santa Maria d’Olost.
Entre les nombroses masies del terme de Sant Bartomeu com ara el Vilar, el Pujol, el Vilaró, el mas Reig, Fenollet, la Devesa, Vila-seca, Vilatortella, la Vall, Alboquers o Pere-riera, es destaca per la seva arquitectura el gran mas de les Ferreres, de la família Arumí de Vic, construït pels Moretó vers el 1770, un dels exemplars més bonics i més ben conservats de la comarca.
Prop dels antics ermots del Vilar hi ha dues antigues cistes o dòlmens, excavats vers el 1920.