Deixeble de piano de F.Wieck i de composició d’H.Dorn. L’any 1833 començà a experimentar els primers símptomes de la malaltia mental, que s’havia d’agreujar els últims anys de la seva vida. Fundador de la revista Neue Zeitschrift für Musik (1834), en fou redactor i hi publicà treballs de crítica i d’anàlisi musical. Casat amb la pianista C.Wieck (1840), s’instal·laren a Dresden (1844). Fou nomenat director de concerts a Düsseldorf (1854), i després d’un intent de suïcidi passà els seus dos últims anys de vida reclòs en un sanatori mental. La seva producció presenta tres períodes molt definits. El primer (1829-39) és format per nombrosos lieder i per vint-i-sis obres per a piano, entre les quals destaquen els Estudis simfònics (1834) i Carnaval (1835), sèrie de peces breus en les quals apareixen diferents personatges, que representen dos aspectes del temperament del seu creador, Kinderszenen (‘Escenes d’infants’, 1838), Kreisleriana (1838) i el Faschingsschwanck aus Wien (‘Carnaval de Viena’, 1839). Durant la segona etapa (1840-41) intentà d’aconseguir sense èxit la creació d’una òpera alemanya romàntica. Reeixí, en canvi, en la composició de quatre cicles de cançons, les més cèlebres de les quals són els setze Dichterliebe (‘L’amor del poeta’, 1840), Frauenliebe und Leben (‘Vida amorosa d’una dona’, 1840) i les seves quatre simfonies (1841-51). L’últim període creador (1850-54) comprèn el Concert per a violoncel i orquestra (1850), la Missa Llatina (1852), el Rèquiem llatí (1852) i quatre obertures. Schumann seleccionà per als seus lieder poemes de Goethe, Heine, Eichendorff, Byron i Uhland. L’acompanyament mostra un compositor que no crea ja únicament una atmosfera poètica, sinó que sovint personifica l’acció dramàtica del poema. El subjectivisme de la seva obra en supera l’estructura formal. La imaginació i l’intimisme són les característiques que dominen també en les obres simfòniques, en la música de cambra i en les composicions per a veu i orquestra. La seva escriptura pianística és molt complexa i més intuïtiva que escolàstica. El piano fou l’instrument que li permeté d’expressar la seva subjectivitat; la veu humana fou el seu segon instrument. Gran part del repertori pianístic i vocal del s. XIX s’inspirà en les obres de Schumann.
Robert Alexander Schumann
© Fototeca.cat
Compositor alemany.