i Sant Vicenç dels Horts | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Vicenç dels Horts

Nom adoptat el 1937 per al municipi deHorts de Llobregat
Sant Vicenç dels Horts
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat (límit oriental del terme), en la zona intermèdia de la comarca.
Població: 
28 h
[2015]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

El límit oriental del terme és el mateix Llobregat, divisòria amb Molins de Rei (el famós pont de Molins de Rei, bastit en temps de Carles III i enderrocat fa pocs anys, pertanyia en part a Sant Vicenç) i Sant Feliu de Llobregat. El municipi comprèn una zona plana, propera al riu, i una major extensió accidentada pels contraforts més orientals dels massissos de Garraf-Ordal. Així, el límit de ponent amb Cervelló passa per Puig Castellar (189 m), per Puig Perdiguer i pel turó de les Canals (257 m); després el termenal travessa el camí del Mas Vila (la capella del qual és dins el terme de Cervelló) i s’enfila pel puig de Rocabruna (301 m) i per les Penyes Capmanyes fins a Montpedrós o muntanya de Sant Antoni (304 m), al límit amb Torrelles de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló, on hi ha les restes del Castellnou de Cervelló i l’ermita de Sant Antoni (que són descrits dins el municipi de Santa Coloma de Cervelló, a migdia). El límit amb aquest municipi segueix aleshores la riera de Can Mallol o de Can Colomer, vora aquest mas i de la seva capella de Sant Roc, fins al Llobregat. A tramuntana, el municipi confronta amb Pallejà per la riera del Manyà.

Les artèries fluvials principals són la riera de Cervelló, a tramuntana del nucli urbà, i la de Torrelles, a migdia (que prop del pont de la carretera que la creua conserva les pilastres de ferro d’una passera del segle XIX); ambdues, de curs i cabal irregulars, desguassen al Llobregat dins el terme. La plana del Llobregat, conreada, és regada pel canal de la Dreta del Llobregat, les aigües del qual són elevades per l’assut dit la Resclosa, del segle XIX, aigua avall del cap de municipi. En la part accidentada hi ha algunes fonts, com la del Saltador, a la riera de Torrelles, i la de Sant Josep, prop del torrent de la Parellada.

El terme de Sant Vicenç dels Horts es troba dividit en dues unitats de paisatge o geosistemes, que corresponen als dos dominis de vegetació potencial. D una banda les terrasses del Llobregat, que corresponen a la zona de domini potencial de l’albereda litoral, i de l’altra la resta del terme municipal, que s’enfila per la part de la muntanya i correspon al domini potencial de l’alzinar litoral.

Als Quatre Camins s’encreuen les carreteres de Vilafranca per Ordal (N-340), que travessa el Llobregat entre Sant Vicenç i Molins de Rei, i la de la vora dreta del riu, en direcció a Martorell i el Bruc al NW (A-2) i a Sant Boi al S (carretera local). El traçat de l’A-2 (autovia del Baix Llobregat) comença aproximadament al límit del terme amb el de Santa Coloma de Cervelló i segueix, vers tramuntana, el curs del Llobregat. L’autopista AP-2 és situada a l’altra banda del Llobregat, ja fora del terme, però té connexió amb l’A-2 i amb l’antiga N-340.

Hi ha dues parades de tren del Carrilet (línia Barcelona-Martorell-Igualada dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat); l’estació fou inaugurada el 1912 i el baixador de Can Ros, a la dècada dels setanta.

La població i l'economia

Les primeres dades sobre la població (vicentins) es troben en el fogatge del 1553, segons el qual Sant Vicenç tenia 56 focs. Dels 426 h que hi havia el 1718, al llarg d’aquest segle i del següent augmentaren fins a 1.732 el 1860. I, estranyament, no es registra cap minva en iniciar-se el segle XX. El 1900 hi havia 1 809 h, el 1936 n'hi havia 3.112 i el 1950, 3.295. El creixement demogràfic fort, produït per la immigració (Sant Vicenç fou un dels municipis que reberen amb més força l’impacte immigratori al Baix Llobregat), s’esdevingué principalment entre el 1960 i el 1970 (hi havia respectivament 5.750 h i 14.509 h). La immigració continuà encara durant el decenni dels setanta fins a assolir 20.182 h el 1981. La població immigrada arribà a constituir, aproximadament, un 60% de la població.

