Isabel fou proclamada reina de Castella per un sector de la noblesa a la mort del seu germà Enric IV, al desembre anterior, i Ferran era ja aleshores rei de Sicília. Fou redactada pel cardenal Pedro González de Mendoza i per l’arquebisbe de Toledo Alfonso Carrillo. La reina es reservava l’absoluta competència quant a la distribució de favors, càrrecs i rendes; respecte a la intitulació de documents i a l’administració de la justícia, Ferran aconseguí d’ésser anomenat en primer lloc i tenir tribunal propi si se separava de la seva muller. Quant als títols i les armes a utilitzar per la cancelleria, hom s’atingué a la situació del moment: Castella, Sicília, Aragó, fórmula no modificada quan Ferran esdevingué rei de Catalunya-Aragó. La concòrdia tingué una vigència de tres mesos, perquè Isabel, el 28 d’abril del mateix 1475, conferí al seu marit plens poders per a governar, regir i disposar a Castella amb completa autoritat.