Situació i presentació
El municipi de Sant Guim de Freixenet, de 25,1 km2, és a l’Alta Segarra. Limita amb els municipis anoiencs de Pujalt (al NE), Veciana i Copons (a l’E), amb l’enclavament de Santa Maria del Camí (del municipi de Veciana, al SE), amb Argençola i Montmaneu (al S), i ja a la Segarra, amb Ribera d’Ondara (a l’W) i amb Estaràs (al NW).
El territori és divisori d’aigües entre l’Ebre i el Llobregat; s’estén pels planells que hi ha entre la vall del riu d’Ondara i la del Sió, amb un xic de pendent que comença vers el SE a Vilaltes, on hi ha el punt més elevat: el Tossal Magre (769 m). A migdia d’aquest terme municipal hi ha el torrent de Briançó; del poble de Sant Guim vers ponent es forma el torrent i la vall de Freixenet, que dóna les aigües al Sió, prop de Montfalcó, i cap al N hi ha el torrent i la vall de Gàver. Les aigües subterrànies dels torrents del Prat, Freixenet i altres abasten els poblets de l’entorn.
El municipi comprèn, a més del poble de Sant Guim de Freixenet (o Sant Guim de l’Estació), que n’és el cap, els pobles de la Rabassa, Freixenet de Segarra, la Tallada i Sant Domí, els llogarets de Sant Guim de la Rabassa, el Castell de Santa Maria, Altadill i Amorós, els masos de Melió, l’antiga quadra i despoblat de Palamós, i l’indret de Vilaltes. Les principals vies de comunicació són la carretera que trenca de la N-II al coll de la Panadella i que després de Montmaneu (Anoia), passa per la Tallada i arriba al poble de Sant Guim de Freixenet; d’aquesta surt la carretera cap a Sant Guim de la Rabassa i la Rabassa. Arriben també a Sant Guim de Freixenet una carretera procedent de les Oluges, que passa per Freixenet de Segarra, la que prové de Sant Ramon, que passa vora el Castell de Santa Maria i Sant Domí, i la que ve de Calaf, on enllaça amb l’antiga carretera comarcal C-1412 prop de la seva connexió amb l’Eix Transversal. El 1862 començava a passar-hi el tren, i el 1895 es construí l’estació al lloc on és ara. La línia ferroviària és la de RENFE entre Barcelona i Lleida per Manresa i Calaf.
La població i l’economia
Fora d’algun agregat que ha restat deshabitat, i la normal emigració, el nivell demogràfic va créixer fins la dècada del 1950 i després es mantingué amb molt poca pèrdua a causa del nou centre urbanitzat, Sant Guim de Freixenet, que ha esdevingut el cap del municipi. El seu cens passà de 717 h el 1860 a 536 el 1900, el moment més baix de poblament. El 1920 ja havia pujat a 898 h, l’any 1940 a 1.141, i a 1.206, el 1950; aleshores començà una lenta davallada fins arribar als 1.077 h del 1981 pel despoblament dels nuclis secundaris o rurals, que no es va veure del tot compensat pel creixement del cap municipal. A partir d’aquest moment i fins a inicis del segle XXI la població no es recuperà, tot i que ha mantingut certa estabilització, amb tendència a la baixa primer i, posteriorment, un lleuger creixement; així, es registraren 1.051 h el 1991, el 2001 n’eren 1.009 i el 2005 es comptabilitzaren 1.063 h.
L’activitat econòmica tradicional del terme ha estat l’agrària, tot i que en les darreres dècades del segle XX va perdre part de la seva població ocupada a favor de la indústria i dels serveis. L’agricultura, bàsicament de secà, es dedica, gairebé amb caràcter de monocultiu, al conreu de cereals (sobretot ordi i també blat), mentre que la ramaderia se centra en la cria d’aviram i de bestiar porcí, boví i conills.
Algunes indústries s’han instal·lat al terme; els sector més respresentatius són el del metall, el de fabricació d’aparells i dispositius elèctrics i el de l’alimentació. Des del 1996 se celebra anualment la Fira de l’Ou, al juny, una fira de productes artesans on s’exposa una gran varietat d’ous, des dels més comuns als més exòtics. Compta amb un bon nombre d’expositors de tota la comarca i inclou, a més, una mostra gastronòmica. El dia de mercat del poble de Sant Guim de Freixenet és el dijous.
