Situació i presentació
Les seves terres confinen al N amb amb el terme de Centelles, i la resta amb territori del Vallès Oriental: a l’E amb els municipis d’Aiguafreda i Tagamanent, al SE amb el Figueró i Montmany, al S i SW amb Sant Quirze Safaja i a l’W amb Castellcir.
La cinglera de la Garga, que s’enllaça amb els cingles de Bertí per l’extrem S, és la frontera que divideix els dos sectors que es poden diferenciar al terme. La part alta, situada entre aquesta cinglera i el límit amb Castellcir i Sant Quirze Safaja, se centra en l’antiga parròquia de Sant Martí de Centelles (726 m), que ha donat nom al municipi. Cal destacar també, al N del terme, la Rovira (974 m), màxima elevació, on es troba un vèrtex geodèsic de tercer ordre. Aquest sector és format per materials del Terciari. En canvi, la part baixa, constituïda per materials del Triàsic de l’era mesozoica, es concentra entorn el nucli de l’Abella, la qual pertany a l’antiga parròquia de Sant Pere de Valldaneu. El terme inclou, també, l’espai natural de la Sauva Negra, que comparteix amb el municipi de Centelles. Cap corrent d’aigua important solca el municipi, tot i que al límit amb Tagamanent, corre paral·lel el Congost. Al sector SW es destaca el torrent de les Roquetes, que vessa les seves aigües als torrents de Roca Gironella i Rossinyol, els quals s’uneixen amb la riera de Tenes ja en terres de Sant Miquel del Fai. Potencialment, al terme predominaria una vegetació eurosiberiana on l’associació més destacable seria l’establerta pel domini del roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), tot i que en algunes zones meridionals hom trobaria un domini potencial de vegetació mediterrània on destacaria l’associació de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).
El terme, a més del poble de l’Abella, cap de municipi, el qual forma pràcticament una conurbació pel sector N amb el nucli d’Aiguafreda, comprèn diverses urbanitzacions (la Colònia Oller, Valldaneu i Sant Miquel Sesperxes) i les dues unitats que es corresponen amb els àmbits de les antigues demarcacions parroquials, les quals són la caseria de Sant Martí de Centelles i els masos de Sant Miquel Sesperxes. Cal destacar arreu del terme un nombre important de masos.
El sector més muntanyós té com a eix principal l’antiga carretera comarcal C-1413 de Centelles (on connecta amb la C-17 de Barcelona a Ripoll) a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), que se sobreposa al camí històric de Vic a Caldes de Montbui. La carretera C-17 corre paral·lela al límit oriental del terme, i permet l’accés a l’Abella. El pont de l’Abella fou construït el 1740. Travessa el terme, paral·lela a la carretera, la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà (de RENFE), amb l’estació anomenada de Sant Martí de Centelles-Aiguafreda, situada entre el nucli de l’Abella i la urbanització de la Colònia Oller.
La població i l’economia
L’augment de població del primitiu terme de Centelles fou causa de l’aparició de noves parròquies, nascudes del fraccionament de la primitiva parròquia de Santa Coloma, a partir de la fi del segle X. La parròquia de Sant Pere de Valldaneu (originàriament, de Valle Danielis) és coneguda d’ençà el 1007, la parròquia de Sant Martí de Centelles, des del 1031, i la de Sant Miquel Sesperxes (de Perticis), des del 1154. Les primeres dades, però, es remunten al fogatjament del 1497 quan el terme tenia un total de 25 famílies, nombre que es mantenia gairebé invariable el 1515. Al llarg del segle XVII i el principi del XVIII la població s’estabilitzà entorn els 275 h, i solament al final d’aquest segle se superaren els 400 h, xifra que es mantenia el 1830. El 1842 la població ultrapassava les 500 persones i el 1860 hi havia 763 h registrats. Durant la dècada del 1860 la població davallà considerablement i se situà per sota els 500 h; posteriorment es mantingué estable fins que, ja entrat el segle XX, hi hagué una nova revifalla demogràfica que mantingué la població entorn els 600 h fins a les acaballes de la guerra civil de 1936-39. Durant el període de postguerra la població es reféu, i durant la dècada del 1960 va créixer en bona part gràcies als immigrants, fet que ajudà a assolir el 1975 un total de 768 h. A partir de la dècada del 1980 i ja fins la darreria del segle XX la població anà patint algunes oscil·lacions: 738 h el 1981, 642 h el 1991 i 772 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 898 h.
