Situació i presentació
Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km2). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.
El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.
Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.
La població
El primer fogatjament del segle XIV dóna una població (sarralencs) de 221 focs a Sarral —el segon lloc en importància demogràfica de la comarca, darrere Montblanc—; els següents fogatjaments dels segles XIV i XV registren una important davallada de població: 194 focs el 1378 i 136 el 1497. A partir del segle XVI experimentà una recuperació, que fou progressiva fins a la fi del segle XVIII: 146 focs el 1515, 205 el 1717 i 929 h el 1719, que ascendien a 2.383 el 1789. El segle XIX s’inicià amb una minva, fruit de l’epidèmia de començament de segle i de la incidència negativa de la guerra napoleònica (2.124 h el 1845), i tornà a recuperar-se a la segona meitat de segle: 2.515 h el 1860. A cavall dels segles XIX i XX experimentà un notable descens, fruit del còlera, principalment, i dels estralls de la fil·loxera: 2.243 h el 1890, 1.557 el 1897, 1.890 el 1900 i 1.767 el 1910; a partir d’aquesta data es produí un ascens progressiu fins a la guerra civil: 1.959 h el 1920, 1.923 el 1930 i 1.987 el 1936. Des del 1939 experimentà una minva progressiva que arribà als 1.444 h del 1960.
El fogatjament del 1378 donava 4 i 9 focs a Montbrió i Vallverd respectivament. A aquest darrer lloc, el del 1497 n’hi atribuïa 6, el del 1515, 7, i el del 1553, 10, mentre que per a Montbrió en aquesta última data assignava només 2 focs. Al principi del segle XVIII Montbrió tenia 15 cases, i Vallverd, 14. A partir del 1719 Montbrió superà Vallverd en nombre d’habitants (66 i 62 respectivament). Al final de segle Montbrió arribà a 159 h, mentre que Vallverd només en tenia 68. A la primera meitat del segle XIX, ambdós sofriren una forta baixada (el 1830, Montbrió en tenia 73 i Vallverd 54), seguida d’una notable recuperació que es palesa amb 350 h a tots dos llocs el 1897, xifra que representa el seu màxim demogràfic en tota la història. El segle XX s’ha caracteritzat per un descens progressiu: de 327 h el 1900 es baixà a 280 el 1930, a 209 el 1950, a 186 el 1960 i a 101 el 1970. A partir de la dècada dels setanta, un cop reunits els tres nuclis, la població va mantenir la tendència negativa (1.551 h el 1975, 1.466 h el 1981 i 1.361 el 1991) fins a la dècada dels noranta, en què se’n registrà un lleuger augment, amb 1.413 h el 1996 i 1.503 h el 2005.
L’economia
L’agricultura és una de les activitats econòmiques tradicionals del municipi, i és gairebé totalment de secà, llevat d’alguns claps d’horta vora el riu d’Anguera i de l’anomenada horta de la Vila que reben les aigües, molt escasses a l’estiu, dels rius de Vallverd i de l’Horteta. El conreu principal és la vinya, seguida dels cereals, els ametllers i petites extensions d’olivera. Hi havia dos cellers cooperatius que desenvoluparen la seva activitat per separat fins que es van fusionar el 1959, tot formant l’actual Cooperativa Vinícola de Sarral. A partir de la dècada del 1980 va prendre molta empenta la indústria del xampany, que va fer revifar, en part, la pagesia. La mateixa Cooperativa va ampliar i modernitzar les seves instal·lacions.
El terme no conreat és ocupat per bosc i garrigars als sectors muntanyosos i zones ermes, i per pastures permanents. L’activitat ramadera és ben representada a la vila, centrada sobretot en el bestiar oví i porcí i l’aviram.
Ha donat anomenada a la població la tradicional explotació dels jaciments d’alabastre, de guix translúcid, blanc i a vegades gris o groc, sovint jaspiat, que és treballat en un bon nombre de petits tallers menestrals on es fan objectes de decoració i de regal. Les pedreres pràcticament s’han deixat d’explotar, i s’importa alabastre dMaltres llocs (Aragó, Itàlia, etc.). Entre altres sectors industrials cal mencionar la confecció, la fabricació d’aparells elèctrics i l’alimentació (el 1990 s’instal·là al terme una important fàbrica de pastisseria congelada, Frida Alimentaria).