Els anys vuitanta significaren un període d’estancament demogràfic (el 1991 hi havia 20.836 h), però vers la segona meitat dels noranta s’aprecià una represa de la població i, així, el 2001 s’arribà als 24.694 h, el 2007 als 27.106 h i arribà a un màxim de 28.181 el 2013. Des d'aleshores ha tingut lloc un descens molt lleu.

L’economia de Sant Vicenç ha estat tradicionalment agrícola, bé que actualment és basada, sobretot, en la indústria. El secà era dedicat principalment a la vinya, que ocupava els vessants de les muntanyes, la major part de la qual restà abandonada després de la fil·loxera. Aquesta és la part del municipi que ha experimentat les alteracions més grans, ja que en l’actualitat és edificada amb cases (algunes de construcció pròpia). La zona de regadiu de la plana del Llobregat encara és dedicada a l’agricultura (cal recordar la riuada de Sant Antoni el 1898, causant d’una important desfeta de l’agricultura de regadiu de l’època). S'hi conreen hortalisses, faves i arbres fruiters (presseguers, pomeres, pereres i cirerers).

La industrialització del municipi començà aproximadament cap al 1915, ja que fins aleshores només tenia una fàbrica d’aiguacuit, un forn d’obra i un molí fariner. En el període següent i fins a la guerra civil s’hi instal·laren els Ciments Molins i la fàbrica tèxtil Comamala. El taller Graells, de reixes i altres objectes de ferro forjat, treballà força per a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Aleshores també hi havia el taller Salvatella, que fabricava sínies, i gran part de la població activa acudia a treballar a la Colònia Güell del terme veí de Santa Coloma de Cervelló. No fou, però, fins al decenni del 1950 que s’esdevingué la industrialització intensiva del municipi; als Ciments Molins, encara en funcionament, s’afegiren altres empreses, com la foneria Miquel Ros i Printer Indústria Gràfica, entre d’altres. Així, els principals rams industrials han esdevingut el del metall, arts gràfiques, materials per a la construcció (ciment), paper i cartó, químic, alimentació, de la fusta i de material elèctric. També té certa importància el sector de la construcció. La indústria s’ha anat instal·lant a les zones industrials, algunes ja totalment ocupades, com el sector industrial de Sant Antoni, de la Barruana, de Quatre Camins, de la Bofarull i el Sector 91. Altres de creació més nova són els sectors de Can Coll, les Fallulles i el Molí dels Frares.

Pel que fa als serveis i equipaments, si bé el creixement de la població i l’establiment d’un nombre important d’empreses no va anar acompanyat inicialment de l’increment en la prestació dels serveis ordinaris, dorant els darrers anys del segle XX el sector terciari ha rebut un cert impuls. Cal destacar que d’ençà del 1982 s’organitza la Mostra Comercial i Agrícola, on hi tenen representació els diferents àmbits econòmics (agricultura, indústria, comerç, etc.). El municipi disposa de centres escolars fins al batxillerat i la formació professional.

La ciutat de Sant Vicenç dels Horts

Morfologia urbana

La ciutat de Sant Vicenç dels Horts (22 m d’altitud), anomenada així des de l’any 1973, és situada al peu de Puig Castellar, de Puig Perdiguer i del turó de les Canals. El nucli més antic, entorn de l’església parroquial, resta ben delimitat pels carrers de Sant Miquel i del Riu; el primer eixample urbà d’aquest nucli es començà a formar a la primeria de segle, seguint cap a tramuntana l’eix del carrer principal, anomenat de Mossèn Cinto Verdaguer. S'hi construïren algunes cases d’estil noucentista, amb planta i pis, per a l’industrial Comamala. Més al NW, just a l’entrada de la població venint dels Quatre Camins, aquest eixample rep el nom de Can Ros, delimitat entre la carretera i la via del tren, on es construïren en el decenni dels cinquanta diversos blocs de pisos. Hi destaquen també la parròquia de Sant Josep i una creu de terme neogòtica.