Des del punt de vista econòmic, hi ha diverses iniciatives que pertanyen tant al sector primari com a l’industrial. Els principals conreus són de secà i destaca la producció de cereals (ordi, civada i blat), de farratge i de girar-sols. En el sector ramader són importants les explotacions bovines, ovines i porcines. En el sector secundari sobresurten les iniciatives tèxtils i metal·lúrgiques dedicades, principalment, a la fabricació de maquinària per a la construcció. Tot i així, part de la població treballa en indústries establertes al terme d’Aiguafreda, o en poblacions properes del Vallès. La relació amb el nucli d’Aiguafreda és molt directa, tant en termes econòmics com de serveis, ja que aquesta població queda separada del nucli de l’Abella només per un pont.
El poble de l’Abella
El nucli més important del terme és el poble de l’Abella, creat entorn del camí ral i el mas i els molins de l’Abella, que eren propietat del monestir de l’Estany i ja existien el 1242. Dins el terme del mas de l’Abella (581 h el 2005), propietat dels Vila de l’Abella, al peu del camí ral, hi havia el 1516 un hostal. L’any 1686 s’hi comptaren 14 cases, xifra que augmentà fins a 27 el 1860. Al mateix carrer fou edificada una capella dedicada a sant Jaume, que existia ja el 1541 i que cap al 1692 fou reemplaçada per l’actual, edificada sobre l’espadat que domina la vall del Congost.
Vista de Ca l’Escloper, Sant Martí de Centelles
© C.I.C -Moià
Les principals activitats culturals que es viuen al poble són les que estan estretament relacionades amb les tradicions folklòriques del terme i quant a les festes i el folklore populars, destaquen al juny l’aplec que se celebra el dia 29 a l’església de Sant Pere de Valldaneu, l’aplec dit dels Ous, que es realitza per Pasqua i de manera alternada a cadascuna de les dues ermites de Sant Miquel de Sesperxes, i la festa major d’estiu, que s’escau el 25 de juliol, per Sant Jaume.
Altres indrets del terme
El castell de Centelles
El castell de Centelles, dit inicialment castell de Sant Esteve, és situat damunt mateix de la parròquia de Sant Martí, al sector més septentrional del municipi. Es troba en un cim, de 855 m d’altitud, que es desprèn de la serra o costa de Sant Martí i s’aixeca uns 200 m de la seva base. Malgrat el deteriorament, conserva encara bons panys de murs emmerletats, amb la porta d’entrada adovellada, la capella de Santa Maria i de Sant Esteve. El castell és format per dues plantes: la baixa o jussana, on hi ha l’antiga casa senyorial, el monestir canonical i els murs i altres dependències, i l’alta o sobirana, dalt un penyal que s’aixeca al centre del recinte, on hi ha una cambra amb una volta de pedra, restes de murs i la base d’una torre. Una part d’aquestes edificacions és del segle XIII, però la major part de l’obra fou construïda entre el 1465 i el 1466, quan s’aparellà el castell com a residència del conestable Pere de Portugal o Pere IV, elegit rei enfront de Joan II. Més tard, la guerra dels Remences i altres de posteriors, fins a la carlina del 1833 al 1840, foren causa d’ocupacions del castell i de subsegüents reparacions.
Vista del castell de Centelles, enlairat, dins el terme de Sant Martí de Centelles
© C.I.C. - Moià
Els senyors de Centelles deixaren de residir-hi d’una manera habitual a mitjan segle XV, i es traslladaren a la vila de Centelles, on bastiren el seu palau. El castell, però, continuà habitat pels beneficiats i guardians fins al segle XVII, més tard hi hagué només els ermitans o guardians de la capella. Aquesta fou abandonada definitivament cap al 1888, quan l’antiga imatge de Santa Maria del Castell fou traslladada a la parròquia de Sant Martí, on el duc de Solferino i comte del Castell de Centelles, Manuel de Llanza i Pignatelli d’Aragó, féu construir una capella entre el 1895 i el 1897, adossada a l’església de Sant Martí, amb una cripta a sota, on encara són enterrats els hereus de l’antiga família dels Centelles.