El poble de Sant Guim de Freixenet
L’origen del poble de Sant Guim de Freixenet o de l’Estació (738 m i 867 h el 2005) fou l’estació del ferrocarril, que tan aviat com fou construïda, es començà a edificar el barri del Mig, prop de la via, i el de Dalt, a la carretera de Calaf. Molts pagesos d’empresa i cabalers s’afanyaren a obrir-hi botigues i magatzems. El comerç ocasionat pel ferrocarril donà pas als camions que es dedicaven al transport de la palla i altres productes. El 1905 encara no tenia església i les famílies depenien de la parròquia de Sant Domí, però ben aviat se celebrà la missa en un cobert. El 1923 el bisbe de Vic encarregà aquesta barriada al vicari de Sant Domí, i el 20 d’agost de 1932 se li donà la categoria de tinença, amb una certa independència de les altres parròquies. Mn. Joan Bòria començà d’edificar l’església actual en el centre del barri de Baix el 1934. Després de la guerra de 1936-39 s’hi féu la volta d’obra; la resta de la construcció és de pedra a l’estil de les construccions de la Segarra. Es creà el terme parroquial desmembrant una part del de Sant Domí i una altra de Freixenet, i el 1943 començà a ser parròquia amb títol patronal del Sagrat Cor. Per tradició immemorial de l’antiga sufragània de Sant Guim, també s’hi veneren sant Cosme i sant Damià, que són els patrons d’aquest poble.
L’ajuntament tenia la casa consistorial a Freixenet, però el 1935 se centrà a Sant Guim de Freixenet. Durant la guerra tornà a Freixenet, i després es construí la nova casa del comú a Sant Guim. Després de les primeres construccions, s’edificaren una filera de cases en direcció paral·lela a la via. A partir de la dècada de 1960 es van fer nous estatges en una petita zona residencial i altres edificis.
El més interessant del poble i un bon exponent de les edificacions agràries que Cèsar Martinell dugué a terme a partir del 1916, és l’antic Celler Cooperatiu de Sant Guim de Freixenet, que fou aixecat el 1920. Construït immediatament després del Sindicat Agrícola de Cervera, era en realitat un magatzem d’aquest, proper a l’estació del ferrocarril, que servia de pas intermedi per a la posterior redistribució de productes. Tenint present les solucions posades en pràctica en obres del mateix tipus poc abans al Pinell de Brai i a Gandesa, Martinell projectà el conjunt fonamentant la seva concepció en arcs parabòlics de maó vist a manera de diafragmes que obren els carcanyols per mitjà d’arcs mitrats. Aquests elements li permetien prescindir d’un sistema de cobertes a base d’encavallades de fusta i que entroncava amb solucions molt properes a l’obra de Gaudí. La utilització d’aquests arcs es justificava amb arguments econòmics, i a la pràctica conformaven una estructura caracteritzada per la seva nitidesa; la utilització del rajol vist també en l’organització dels suports accentua l’esmentat efecte. La façana, conformada a partir de dos arcs de mig punt que integren sengles balcons recolzats sobre les llindes, recrea un tema exemplificat per l’arquitectura del segle XIX. Aquest celler cooperatiu s’inscriu en una categoria d’obres que prolonguen, més enllà dels límits estrictes del Modernisme, l’ús d’elements d’arrel gaudinista.
El poble de Sant Guim celebra la festa major el primer cap de setmana d’agost.
Altres indrets del terme
Amorós, Sant Domí i el Castell de Santa Maria
Vers el SE del poble de Sant Guim hi ha una agrupació de cases amb una torre a l’interior i la capella de Sant Cosme i Sant Damià que formen el llogaret d’Amorós (11 h el 2005), que des de l’època medieval pertanyia al comtat i col·legiata de Cardona. El 1685 Amorós tenia 3 famílies.
Aspecte de l’església de Sant Pere (Sant Domí)
© Patrimonifunerari.cat
Sant Domí (25 h el 2005), que la gent del país pronuncia Sent Domí, és un poble, situat a poc més d’un km al N de Sant Guim. Unes quantes cases es troben més o menys agrupades i situades a pocs metres de l’església. Aquesta, dedicada a Sant Pere, d’origen romànic, ha estat transformada a l’estil neoclàssic, conservant elements anteriors. Depenien d’aquesta antiga parròquia la sufragània del Castell de Santa Maria i el lloc d’Amorós, i ja consta en les llistes de parròquies del bisbat de Vic de l’inici del segle XII. El lloc era propietat de l’abadessa de Valldaura (Berguedà).
Una altra agrupació de cases, situada quelcom més apartada de Sant Guim, al NW de Sant Domí, és el llogaret del Castell de Santa Maria (16 h el 2005), a la costa de la dreta de la vall de Gàver i Estaràs. Aquest lloc fou edificat als primers temps de la conquesta. El domini senyorial d’aquest castell des d’abans del segle XIV era dels senyors d’Oluja Sobirana, com el lloc veí de Gàver. Al capdamunt del carreró hi ha l’església de Santa Maria, amb trets primitius i retocada. Era sufragània de Sant Pere de Sant Domí i tenia 8 famílies el 1370 i 7 el 1685.
Freixenet de Segarra
El poble de Freixenet de Segarra (42 h el 2005), que el 1937 canvià el nom pel de Pineda de Segarra, es troba al sector occidental del municipi. El principal grup del poble s’estén per la costa dreta de la vall, formant carrerons, alguns amb graons o trossos coberts per les cases. L’església és al capdamunt, prop del turó on hi devia haver el Castellot. Al fons, a banda i banda de la carretera, s’han construït alguns edificis moderns, i al seu redós granges i coberts. L’any 1685 el poble de Freixenet de Segarra tenia 16 cases juntes i 4 masos.
