El petit terme és totalment pla (antigament era pantanós, i el conreu bàsic havia estat l’arròs) i tota la terra és conreada (125 ha), regada amb l’aigua del riu d’Albaida a través de la séquia comuna de l’Énova; l’arròs es troba en retrocés per dessecació de les terres, a benefici del taronger, actualment dominant. Hi ha un polígon industrial amb més de 250.000 m2.
La població, que havia crescut al llarg del segle XIX i fins el 1910, decaigué des de llavors fins al 1930 (seguint la crisi arrossera) i inicià una nova recuperació fins el 1960, any des del qual hi ha hagut una forta emigració vers França, que l’ha fet retrocedir fins al nivell del 1900.
El poble (391 h agl [2006], santjoaners; 40 m alt.) fou lloc de moriscs (33 focs el 1609), de la fillola de Càrcer. L’església parroquial havia estat annexa de la de Manuel (el 1747 fou erigida en vicaria perpètua); l’edifici fou ampliat el 1893 (inicialment era la capella de la casa dels marquesos de Bèlgida, senyors jurisdiccionals, feta al segle XVI); n’havien tingut el domini els Montpalau.
L’any 2010 s’aprovà el canvi de nom de Sant Joan de l’Énova pel tradicional de Sant Joanet.