Situació i presentació
Es troba al sector llevantí de la subcomarca del Lluçanès. Limita al N amb Sora, a l’E amb Orís, al S amb els municipis de Sobremunt i Olost, i en part amb l9enclavament del Cel de Croells, i a l’W amb Perafita i Sant Agustí de Lluçanès. És força accidentat al sector N a causa de la serra dels Munts, amb altituds superiors als 900 m, que fa de límit natural amb Sora. Les terres meridionals són també abruptes, però menys elevades, mentre que el sector on es troben les comunicacions i el poble de Sant Boi de Lluçanès és una petita vall, drenada per la riera de Sorreigs. La riera de Talamanca recorre els vessants meridionals més baixos de la serra dels Munts. Biogeogràficament és dins el domini de la vegetació euro-siberiana, i potencialment s’hi faria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El terme de Sant Boi de Lluçanès, que el 1937 es digué Aurora de Lluçanès, comprèn a més del poble de Sant Boi de Lluçanès, cap de municipi, les caseries de Gallifa, Viladecans i Vila-rasa. Travessa el poble una carretera local que vers el SE enllaça a la Gleva amb la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll, i que cap al NW continua vers l’Hostal del Vilar, on pel collet de Sant Agustí enllaça amb la carretera cap a Perafita i Prats de Lluçanès.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (santboiencs) parlen de l’existència d’algunes poques cases al final del segle XIV a la sagrera de Sant Boi de Lluçanès. La majoria dels masos es despoblaren a partir de la Pesta Negra (1348). Els 90 masos comptats a la fi del segle XIII a la parròquia s’havien reduït a 21 el 1380. Després d’un temps de total despoblament, es tornà a refer un nucli entorn de l’església a partir del segle XVI. La població tenia 10 cases el 1553, 70 el 1626 i 150 el 1782. Aquest increment es reflecteix en les llindes de les cases, la majoria datades entre el 1706 i el 1797. El 1857 s’assolí el màxim demogràfic, amb 1.108 h, però al llarg de la segona meitat del segle XIX, la davallada fou ben clara. Entre el 1857 i el 1900, la població perdé 630 h. Al començament del segle XX, la població inicià un nou procés de creixement. El 1960 es registrà el major nombre d’habitants d’aquest segle (668 h). A partir d’aquest moment, però, la població torna a minvar i s’estabilitzà al voltant dels 500 h. El 1991 hi havia 530 h i el 2001 n’eren 566 h. L’any 2005 s’arribà a 569 h.
L’economia del terme, és força diversificada tot i que la població ocupada es concentra al sector secundari i terciari. Pel que fa a l’agricultura, els principals conreus són els cereals (blat, ordi, blat de moro) i el farratge, i quant a la ramaderia es dedica principalment a la cria de bestiar porcí i boví. Respecte a les activitats industrials, l’antic gremi de paraires ha estat succeït per la indústria tèxtil, de força tradició al municipi. Al terme s’havia explotat la mina Bertrans, petita mina de lignit prop del torrent de Montorro que es començà a explotar al segle XIX i que es continuà explotant, més o menys intensament, entre el 1910 i el 1942. Pel que fa als serveis, el municipi disposa de diferents equipaments d’allotjament.
El poble de Sant Boi de Lluçanès
El poble de Sant Boi de Lluçanès (813 m i 498 h el 2005) es troba al peu de la serra dels Munts i a l’esquerra de la riera de Sorreigs. El monument més notable és l’església parroquial de Sant Baldiri o Sant Boi, planejada i erigida pels germans Josep i Jacint Moretó en 1763-75. L’edifici és d’estil barroc neoclassicista similar als de Taradell, la Gleva o Vidrà, mentre que el campanar, aixecat sobre una base del 1540, es construí el 1815 i es coronà el 1852.
Entre les diverses celebracions del poble cal esmentar la festa major el 15 d’agost, en honor a la Mare de Déu, amb un gran nombre d’actes, i al maig la festa de Sant Isidre, vers el dia 15, i la de Sant Baldiri, el dia 20, aquesta darrera dins el marc del cicle de tradició i cultura SOLC. Cal dir també que el dia 28 de setembre es fa festa local per acudir a la fira de l’Hostal del Vilar (Sant Agustí de Lluçanès), en l’organització de la qual participa Sant Boi de Lluçanès.
Altres indrets del terme
La caseria de Gallifa (9 h el 2005), situada a l’extrem septentrional del terme, a tocar de les terres de Sora, al peu de la serra dels Munts, és formada pels masos de Freixer, Gallifa i Casanova. Prop d’aquesta caseria hom troba l’església de Sant Miquel de Gallifa, que pertanyia tradicionalment a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès. Antigament anomenada Sant Miquel de Vila-seca és documentada per primera vegada l’any 1150. Fou devastada el 1936, però ha estat acuradament restaurada. L’església és un edifici romànic del segle XI, d’una sola nau i absis semicircular. La volta fou modificada i al portal de ponent destaca una llinda del segle XVIII. L’entorn de l’església ha estat enjardinat.
