Cesare Segre

(Verzuolo, Piemont, 4 d’abril de 1928 — Milà, Llombardia, 16 de març de 2014)

Cesare Segre

© Universitat de les Illes Balears

Filòleg i crític literari italià.

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950. Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia. Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici. Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscel·lànies, reculls, etc., com ara Lingue, stile e società (1963). Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària. Tingué així mateix una dedicació destacada vers la literatura hispànica de totes les èpoques, de Cervantes a Machado, i de la literatura catalana estudià amb profunditat el Tirant lo Blanc.

De la seva obra destaquen Orlando furioso i Opere minori (1954-64) d’Ariosto, Esperienze ariostesche (1966), Semiotica filologica (1979), Teatro e romanzo (1984), Due lezioni di ecdotica (1991), Fuori dal mondo. I modelli nella follia e nelle immagini dell’aldilà (1990), Intrecci di voci. La polifonia nella letteratura del Novecento (1991), Notizie della crisi. Dove va la critica letteraria? (1993), Ritorno alla critica (2001), La pelle di San Bartolomeo. Discorso e tempo dell’arte (2003), Tempo di bilanci. La fine del Novecento (2005), Dieci prove di fantasia (2010), Critica e critici (2012), etc. El 1999 publicà Per curiosità. Una specie di autobiografia. Fou membre de l’Accademia della Crusca i de l'Accademia dei Lincei, entre altres institucions, i estigué molt vinculat a l’editorial Einaudi, de la qual fou conseller literari. Entre d'altres, el 2002 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.