Les esglésies
L’església parroquial de Sant Martí, al sector septentrional del terme, conserva tan sols un tros de nau de la primitiva església romànica. L’edifici actual fou construït entre el 1666 i el 1669, i llevat de la imatge romànica de Santa Maria del Castell, no conserva cap imatge ni retaule antic. Es troba entre la costa de Sant Martí i el castell, on hi ha la notable font del Raig o del Rector i és aprop de l’antic mas de les Comes. Les seves masies són molt nombroses, les més enlairades són el Fabregar, vers el límit amb Sant Quirze Safaja, i la Rovira, o la Rovira dels Cerdans, entre el castell i la Sauva Negra, totes dues a més de 850 m d’altitud. Ambdues masies, sobretot la Rovira, disposen d’un bon casal, una part del qual es remunta al segle XVI, i la seva història és coneguda des del segle XIII. La majoria dels masos habitats es troben prop de la carretera de Sant Feliu de Codines. Poden remarcar-se per la seva antiguitat i estructura els masos Pujol, la Serra, la Viladevall, el Pou, amb una torre de tres pisos aprofitats com a habitatge, el Mas Blanc, on visqué el poeta Màrius Torres, el Mas Aliguer i el grup de cases que forma el Racó de la Font.
L’església de Sant Miquel Sesperxes, sufragània de l’anterior, és situada al sector central del municipi, passat el popular hostal de Can Miqueló.
Entrada de l’hostal Can Miqueló (Sant Martí de Centelles)
© C.I.C. - Moià
Té una situació enlairada i dominant, i entre ella i la cinglera de la Garga hi ha un sector ocupat per antics masos, entre els quals es destaquen el Febrer i el Presseguer. Els territoris que l’envolten són anomenats Pla de Sant Miquel. L’església fou reedificada del tot entorn del 1738.
L’església parroquial de Sant Pere de Valldaneu, a l’E del terme, originada en laVilla Danielis a l’entorn de l’any 898, és un edifici romànic de la fi del segle XI o del principi del següent, que conserva l’absis romànic, però que té la nau i el portal totalment modificats per les obres que s’hi feren cap al 1640. Té algunes tombes antigues prop de l’entrada, i el cementiri un xic apartat. Els seus masos històrics foren l’Oller, les Esglésies, Valldaneu, la Fàbrega i el Castellar de Dalt. El Castellar de Dalt és un mas quadrat, de planta i de dos pisos i construït cap al 1725, per la seva situació enlairada sota la cinglera, envoltat d’espessos boscos i conreus, és un indret de feréstega bellesa. El Mas de les Esglésies és unit a l’església de Sant Pere, mentre que l’antiga rectoria es trobava força desplaçada, entre l’església i l’Oller.
La història
La història d’aquest municipi és idèntica a la de la resta dels territoris de l’antic terme centellenc, sotmesos des del segle XI a una família senyorial, la dels Centelles, senyors del castell de Centelles, que amb diferents entroncaments encara ha perdurat, i en què ostenta el títol de comte del Castell de Centelles, creat el 1599. Aquesta família tingué un paper molt destacat en la història dels Països Catalans, i una branca d’aquest llinatge s’establí al Regne de València, on foren senyors de Nules i Oliva, i més tard heretaren el patrimoni inicial osonenc. Al segle XV se’n desprengué la branca dels Centelles de Sicília i la branca dels d’Almedíxer, i a la fi del segle XV la dels Centelles de Calataiud.
Cal cercar els orígens històrics del terme en la demarcació del castell de Sant Esteve o de Centelles, conegut des del 898. Precisament la vila de Centelles, una antiga vila rural que no té res a veure amb l’actual població de Centelles, es trobava a tocar de l’església de Sant Martí de Centelles. El municipi es va formar amb una part de l’antiga baronia de Centelles, dita més tard (1599) comtat de Centelles. Comprenia les demarcacions de les parròquies de Sant Martí de Centelles i de Sant Miquel Sesperxes, que se li uní com a sufragània des dels seus orígens (segle XII), i la de Sant Pere de Valldaneu. Començà a funcionar com a municipi independent cap al 1840, ja que fins aleshores havia format una sola batllia amb Sant Quirze Safaja i amb Balenyà.