Deixeble d’Antonio Salieri, actuà com a mestre de música de la família Esterházy, càrrec que deixà per dedicar-se únicament a la composició, amb tota mena de privacions. La seva extensa producció pot dividir-se en tres grans períodes. El primer comprèn quartets de corda, com el del 1814 en si bemoll major, contemporani de la seva primera obra mestra: el lied titulat Gretchen am Spinnrade (‘Margarideta a la filosa’). Aviat seguiren Erlkönig (‘El rei dels verns’, 1815) i Der Wanderer (‘El caminant’, 1816), a més de les sis primeres simfonies, influïdes per Mozart. A la fi d’aquest any es dedicà a la forma sonata (com la del 1817, en la major), i escriví més tard el quintet Die Forelle (‘La truita’, 1819), per a violí, viola, violoncel, contrabaix i piano. La segona època comprèn del 1820 al 1825, amb òperes com Die Zauberharfe (‘L’arpa màgica’, 1820), Die Zwillingsbrüder (‘Els bessons’, 1820), Alfonso und Estrella (1822). En el camp del lied destaquen nous cicles: Die schöne Müllerin (‘La bella molinera’, 1823) i els Ellens Gesänge (‘Cants d’Helena’, 1824), que inclouen el cèlebre Ave Maria . Més importants són la Wanderer-Fantasie per a piano (1822), els quartets de corda en la menor i re menor (1824), aquest últim dit Der Tod und das Mädchen (‘La mort i la donzella’, 1824), les sonates per a piano en la menor (1823), do major i la menor (1825) i la simfonia dita La inacabada (1822), pel fet que només té dos moviments. En algunes obres instrumentals d’aquesta època Schubert emprà la forma lied . Els tres darrers anys (1826-28) són rics en obres cada cop més subjectives, com el cicle Die Winterreise (‘Viatge d’hivern’, 1827) i l’anomenat més tard Schwanengesang (‘El cant del cigne’, 1828), lieder , els d’aquest segon, amb texts de Heine. En aquesta última etapa compongué obres pianístiques d’una gran profunditat i bellesa: la Sonata en sol major (1826), les col·leccions d' Impromptus (1827 i 1828), la Fantasia en fa menor, a quatre mans (1828), i les tres extraordinàries sonates pòstumes (1828). També són d’aquest període la Missa alemanya (1827) i la Missa en mi bemoll (1828), així com el quintet en do major per a dos violoncels (1828) i la Novena Simfonia , dita La Gran . El seu profund lirisme donà nova vida a les formes musicals tradicionals, dins el marc d’un Romanticisme no exempt d’elements classicitzants.
Franz Shubert, de W. A. Rieder
© Fototeca.cat
Compositor austríac.