Al vessant E de la serra dels Munts, a l’W de Gallifa i a tocar del terme de Sant Agustí de Lluçanès, hi ha les ruïnes, prop del mas Montorro, de la statica , fortalesa o castell de Montorro, documentat el 1295 i conegut posteriorment com a Castell de Montorroell, el qual tenia un petit terme propi, que el 1219 era dels Conanglell i el 1332 de Galceran de Besora. Aquest castell tenia una capella dedicada a sant Amanç.
La caseria de Viladecans (37 h el 2005), coneguda des del 1190, es troba al sector E del terme, a la cruïlla del ramal de Sobremunt i la carretera de Vic. Té una torre del segle XVI, amb una capella dedicada a sant Joan a la seva base, i un gran mas annex del segle XVII.
L’església de Sant Salvador de Bellver o d’Orís és un petit edifici romànic, molt pur i sencer. Es troba en un cim, a 952 m, a l’extrem E del terme, dominant la Plana de Vic, tot just al límit de l’antic castell de Lluçà, al lloc de Bellver o d’Orís. Documentada des del 1110, als segles XII i XIII hi hagué una petita comunitat de canonges augustinians que l’abandonaren amb l’arribada de la Pesta Negra. En l’actualitat és abandonada i a vegades és utilitzada com a magatzem o quadra. Hom troba al Museu Episcopal de Vic un Crist en majestat datat al segle XII que pertanyia a aquesta església.
La caseria de Vila-rasa (25 h el 2005), seu de la batllia històrica del terme, es troba a 2,5 km vers el SW del nucli. Actualment és un gran casal obra del segle XVI o principi del XVII. El cos central té teulada de dos vessants i portal adovellat amb una capelleta a sobre, i s’allarga vers migdia amb una gran galeria; a la banda oposada hi ha una capella, dedicada a sant Pere.
El Vilar de Sant Boi, al N del poble, és una de les grans pairalies històriques del terme. Documentat ja el 1193, i després d’una època grisa al llarg dels segles XIV al XVI, fou revitalitzat el 1613 per Jeroni Vilarasau, iniciador del llinatge actual. El cos central, amb teulada de quatre vents, del gran edifici actual fou bastit el 1735, i completat amb galeries i afegitons i una torre del 1771. Conserva retrats familiars pintats per Lorenzale i per Borrell del Caso. La família cognomenada Vilar, ciutadans honrats des del 1709 i creats cavallers per Carles III el 1779, posseí fins al principi del segle XX més de 30 masoveries i 20 cases a Sant Boi i altres poblacions. Són també importants els masos les Codines, Norra, el mas Vilaltella (1792), Perenoguera i Cornet. Una capella de Sant Ponç, esmentada ja el 1080, és recordada pel mas Santponç, i també ha desaparegut Sant Pere de Cogollers (1287-1357), que es devia trobar vers els masos Cogollers de Perafita.
Dins el terme hi ha encara la petita capella de Sant Roc i Sant Sebastià, bastida el 1855 prop del mas les Codines i la mina Bertrans.
La història
El terme i la parròquia de Sant Boi de Lluçanès són ja documentats el 905, en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà. El terme es deslligà aviat del castell de Lluçà, ja el 962, quan la comtessa Riquilda el llegà a la seu de Vic. Malgrat això, els seus successors retingueren el terme de Sant Boi com a propietat alodial, fins que els bisbes de Vic pactaren amb el noble Sendred de Gurb, i per una permuta esdevingueren senyors totals d’aquest terme (993), que incloïa una gran part de la parròquia de Perafita. Era, en aquests primers temps, repartit en grans propietats o viles rurals que agrupaven al seu voltant masos més petits, i encara perduren el Vilar de Sant Boi, Vila-rasa i Viladecans.
Els bisbes de Vic, i més tard el canonge prepòsit del mes de desembre, regien el terme per mitjà d’un batlle, que era l’hereu del mas Vila-rasa. La llista, que s’inicia amb Bernat de Vila-rasa, es coneix des del 1134.
Els senyors del castell de Lluçà reclamaren en va el domini i l’exercici de la jurisdicció d’aquest terme amb famosos plets el 1190, el 1299 i el 1324, que es conservaren a l’església de Vic fins a la fi de l’Antic Règim. Tenien, però, els senyors de Lluçà domini d’un sector sota la batllia dels cavallers cognomenats Norra, amos de la domus o casa forta, ara simple mas, de Norra, que s’estenia vers el Castellet i els masos de Cogollers, del terme de Perafita.
Al segle XIII i fins a mitjan XIV surt esmentada una fortalesa o castell de Sant Boi, que el 1291 tenia com a castlà Berenguer Sacirera. Desaparegut aviat de la documentació, sembla que es trobava vers l’actual mas Torrents.
Adscrit a la comarca d’Osona, el 25 de juliol de 2015 Sant Boi de Lluçanès participà en una consulta per decidir la constitució o no de la nova comarca del Lluçanès i si el municipi volia formar-hi part. Amb una participació de més del 58%, guanyà el vot negatiu amb el 50,53% de vots.