El lloc fou donat a l’abat i als canonges de l’abadia de Provença el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1155 el bisbe de Lleida confirmà al primer prior Guillem i als seus canonges la possessió del lloc, amb l’autorització de poder-hi construir una nova església més gran que la que ja hi havia. L’augment inicial del monestir fou causa de discussions entre el bisbe i capítol de Lleida i el prior Gaufred, el 1175, que acabaren amb una concòrdia, feta amb la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, sobre els drets de sepultura i els delmes que podien percebre els comunitaris de Sant Ruf. La comunitat tenia aleshores cinc membres. És tradició que la comunitat sucumbí tota en la pesta negra (1348) i que fou abandonat aleshores el monestir; de fet pertanyia ja a la mitra de Lleida a la fi del s XIV. L’església començada vers el 1155 restà inacabada: només se'n féu l’absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració que sostenen una volta apuntada del s XIII; davant això es féu un gran mur amb un contrafort, que tancava el lloc on havia d’ésser construïda la nau. A la fi del s XVI hi hagué un intent d’establir-hi una comunitat de cartoixans, que no prosperà. El lloc restà com a santuari i capella de devoció dels lleidatans. Fa temps que és una ruïna, i hom ha parlat del seu trasllat a la ciutat.
Vista exterior de l’església inacabada de Sant Ruf de Lleida, situada prop de Lleida (Segrià)
© Fototeca.cat