i Jordi de Sant Jordi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jordi de Sant Jordi

Les dues primeres estrofes de la poesia Presoner , de Jordi de Sant Jordi, al foli 96 r del cançoner català
© (Bibliothèque Nationale, París) Arxiu EC
literatura lit i història hist
Cavaller i escriptor.
País Valencià, ? — ?, 1424

Des de molt jove és documentat amb el càrrec palatí de cambrer reial; fruí de la protecció d’Alfons el Magnànim. El 1416, per ordre del rei, féu un viatge al regne de França; el 1420 prengué part en l’expedició a Sardenya i Còrsega, en la qual fou adobat a novell cavaller i investit de la castellania de la Vall d’Uixó. Participà en l’acció de Calvi i en el setge de Bonifazio i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesco Sforza, i fou fet presoner. A la captivitat escriví el poema Presoner , on palesa les seves angoixes i el seu enyorament per la cortesana vida sumptuosa i la seva confiança en una breu alliberació per part del rei. El 21 de juny del mateix any ja era en llibertat, segurament per haver pagat el rescat, i feia gestions diplomàtiques. Curioses referències fetes als seus versos informen que era de baixa estatura i grassonet. Poeta eminentment cortesà, apareix vinculat al grup d’escriptors joves que lloen la reina Margarida de Prades, vídua de Martí I, a la qual sembla que dedicà algunes de les seves més solemnes cançons, com Midons i, segurament, els Estramps . En aquest ambient es degué relacionar estretament amb Andreu Febrer, Lluís Icard, Arnau Marc, Arnau d’Erill i, sobretot, amb el castellà Íñigo de Mendoza, el qual, anys després, ja intitulat Marquès de Santillana, dedicà a la mort de Jordi de Sant Jordi el poema Coronación de Mosén Jorde, i el recordà amb respecte literari al seu Proemio . El seu breu cançoner (18 composicions) és essencialment amorós, dins l’actitud encara vinculada a l’amor cortesà trobadoresc, que mantenia la seva vigència i eficàcia en els nuclis postfeudals de Catalunya. La influència dels grans trobadors del s XII (Pèire Vidal, Folquet de Marsella i, sobretot, Arnaut Daniel) és palesa en la seva obra poètica, però aquesta revela un depurat criteri de selecció i una vàlida acomodació. Així, el seu més bell poema, veritable joia de la lírica catalana, els Estramps , manifesta una influència claríssima de la famosa sextina d’Arnaut Daniel als singulars conceptes de l’estrofa cinquena i s’obre amb uns versos, solemnes i rotunds, que exposen la idea de les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort i que eleven a un altíssim to poètic una creença popular. La suau tristor és també una característica de la seva lírica, plena de comiats angoixosos i tendres, de sospirs i d’evocacions en somni, amb enyorament i melangia. Aquesta tònica amorosa, essencialment trobadoresca, de tant en tant adquireix uns lleugers matisos de novetat, quan el poeta recorre a expressions i recursos retòrics presos de la lírica italiana de Petrarca, que aleshores començava a difondre's entre els poetes catalans. Tanmateix, apareix vinculat a la vella tradició dels trobadors quan escriu un agradable i intranscendent poema sobre les coses que el molesten o enutgen, Los enuigs , que continua la tradició del Monjo de Montaudon i de Cerverí de Girona; i quan redacta la seva curiosa Passio amoris secundum Ovidium (que té només el títol en llatí, parodiant l’encapçalament de les passions evangèliques llegides a la Setmana Santa) fa discórrer la lleu acció a base de citacions de trobadors, mena de poema col·lectiu al qual seran molt afeccionats els poetes catalans de l’època. No manquen de gràcia la seva Crida a les dones , pregó adreçat a les dames, i Lo canviador , poema numismàtic sobre les trampes i argúcies que hom feia en els canvis de la moneda. La seva Cançó d’opòsits constitueix la renovació d’un vell tema medieval (la contentio de la retòrica llatina) a base de conceptes de trobadors i del Petrarca més retòric. La seva llengua és encara un català en el qual són abundosos els provençalismes lèxics i de flexió, però sobre una base que sembla fonamentalment catalana: revela un estat intermedi entre la tan artificial emprada per alguns contemporanis seus, com Andreu Febrer o Gilabert de Pròixida, i la tan natural i exempta de provençalismes d’Ausiàs Marc. Hàbil rimaire i curós de la versificació, gran mestre en els versos estramps, sense rima, recorre alguna vegada a solucions que li dóna el Llibre de concordances de Jaume Marc.

Col·laboració: 
MRi
Llegir més...