A la vila hom celebra dos mercats setmanals (dilluns i dijous). Al desembre, per la Puríssima, té lloc la tradicional Fira de Sarral, inicialment agrícola i ramadera, que es remunta al segle XVI i que ara té un caràcter més multisectorial. Al setembre, des del 1993, se celebra la Fira del Caçador.
La vila de Sarral
Aspecte de la vila de Sarral
© C.I.C -Moià
La vila de Sarral (465 m; 1.432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.
Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.
A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.
Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.
Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.
Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.
Altres indrets del terme
Montbrió de la Marca
El poble de Montbrió de la Marca (626 m; 41 h el 2005) és situat al vessant meridional del turó on hi havia el castell de Montbrió, a redós del qual es formà. L’església, dedicada a sant Llorenç, és de l’últim barroc i havia conservat un interessant retaule datat el 1537. Montbrió celebra la festa major a l’agost.
Habitat des de molt antic, l’any 1073 apareix per primera vegada en la documentació, com a fita del castell de Vallverd. El 1075 el comte de Barcelona Ramon Berenguer concedí a un tal Ramon Arnau el castell de Montbrió amb la condició que fes la guerra contra els sarraïns. El 1133 senyorejava el lloc Guillem Dalmau de Cervera, i passà als seus successors. Guillem de Puigverd el cedí el 1233 al seu fill Arnau de Ponts, casat amb Saura de Castellet. Arnau, en el seu testament (1248), donà la quadra de la Servera, situada al N del terme de Sarral, al monestir de Santes Creus, com també el lloc de Montbrió, sota determinats pactes. La vídua, però, es negà a complir la disposició testamentària del seu marit al·legant drets damunt Montbrió per raó del seu esponsalici. Després d’una sèrie de desavinences i concòrdies amb Santes Creus, el 1269 Saura vengué Montbrió a la casa del Temple de Barberà, que senyorejà el lloc fins a la dissolució de l’orde el 1312. El 1317 passà als hospitalers, els quals el 1380 compraren al monarca la jurisdicció civil i criminal del lloc; Montbrió formà part de la Cambra Prioral de Barberà fins a l’extinció de les senyories.
Vallverd
A gairebé 4 km de Montbrió, a la seva banda nord-oriental i al SW del coll de Deogràcies, es troba el lloc de Vallverd o Vallverd de Queralt (637 m; 30 h el 2005), esglaonat a la dreta del riu de Vallverd, que baixa pel SW de la serra del Clot i que en unir-se, després de Sarral, amb el riu d’Anguera en pren el nom. Vallverd celebra la festa major vers finals d’agost.
El llogaret va néixer a redós del seu castell de Vallverd, que apareix documentat per primera vegada amb el nom de Bufalla l’any 1073. La comtessa Estefania de Pallars Jussà el va vendre el 1178 al rei Alfons I, el qual el donà el 1191 a Roger de Conques, que el 1195 el va vendre a Guillem d’Aguiló, i aquest, el 1199, a Bernat Fiol.
A la fi del segle XIII el senyorejava Guerau Alemany de Cervelló, i després de la seva mort fou posat a subhasta pública per tal de satisfer els seus deutes. El castell i lloc fou comprat el 1306 per l’orde de l’Hospital, que el tingué fins a l’extinció de les senyories. Els hospitalers hagueren de fer cara a les pretensions dels castlans, els Biure, que en reivindicaren diverses vegades la total jurisdicció, pledejant contra l’orde. Tingué ajuntament propi fins el 1880, que passà a ser pedania de Montbrió. Del 1931 al 1939 recuperà de nou l’ajuntament.