Entre els edificis de major interès artístic de la ciutat hi ha l’església parroquial de Sant Vicenç, que va ser reconstruïda entre els anys 1718 i 1725, ja que havia estat cremada. D’una sola nau, sense absis destacat, l’església té capelles laterals construïdes entre els contraforts. La façana, amb ondulació a la part superior, és llisa. Prop seu hi ha la casa de la vila, del 1924, obra de l’arquitecte municipal Melcior Vinyals i Muñoz; l’edifici s’estructura entorn d’un pati central quadrat, cobert amb una claraboia; a la façana que dóna a la plaça de la Vila hi ha la porta formada per tres arcs ogivals de maó separats per columnes de fust poligonal; al primer pis corre una balconada a la qual s’obren diversos portals amb llindes, a l’intradós de les quals es dibuixen arcs conopials; a l’angle sud-occidental s’eleva un pis més a manera de torreta, de teulada piramidal sobre un ràfec de fusta, com el que cobreix les diverses façanes de l’edifici.

Sobre la via, hi ha la Torre Blanca i la Torre Negra, edificis remarcables dels anys vint. Entre Can Ros i el barri de Sant Josep, voltat d’una pineda, hi ha Can Pujador, amb una torreta ornamentada amb esgrafiats. El baixador de tren de Can Ros fou totalment reformat l’any 1992 i rebé una menció Brunel pel seu disseny.

La construcció de més valor històric i més antiga de la ciutat de Sant Vicenç és el Molí dels Frares, prop de Can Pujador, entre la riera de Cervelló i el barri de Sant Josep. El mas, que va ser reformat seguint l’estètica modernista, conserva part de l’estructura d’un antic molí, que havia estat possessió del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. El 1583 el molí fou unit a Montserrat i el 1723 fou recobrat per Sant Pau del Camp, segons una làpida, amb un relleu barroc de Sant Pau, que hi ha sobre un portal de mig punt adovellat que dóna pas a una estança coberta amb voltes gòtiques. Aquesta part ogival sembla que és la més antiga del mas. La bassa del molí, envoltada en un dels costats per una pèrgola modernista, és davant el mas. El 2016 a partir de l'antic molí hom hi inaugurà un espai museístic que documenta les instal·lacions i l'antic ofici de la molineria.

La via del Carrilet, a ponent del centre urbà i de Can Ros, assenyala la divisòria entre aquests i els barris nous de sobre la via, molts dels quals tenen habitatges de construcció pròpia. Aquests barris són el de Can Costa, als vessants del turó de les Canals, el de la Guàrdia (anomenat així perquè hi havia una talaia de la guerra del Francès), entre Puig Perdiguer i Puig Castellar, al lloc que s’anomena el Turó, a migdia del qual hi ha els salesians. Més a migdia encara, en terrenys del que havia estat la Torre Llinars, va ser bastit el grup d’habitatges Llinars, de blocs alts de pisos (per als damnificats de les inundacions del 1962); aquest nou barri, on hi ha la plaça de Llinars i la nova parròquia de Sant Antoni, rep el nom de la Vinyala. Prop seu, unit actualment a aquest continu urbà, hi ha el raval del Poblenou, que es formà a la primeria de segle vora l’estació del ferrocarril, amb cases de planta i pis amb jardí. Un altre barri, també sobre la via i amb cases de construcció pròpia, és el de Sant Josep, a migdia del camí de Can Monner, separat de Can Ros per la via del tren i del barri de la Guàrdia pel parc del Pi Gros, inaugurat el 1990, que constitueix un ampli espai verd i lloc d’esbarjo. Anterior a aquests barris, el del Serral data probablement de la fi del segle XVIII. És situat a la plana del Llobregat, a llevant de la carretera de Sant Boi. S'hi aixeca Can Sala.

Hi ha encara, enllaçada amb la trama urbana per l’antiga carretera de Torrelles (avinguda de les Planes) o per la nova, la colònia de Sant Antoni, a migdia dels barris de la Guàrdia i de Can Costa. Es començà a construir com a urbanització de segona residència al decenni del 1950. La majoria de les cases de planta i pis tenen un ampli jardí. Hi ha una capella de nova construcció dedicada a sant Antoni. A migdia de la carretera de Torrelles, separat del nucli urbà de Sant Vicenç per la riera de Torrelles, hi ha el barri de Sant Roc, prop d’aquesta capella i de Can Mallol, que té continuació vers Santa Coloma de Cervelló.

La cultura i el folklore

Entre les diverses entitats culturals, cíviques i esportives cal esmentar, per la seva antiguitat, la Societat Recreativa La Vicentina; entre les seves seccions es destaca la coral El Llessamí, ja centenària, com la societat. En rivalitat amb La Vicentina hi ha el Centre Catòlic, entitat centenària que té una coral, l’Esbart Vicentí, i altres seccions. En l’àmbit esportiu cal destacar l’equip femení d’handbol del club Esportiu Sant Vicenç.

