L’edifici
De l’antiga canònica només resta l’església, un magnífic edifici d’una sola nau, transsepte i capçalera triabsidal. Té la nau i els braços del transsepte coberts amb volta de canó, i al creuer s’alça una cúpula de sectors, vuitavada, sobre trompes còniques situades als angles, que a l’exterior forma un magnífic cimbori poligonal de dotze cares, únic exemple a Catalunya d’aquest període. És un edifici volumètric, ja que tots els espais interiors es tradueixen en un volum diferenciat a l’exterior.
La il·luminació del temple s’assoleix a través de diverses finestres de doble esqueixada disposades per tot l’edifici. N’hi ha dues a la façana sud de la nau, una a cada testera del transsepte, una altra a la base de la cúpula, per sobre de l’absis major, i, finalment, un gran ull de bou i una finestra en forma de creu a la façana oest.
A l’interior, l’absis central s’ha ornat amb cinc nínxols semicirculars, separats per semicolumnes i ressaltats per un arquet, en una disposició similar a la de Sant Vicenç de Cardona (Bages). Per fora els tres absis mostren una elegant decoració llombarda, una de les més reeixides del romànic català, consistent en tres sèries de cinc arcuacions separades per dues lesenes, al central, i frisos d’arcuacions sense bandes llombardes, als laterals. Per sobre de l’absis major, a la base del cimbori, també hi ha un fris d’arcuacions refoses respecte al nivell del mur. El cimbori, sota la coberta, presenta un fris de finestres cegues que no tenen associades ni arcuacions ni lesenes.
Vista lateral de Sant Jaume de Frontanyà
© Laura Martínez Ajona
Tant els murs nord i sud de la nau com els dels braços del transsepte són llisos i sense cap tipus d’ornamentació. En canvi la façana oest presenta una bella decoració llombarda formada per lesenes i dos registres d’arcuacions: el superior ressegueix el pendent de la teulada i l’inferior corona, a banda i banda, la portada. La porta d’entrada és força senzilla, formada per dos arcs de mig punt disposats en gradació. Al braç nord del transsepte podem veure una altra porta, actualment cegada, que devia comunicar amb el cementiri, i al mur sud hi ha dues portes més, una de molt malmesa a la nau i una altra de moderna al braç del transsepte, que comunicaven amb l’antic claustre, avui desaparegut.
El campanar de cos quadrat que corona el frontis és una refecció del segle XVI que va modificar l’antic campanar de cadireta de dos ulls, els muntants del qual van quedar incorporats dins l’obra de l’actual.
L’aparell constructiu és uniforme, tant als murs com a les voltes, fet amb carreus petits, perfectament tallats i escairats.
Aquesta església constitueix un dels edificis més perfectes i proporcionats de l’arquitectura llombarda a Catalunya. La seva tecnologia constructiva correspon al final del segle XI.
Procedeix de l’església una taula pintada al tremp que narra episodis de la vida de l’apòstol sant Jaume, conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. És una peça tardana, que es pot datar al final del segle XIII o ja al XIV.
La història
L’origen d’aquesta canònica s’ha de cercar en l’església de Sant Jaume Vell, emplaçada dalt d’una cinglera, prop de la vila de Frontanyà, que tenia honors de castell. És possible que en aquesta antiga església s’hi establís ja la vida comunitària. Al segle XI es va construir la nova església, més monumental i espaiosa, a l’indret actual, la qual va acollir la comunitat de Sant Jaume Vell. Sant Jaume de Frontanyà començà a rebre donacions dels senyors del lloc i se sap del cert que l’any 1066 la comunitat ja es trobava emplaçada a la nova església, dedicada a sant Jaume, sant Pere i sant Joan. A partir del 1140 aplegava una comunitat organitzada com a canònica regular, regida per un prior. La nova església va conservar la seva funció parroquial, i la comunitat realitzava una intensa activitat en aquest sentit. El prior de Frontanyà havia de proveir de rector totes les esglésies que depenien d’ell. En el temps de màxima prosperitat, la comunitat tenia cinc o sis canonges i un prior.
L’any 1395, amb la mort d’Arnald Fresc, el darrer prior que residí a Frontanyà, començava la llista de priors comendataris, que s’apropiaven les rendes que tenia el monestir. A partir d’aquest moment s’inicià la decadència de la comunitat; va acabar reduïda a dos membres, que abandonaren les funcions comunitàries i van passar a ocupar-se de les funcions estrictament parroquials de la zona. L’any 1592 eren extingits els monestirs de canonges agustinians a Catalunya i un any més tard Frontanyà passava a dependre del nou bisbat de Solsona. A partir del segle XVII hi quedava una comunitat secular, cada cop més reduïda.
L’església va ser restaurada per la Diputació de Barcelona i, més recentment, per la Generalitat de Catalunya.