El santuari dels Sants Metges Cosme i Damià
Cap a la banda oriental de la vila, a 1 km aproximadament, al peu del tossalet d’en Fessit hi ha el santuari dels Sants Metges Cosme i Damià. Bastit a la fi del segle XV o al principi del XVI, fou ampliat al segle XVIII i el 1770 fou construït el retaule barroc, obra d’Isidre Espinal —incendiat durant el 1936—; a la segona meitat del segle XIX fou refeta la façana, que restà coronada per una espadanya. S’entrava al temple a través d’un pòrtic trilobat que aguantava el cor. L’interior era estucat i pintat completament —es pot veure la participació de Marià Fortuny en aquesta operació—. Davant l’edifici hi havia una placeta a la qual s’arribava a través de dotze esglaons, al costat dels quals, i a la part frontal, en dos nínxols, hi havia les imatges de sant Cosme i sant Damià. L’estat ruïnós en què quedà després de l’última guerra civil determinà de fer un nou santuari que, aprofitant només l’absis gòtic de l’antiga església, s’adaptés a una nova concepció de l’edifici. Amb un projecte de l’arquitecte sarralenc Josep Puig i Torné, les obres s’iniciaren el 1967 i s’inaugurà el 1970. Cal destacar en el nou edifici la gran reixa vidrada feta amb estris agrícoles de Josep Grau-Garriga. Els goigs més antics conservats daten del 1848. En aquest mateix paratge del santuari hi ha una àrea de lleure; a la dreta del camí es troba la font dels Sants Metges, enmig d’arbres frondosos; bastida al segle XVIII, hom hi pot veure al frontal dues imatges en alabastre, molt desgastades, de sant Cosme i sant Damià. En aquest indret se celebren anualment dos aplecs de gran tradició, l’un al setembre i l’altre pel juny.
Anguera i les restes arqueològiques
A 3 km de la població, a la part de migdia del terme a la dreta de la carretera que va a Valls, i al lloc on el barranc de la Solana pren el nom de riu d’Anguera, hi havia l’antic lloc d’Anguera, del qual no queda rastre excepte d’un pont medieval que travessa el riu d’Anguera i que porta cap a l’antiga església de Sant Pere d’Anguera, de la qual només resten les parets de l’absis.
Diversos jaciments arqueològics es troben escampats pel terme: a la partida de la Font Voltada, de l’antic terme de Montbrió, s’ha trobat i s’ha excavat un jaciment corresponent al període epipaleolític. Hi ha també restes ibèriques al N, entre les partides de Caraç i el Tossal, al costat del Mas de Sanaüja; són més interessants les situades a la partida de Sant Pere, on hi ha restes d’una important vil·la romana, amb materials de bronze i de marbre i mosaics romans, que encara no han estat estudiats. En la dècada del 1980 es va trobar una resclosa romana, que, un cop restaurada, és de les millors conservades de Catalunya.
La història
Al segle XI Saüc —que després s’anomenà Sarral— integrava l’ampli terme del castell de Forès, juntament amb dos petits nuclis de població: Pedrinyà i les Arenelles. El 1178 Alfons I, en una concòrdia signada amb el senyor i castlans de Forès, s’atribuí els tres llocs esmentats com a dominicatura reial, i el 1180 concedí la carta de poblament i franquesa a Saüc, que per voluntat del monarca canvià el nom pel de la Reial, i que atragué els pobladors dels altres llogarets. El 1188 el mateix monarca cedí 60 mitgeres d’ordi, que percebia del forn de Sarral, al monestir de Santes Creus. Pere II el Gran, en el seu codicil, el 1285, deixà Sarral al monestir de Santes Creus, juntament amb els llocs de Forès i de Cabra; aquesta donació fou confirmada posteriorment pel seu fill Alfons, el 1286. Els sarralencs no acceptaren de bon grat la dependència del monestir, i malgrat les repetides confirmacions reials a favor de Santes Creus, després de moltes dificultats, l’any 1383 el lloc tornava a la corona, bescanviant-lo pels de Forès, el Fonoll, Savella, Torlanda i Conesa.
En el moment de la seva fundació el batlle de Sarral era el mateix de Montblanc. El 1308 Jaume II creà una sotsvegueria per a Sarral, per bé que el titular oficial havia de ser nomenat pel veguer de Montblanc. Aquesta sotsvegueria subsistí fins al decret de Nova Planta, el 1716.
El 1653 Felip III concedí el lloc, com a recompensa de la seva participació en la guerra dels Segadors, al marquès de Mortara, lloctinent del Principat, els descendents del qual el vengueren a Cristòfor Potau el 1698, però el recuperaren el 1772. El 1800, havent mort sense successió el marquès de Mortara, s’inicià un procés per a la seva possessió que finí el 1828, quan fou adjudicat al marquès de Figueira, que el senyorejà fins el 1833.