A Sant Vicenç hi ha un museu particular dedicat a la maternitat, recull de materials diversos (pintures, escultures, segells, medalles, fotografies, escrits, etc.), anomenat Racó Matern de Magda Sanrama.

Entre les diverses celebracions del municipi trobem la representació dels Pastorets, per les festes de Nadal, i al gener se celebra la festa major d’hivern de Sant Vicenç, que inclou la Mostra Comercial i Agrícola, que té tradició des del 1611, si bé es va actualitzar el 1982. Per Carnaval es dansa el ball de la disfressada, que consisteix en un conjunt de danses i que és organitzat per l’Esbart Vicentí. Per Pasqua, des de fa molts anys es fa la cantada de Caramelles per part de la coral El Llessamí del centre La Vicentina. Pertany a la tradició cultural de la ciutat la celebració de l’acte sacramental del Divendres Sant, que és documentat ja al segle XVI, i una processó d’armats, estaferms, tambors, penitents, etc. Sembla que el text d’aquesta Passió procedeix en origen de la del trinitari fra Antoni de Sant Jeroni, de la fi del segle XVIII. Cal destacar també la festa major d’estiu, al juliol, i la festa de Sant Roc, a l’agost, amb la celebració d’actes populars. La majoria dels diferents barris de la ciutat organitzen també les seves pròpies festes (al març la festa del barri de Sant Josep, al juny les festes dels barris de Bonavista, Sant Antoni i el Trèvol, etc.).

Altres indrets del terme

A més dels masos que ja han estat esmentats, hi ha el de Can Coll, prop de la carretera de Torrelles. Entre els que han desaparegut al segle XX cal esmentar el Mas Duran, que era situat a la vora dreta de la riera de Torrelles, abans d’arribar a la font del Saltador. Sembla que s’hi esdevingué antigament un drama passional que posteriorment fou recollit en l’obreta de la Tragèdia del Mas Duran. De Can Reverter procedia Montserrat Reverter i Roca, abadessa del monestir cistercenc de Valldonzella entre els anys 1945 i 1951.

A Puig Castellar hi hagué un antic poblat ibèric. En diverses obres efectuades al cap de municipi han aparegut vestigis ceràmics d’època romana. Així, a la plaça de l’Església s’hi trobà terra sigillata.

La història

El lloc de Sant Vicenç, dins el terme del castell de Cervelló, s’anomenava antigament Garrosa (955), nom que ha de provenir d’un antropònim femení, segurament de la primera aprisiadora del lloc, a la fi del segle IX o a la primeria del X. Aquest nom, que apareix el 959 en la forma Villagarrosa, caigué en desús a partir de l’any 1000, en benefici primer de “ipsos Ortos Chometales” (986), o Sant Vicenç “ad ipsos Ortos Chometales” si s’esmenta la parròquia, i després del topònim actual, Sant Vicenç dels Horts. Els Ortos Chometales, o Horts Comtals, eren un alou del comte de Barcelona que fou donat pel comte Ramon Borrell en el seu testament (1017) al monestir de Sant Cugat del Vallès.

La documentació més antiga, del segle X, es refereix a donacions de terres, vinyes, cases i corts al monestir de Sant Cugat o a l’església de Sant Miquel de la ciutat de Barcelona. Juntament amb les altres parròquies del terme del castell de Cervelló, la de Sant Vicenç va ser donada a la seu de Barcelona pel testament del comte Miró de Barcelona, del 965. El lloc de Sant Vicenç seguí la sort dels altres pobles del terme del castell de Cervelló, que fou venut el 992 pel comte de Barcelona a Ènnec Bonfill, i fou posseït pels barons de Cervelló fins l’any 1297, que Guerau (VII) de Cervelló el vengué al rei Jaume II. La baronia de Cervelló pervingué després als Pallars fins el 1374, que fou adquirida per la reina Elionor. El 1390 la baronia de Cervelló pervingué a la ciutat de Barcelona. El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. Es casà amb Aldonça de Bellera i llur fill, Arnau Guillem de Bellera, fou baró de Sant Vicenç, de Cervelló i de Bellera. Posteriorment passà als Luna, als Ivorra, als Copons, als Pinós i als Sarriera.

