Situació i presentació
El municipi de Sant Miquel de Fluvià, d’una extensió de 3,5 km2, és situat a l’esquerra del Fluvià, riu que fa de límit meridional amb el municipi de Sant Mori i amb el de Ventalló, a l’inici del Terraprim Occidental, lleugerament accidentat, que assenyala el límit de ponent on acaba la plana al·luvial de l’Alt Empordà. Confronta a tramuntana i a ponent amb el municipi de Palau de Santa Eulàlia i a llevant amb Torroella de Fluvià. El 1937 el municipi adoptà el nom de Fluvià d’Empordà.
Al poble de Sant Miquel de Fluvià hi ha una estació del tren de Barcelona a Portbou. Una carretera local uneix el poble amb la C-31 de Figueres a la Bisbal d’Empordà, i continua des de Sant Miquel cap a Sant Mori. Vora del pont per on travessa el riu aquesta mateixa carretera, hi ha l’Hostal de la Barca, casalot del segle XVIII. Aquest pont, vora el del tren, inaugurat el 1878, és posterior als anys quaranta. Abans, el riu s’havia de passar amb barca. Segons alguns autors, una antiga via romana travessava el Fluvià en aquest paratge. Pèire de Marca afirmà que a Sant Miquel hi havia hagut un pont romà, les restes del qual ell encara havia vist. Sembla, però, que els fonaments d’unes pilastres que es veuen molt rarament, quan el nivell del riu és molt baix, uns 300 m més avall del pont actual, haurien de pertànyer al pont medieval, del qual el comte Malgaulí posà la primera pedra el 1315, segons una inscripció conservada a l’església de Sant Miquel. Aquest pont, o bé no es devia acabar o bé es va enderrocar, perquè el 1453 el bisbe de Girona concedia indulgències als qui contribuïssin a la seva construcció. Al segle XVII el pont ja devia haver-se enderrocat perquè el riu es passava amb barca.
La població i l’economia
La població de Sant Miquel de Fluvià (santmiquelencs) el 1860 era de 335 h. Aquesta xifra sofrí una minva els anys posteriors, fins molt avançada la postguerra de 1936-39. El 1900 hi havia 286 h i, el 1940, 248 h. El 1970 la població ja havia augmentat, a causa en part de la immigració procedent d’altres llocs de Catalunya i del sud peninsular, fins a arribar a 392 h. El 1975 n’hi havia 431. A partir del final dels anys setanta la població augmentà notablement: 460 h el 1979, 560 h el 1990 i 671 h el 2005.
L’economia del municipi era bàsicament agrària. Els conreus, de secà, són destinats principalment a cereals i farratge. És també important l’avicultura. Les activitats industrials, en descens, són les derivades de l’agricultura i la ramaderia, amb la comercialització d’embotits. El 2001 la construcció i el comerç eren les activitats més importants.
El poble de Sant Miquel de Fluvià
El poble de Sant Miquel de Fluvià, a 28 m d’altitud, forma un nucli habitat compacte, allargat vers el nord a banda i banda del carrer Major. L’antiga església del monestir de Sant Miquel de Fluvià és la parròquia. És situat a migdia de la població i el seu campanar, de grans proporcions, caracteritza la fesomia del nucli urbà. L’església de Sant Miquel, romànica, és de tres naus amb transsepte destacat dels murs laterals i capçada per tres absis semicirculars. L’estructura arquitectònica de l’edifici encaixa perfectament dins la segona meitat del segle XI i s’avé, doncs, amb les notícies històriques de la seva construcció. Els capitells esculpits de Sant Miquel són coronats per sengles impostes amb decoració vegetal o escacada, de cos molt allargat. Són notables els capitells de l’absis central i els de la nau central. Obra d’un mateix autor, que també esculpí les petites mènsules de les arcuacions exteriors de l’absis major, és un dels conjunts més importants de l’escultura romànica del segle XI i té un precedent ben clar en les impostes dels capitells de Sant Pere de Rodes. El monument és comparable a la part primitiva de la catedral d’Elna. Aquesta església va ser reformada al segle XVI.
Vora el braç septentrional del creuer es dreça el campanar del segle XII, magnífica torre exempta de planta quadrada, de tres pisos, separats per decoració llombarda, sobre un alt basament.
L’església de Sant Miquel de Fluvià i el seu campanar van ser fortificats probablement al segle XIV o, potser, posteriorment. Les restes del claustre són dels segles XI i XII. Monument historicoartístic des del 1931, va ser restaurat.
Entre els objectes d’interès que es conserven a l’església de Sant Miquel, cal destacar dos capitells procedents del claustre, molt rústecs en comparació amb els de l’església, i també una imatge gòtica de la Mare de Déu amb l’Infant, d’alabastre policromat, del segle XV. Al Museu d’Art de Girona es guarden, procedents de Sant Miquel de Fluvià, dues lipsanoteques romàniques, una de vidre, del segle XI, i l’altra de fusta policromada.
A l’angle sud-occidental de l’església, hi incideix un mur amb un portal adovellat, segurament d’època baixmedieval, que devia pertànyer a algun dels edificis del clos monàstic. A la vora hi ha un pou, amb el coll i les pilastres de carreus escairats. D’altres vestigis són posteriors al segle XVI. A la vora hi ha una font que raja dins una cavorca natural.
La via més llarga del poble és el carrer Major, el qual, més al N de la casa del comú, forma una petita placeta on hi ha un casal amb portal adovellat i una finestra goticorenaixentista. A l’extrem septentrional, hi ha un pont o passadís que s’obre per arcs de mig punt i es cobreix amb volta de maó de pla; s’hi obre una finestra gòtica. La casa de ponent d’aquest pont té una finestra d’arc conopial i una altra amb un escut en relleu amb dues rosetes i un lleó.
El poble celebra la festa de maig, en honor de la Santa Espina, i al setembre té lloc la festa major de Sant Miquel.
Altres indrets del terme
La capella de Sant Sebastià és al cim d’un pujol cobert de pins, 1 km al N del poble de Sant Miquel.
Entre el poble de Sant Miquel i l’estació del tren, uns 100 m al NW de l’església, vora un petit torrent, es descobrí un forn romà bastant ben conservat. L’existència d’aquest forn significa que vora seu hi devia haver algun nucli d’hàbitat contemporani.
La història
El monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià va néixer com una abadia dependent dels benedictins de Sant Miquel de Cuixà, que ja devien posseir el lloc i l’església de Fluvià abans del 1011, dintre el comtat d’Empúries. El 1066 va ser consagrada la basílica monàstica de Sant Miquel, que va rebre diferents donacions. El monestir posseïa terres a Palau de Santa Eulàlia, en depenia l’església de Santa Coloma de Matella, al Baix Empordà, i la seva jurisdicció s’estenia fins als pobles de Sant Mori, Valveralla i Ventalló, a la dreta del Fluvià, i a Palau de Santa Eulàlia, a l’esquerra. El papa Climent VIII l’uní, juntament amb Sant Miquel de Cruïlles, al monestir gironí de Sant Pere de Galligants. La subjecció a aquest monestir no fou immediata, ja que el 1595 Sant Miquel de Fluvià encara depenia de Cuixà. El 1613 figura com a agregat a Sant Pere de Galligants. Les propietats de la comunitat van ser expropiades i venudes segons la llei de desamortització del 1835.