L’església parroquial de Santa Maria de Freixenet és moderna però conserva, com a capella lateral, la nau romànica llombarda amb absis central i restes dels dos laterals. S’hi veneren així mateix sant Llucià i santa Llúcia en dues bones talles modernes, obra de l’escultor de Manresa Ramon Majà.
En l’aspecte eclesiàstic, pertanyien a Freixenet Sant Guim de la Rabassa, la Rabassa i Palamós. A la fi del segle XIV en tenia la senyoria Pere de Niubò; el 1408 era de Ramon de Pinós, i el 1426, essent batlle Bernat Pereta, prengué possessió del castell de Freixenet, amb tot el seu territori, feus i vassalls, l’abat de Sant Vicenç de Cardona, Guillem Mitjans.
Sant Guim de la Rabassa, la Rabassa i Palamós
El poble de Sant Guim de la Rabassa (26 h el 2005), que porta el nom derivat del de Sant Guillem, conforma un grup de cases situades vora la línia de ferrocarril, al SW de Sant Guim de Freixenet. Al segle XVII fou renovada l’estructura del poble, quan els jesuïtes adquiriren la casa senyorial i l’eixamplaren per fer-hi una residència. Al seu costat edificaren una gran església de tipus barroc amb un pòrtic espaiós, però de façana austera. Sembla que l’arquitecte fou el mateix que construí el seminari de Sant Just que els jesuïtes tenien a Vic.
Segons el fogatge de vers el 1368, era de Ramon d’Oluja Sobirana, com la Rabassa. Des del segle XV en tingué la senyoria Margarida de Merlès i la seva nissaga. El 1370 tenia 8 focs i el 1685 vuit cases i una pagesia. La seva església era dedicada a Sant Andreu i sant Guillem, i se li diu sovint en les visites pastorals Sant Andreu de Sant Guillem de la Rabassa.
A ponent de Sant Guim de la Rabassa (25 h el 2005), vers el pendent de la vall del riu d’Ondara, al capdamunt del torrent de Briançó, s’agrupa la Rabassa, poblet de cases i famílies molt antigues. No hi manca el carreró cobert i una esglesiola romànica, dedicada a Sant Cristòfol. Fou del domini dels Queralt i després pertangué a Ramon d’Oluja. El 1486 era infeudat als Sacosta de Claravalls, i el 1515 s’hi troba un altre Galceran d’Oluja.
Aspecte de l’església de Sant Joan de Palamós
© Patrimonifunerari.cat
Al S de la Rabassa, en uns replans, hi ha un altre grupet de cases anomenat Palamós o Palamors, com es troba escrit sovint en documents antics. Hi ha la capella de Sant Joan, primitiva, tot i que fou retocada i actualment està en ruïnes. Al segle XIV en tenia la senyoria Bernat Riquer, i el 1515 era de Comalada, ciutadà de Cervera; una de les cases encara en conserva el nom. Al segle XVIII tant la Rabassa com Palamós eren dels Meca residents a Cervera.
Hi havia hagut els molins d’en Riera de la Rabassa i d’en Segura, tot i que avui és deshabitat. El 1685 tenia 3 cases juntes i tenia cura de l’església de Sant Joan Jaume Berguedà.
La Tallada, Vilaltes, Altadill i Melió
A l’extrem meridional del terme municipal és situat el poble i la parròquia de la Tallada (45 h el 2005). És format per un carreró i algunes masies. Del castell de la Tallada, que es troba al punt més alterós, resta una casa que té uns murs primitius, prop de la carretera de Montmeneu. En començar el carrer hi ha l’església de Sant Martí de la Tallada, d’origen romànic, si bé ha estat totalment reformada i engrandida a l’estil neoclàssic.
El 1486 n’era senyor el cavaller Joan Pere Beda. La senyoria fou dels Calders fins al segle XV. En el fogatge del 1515 la tenien els Montargull, el 1554 era del cavaller Asferri de Soldevila, i el 1830, dels Queraltó. Tenia adjunt el lloc de Vilaltes, i entre tots dos sumaven 10 focs el 1370 quan el lloc era de Ramon de Calders. El 1685 tenia 10 cases juntes.
De l’antic castell de Vilaltes resten unes parets enderrocades, prop d’algunes masies vers l’extrem SE del terme, a ponent de la Tallada. Hi ha també una necròpoli medieval de cistes, tot i que en mal estat de conservació, anomenada “el cementiri dels Moros”.
Al NW del municipi hi ha els llogarets d’Altadill, despoblat, i Melió (6 h el 2005). La capella romànica de sant Salvador d’Altadill és en ruïnes, però n’hi ha una altra de posterior, dedicada també a sant Salvador. Limitant amb el terme d’Estaràs hi ha les ruïnes de leantic Mas Colom, que pertanyia als Vilallonga d’Estaràs.