El castell de Sant Vicenç ja existia el 1344, quan s’hi refugià el dissortat rei Jaume III de Mallorca, perseguit per Pere el Cerimoniós, segons que explica la crònica d’aquest rei. Segons el Manual de novells ardits, el 1594 partiren els consellers barcelonins cap a Sant Vicenç dels Horts, per prendre les postats dels castells de Cervelló i de Sant Vicenç. El castell de Sant Vicenç devia ser la casa o palau que els barons de Cervelló i de Sant Vicenç posseïen a la vila de Sant Vicenç dels Horts. És probable que es tractés del gran casal, conegut posteriorment per Cal Perals, que va ser enderrocat el 1976. El casal tenia diverses arcades interiors i, a la façana, al pis baix, uns magnífics finestrals de pedra amb escultures del segle XVI (gràcies al Museu Municipal de Molins de Rei foren salvats de la destrucció dos d’aquests finestrals, un dels quals ha estat restaurat i adaptat a una de les seves dependències), mentre que al pis alt hi havia una galeria plateresca, l’ornamentació de la qual era de guix. Al que era portal d’entrada en el moment de la destrucció, hi havia gravat a la llinda, a més d’uns signes religiosos, el nom de Joan Triter i l’any 1533.

La decadència de la baronia es palesa a partir del segle XV. Poc després de la guerra de Separació (1640-52) les relacions locals amb la baronia reprenen la seva normalitat i fins i tot hi ha mostres de bona harmonia amb la celebració de l’acte festiu del 22 de juliol de 1664, on es té constància ja del ball típic vicentí conegut com la disfressada a l’ermita de Sant Antoni, bastida justament sobre les ruïnes del castell, del cim de Montpedrós. El declivi senyorial s’accelerà amb els decrets de Nova Planta, dictats per Felip V (1716). La repressió que seguí a la guerra de Successió (1701-14) fou brutal en tot el territori català. La llengua, la cultura i les institucions foren bandejades i els caps de la resistència perseguits i executats. Prova local d’aquesta repressió és l’enderrocament del Castell Vell de Cervelló per part de les tropes castellanes el 1716. Un fet destacat en la història del Sant Vicenç setcentista és la construcció del pont sobre el Llobregat per ordre del rei Carles III. La cruenta guerra del Francès sacsejà també la població de Sant Vicenç. Al final del 1808, arran de la important batalla de Molins de Rei, Sant Vicenç fou escenari d’una maniobra francesa d’encerclament que donà com a resultat el control del pont de Molins de Rei i de la línia del Llobregat, amb la qual els francesos s’asseguraren el control sobre bona part de Catalunya. A partir del 1809 la resistència del Baix Llobregat prengué forma de guerrilla. A Sant Vicenç dels Horts el fet que l’opció carlina fos ben acollida podria ser degut a l’aïllament ideològic involuntari a què fou sotmesa la vila arran de la construcció de la carretera de Carles III que desviava el trànsit vers Esplugues, Sant Feliu i Molins de Rei. Després de la Revolució de Setembre del 1868 es produeixen canvis polítics que són fruit de la implantació del sufragi universal masculí, substitutiu del tradicional vot censatari. El 1876, en un immoble de l’actual carrer de Mn. Josep Duran, s’instal·là el comú de la vila. No obstant això, la representativitat popular a l’ajuntament encara trigaria anys a ser factible.

El 15 d’abril de 1931, coneguts els fets de la plaça de Sant Jaume on Macià proclamà la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, s’organitzà una assemblea i es formà un comitè revolucionari encarregat de pressionar el consistori per a la proclamació de la República, fet que encara no s’havia produït formalment a la vila. La guerra civil de 1936-39 es desenvolupà a la població segons la tònica general del conflicte. El 1937 el municipi de Sant Vicenç dels Horts canvià el seu nom pel d’Horts del Llobregat. A Sant Vicenç, el 1939, el govern municipal va ser ocupat per una comissió gestora que dugué a terme una forta repressió contra els vençuts. Després del franquisme els ajuntaments democràtics han impulsat importants reformes urbanístiques i han dotat de nous equipaments la ciutat, que com moltes altres de la conurbació de Barcelona tingueren un creixement accelerat i desordenat a partir dels anys seixanta del sXX .

Col·laboració: 
CMC
Data de revisió: 
2016-01-27
Llegir més...